[VLC] La privatització dels serveis socials de menors: la infància explotada a travers de la colla xicalla l'arca (Nazaret)

https://araomaivlc.wordpress.com/2015/05/28/la-privatitzacio-dels-serveis-socials-de-menors-la-infancia-explotada-a-traves-de-la-colla-xicalla-i-larca-nazaret/

https://araomaivlc.files.wordpress.com/2015/05/ara-o-mai_5.pdf

Introducció

És en aquests últims anys, arran la darrera crisi capitalista, ha sigut més que evident el desmantellament de l’Estat del Benestar a Europa i al món occidental. Remarcarem que nosaltres no defensem el retorn al suposat benestar social en què vivíem, però tampoc no podem deixar passar ni deixar de criticar el nou model que se’ns imposa des de les institucions i governs.

En el cas de la infància explotada, cal dir que duu patint aquesta situació ja més de 20 anys. Sembla que el fet de ser infància i ser explotada no afecta la majoria de la població, sembla que l’empitjorament de les condicions de vida d’aquests sectors importen menys que els de la resta de la població de classe “mitjana”. La gent explotada, que té menys recursos i que troba cada vegada més barreres per eixir de la seua situació, no té sempre els mitjans per organitzar-se i denunciar-ho.

En aquest text intentarem acostar-nos a la realitat quotidiana que viuen els xiquets i les xiquetes d’entorns violentats, a com està canviant la realitat tant en la gestió econòmica com en la gestió educativa dels espais on els toca desenvolupar-se i créixer i a les conseqüències de tot plegat.

Així, per una banda, l’objectiu serà evidenciar la nova situació i denunciar el maltractament institucional que reben aquests xiquets i xiquetes i, d’altra banda, reflexionar sobre quin paper ens deixa açò i quines són les opcions per les quals apostem tant en un plànol educatiu com d’iniciatives.

Infància explotada i violentada. La Colla Xicalla com a instrument de denúncia

Existeixen dues maneres, per part de l’Administració, d’abordar la infància i la joventut: en funció de l’edat i depenent del que s’estiga “protegint o perseguint”. D’un costat, està la llei de protecció jurídica del menor 1/96 que va dirigida a xiquets i xiquetes de 0 a 18 anys. El seu fi últim és, en teoria, “protegir” les criatures que estan en situacions de risc o desemparament. L’administració trau el xiquet del seu entorn social o familiar i adopta una mesura administrativa, la qual pot ser: residencial, en centres especialitzats segons l’edat o les característiques dels nanos; o mitjançant la família extensa, tot i que aquesta és la que menys es potencia.

D’altra banda, existeix la Llei Orgànica de Responsabilitat Penal dels Menors (LORPM), dirigida a xiquets i xiquetes entre 14 i menys de 18 anys. Aquesta s’aplica als que anomenaran “menors infractors”, és a dir, joves que han comés alguna falta o delicte segons el codi penal. Una de les mesures és l’internament en un centre, fet que es tradueix pels adults en l’ingrés en presó. La llei els denomina centres de reeducació però allò que defensen nombrosos col•lectius a nivell estatal, i també La Colla Xicalla, és que realment són presons de menors. En aquest punt, creiem necessari el fet d’emprar un llenguatge propi per destapar la trampa de les lleis, car aquests centres de reeducació són espais que, com les presons d’adults, priven de llibertat i apliquen mesures educatives-sancionadores, és a dir, ensenyen castigant, maltractant i tancant.

Quan es decideix encetar el projecte de La Colla Xicalla cap al 1995, el primer que decideixen fer és formar-se i estudiar la llei, ja que el coneixement és una ferramenta imprescindible per poder defensar-se. Així, creen un discurs propi i comencen a fer un treball de denúncia qüestionant la pròpia llei i la seua filosofia contradictòria de castigar i educar. D’aquesta manera la Colla va nàixer d’un treball anterior de col•lectius antirepressius de València on es denunciava la situació de les persones preses adultes. És durant aquest treball antirepressiu que s’adonen que cada vegada més xiquets estaven sent tancats, amb unes normatives molt semblants a la presó d’adults, i no hi havia cap col•lectiu que estiguera treballant en aquest sentit. Però no era casualitat que cada vegada més infants estigueren sent tancats, aquesta situació estava directament relacionada amb la llei orgànica 4/92 especial de menors, la primera de l’estat espanyol.

Els centres de menors

Quant als centres de menors, haurem de distingir-ne de dos tipus, per una banda els centres de protecció, que intenten tindre cura de la integritat física i psíquica —i diem intenten perquè no sempre és així—. Centres de protecció, aleshores, hi ha de diferents tipus i formats: centres de dia, d’acollida, terapèutics, etc. El 2009, el Defensor del Poble va fer un informe on denunciava les condicions inadmissibles dels centres terapèutics de protecció, el qual va tindre una gran repercussió als mitjans de comunicació.

Per altra banda estan els centres de reforma, els quals poden ser oberts, semioberts, tancats i terapèutics. Als terapèutics s’apliquen mesures penals a xiquets que tenen un diagnòstic psiquiàtric o una drogodependència i, concretament, a la ciutat de València aquesta funció la fa el conegut centre Pi Margall.

Però qui s’encarrega de la gestió d’aquestos centres de reforma? I quina és la metodologia reeducativa que porten endavant? Resulta un fet alarmant que el 73% d’aquestes presons de menors estiguen en mans de fundacions privades “sense ànim de lucre” que reben entre 300 i 500 euros per menor i dia. I és que la lògica mercantil i financera que emana del capitalisme, duu aplicant-se ja fa més de vint anys en la jurisdicció dels menors deixant en mans privades la condemna i la rehabilitació d’una persona. Per tant, ací només podrem trobar negoci i interessos econòmics, no mai educatius.

El negoci dels centres de menors, siguen de protecció o de reforma, no ha deixat de créixer. Una vegada transferida la competència per al compliment de les penes a les Comunitats Autònomes, la gran majoria d’elles, subroguen aquesta funció a entitats privades. En comptes de criteris educatius, s’estableixen criteris econòmics amb el tractament de menors.

Alguns exemples alarmants són els recollits pels Informes de la Coordinadora per a la prevenció de tortura , on s’exposen alguns dels casos de tortura patits per menors en presons. Es tracta de casos molt difícils de documentar, ja que el secretisme, la por a la repressió i la impossibilitat d’accés de la societat civil a aquests centres ho dificulta —és molt més complex que l’accés a presons d’adults. També, l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia recull en un informe denúncies a centres de menors gestionats per: la fundació Diagrama, Ginso i Adis Meridianos. En aquestes denúncies es parla de tortures com: tancaments de més d’una setmana en una habitació, obligació de romandre assegut en una cadira mirant a la paret sense poder-se moure, utilització de grillets, etc. Només en deu anys, ha hagut més de deu morts en aquests centres en circumstàncies sospitoses, la majoria de vegades no investigades.

Els centres de dia i l’exemple de l’Arca

L’Arca es localitza al barri de Nazaret i és cap a l’any 1989 que un grup de gent jove del barri relacionats amb la parròquia comença a acostar-s’hi de forma voluntària a fer activitats amb els xiquets i les xiquetes d’una zona del barri de casetes que es van construir després de la riuada del 1957. Aquest zona a partir dels 70 i 80 comença a ser un nucli habitual per al tràfic de drogues, generant així dinàmiques d’exclusió social.

L’Arca s’enceta com un projecte de ludoteca amb dinàmiques de carrer i dins del local, i comença a configurar-se com a associació. Però un dels moments clau fou quan se li va concedir el concert de centre de dia, trobant-se a partir d’aquell moment dins dels Serveis Socials com a recurs especialitzat de protecció al menor.

Centres de dia podem trobar-ne de dos tipus: els de suport convivencial i educatiu (6 a 16 anys) i els de reinserció laboral (16-18), en l’Arca tenen projectes dels dos tipus però remarquen que no tracten la xicalla segons la seua edat cronològica, sinó segons les seues necessitats. Pel que fa als programes de suport convivencial, tenen el programa de participació i voluntariat. I és que l’aposta de l’Arca sempre ha sigut la de ser una entitat civil moguda per persones voluntàries. Aquesta es veu com un espai de formació, participació i transformació social i es configura com un treball d’anada i tornada.

La metodologia de l’Arca intenta ser atractiva perquè s’apropen tots els xiquets i xiquetes del barri que puguen. Ara, amb el grup de mitjans, s’està portant endavant un curt de cinema mut i amb els majors un concurs i una exposició de fotografia. Intenten treballar objectius diferents a l’escola, fent-ho a dos nivells: individual i grupal. S’adapten a cada xiquet i xiqueta, al seu moment i a les seues necessitats, però a més sabent que la riquesa i el contrast la donarà el grup, el qual esdevindrà la ferramenta educativa principal. El treball al carrer és un pilar bàsic, no coneixen només els xiquets de l’Arca sinó que al barri els coneixen tots i tenen el seu rol com a punt de referència.

Des de l’Arca es defensa que la base del treball amb els xiquets i les famílies del barri és la relació educativa i la trobada personal. És l’afecte i la confiança el que et legitima i et dóna respecte. Per tant, l’afecció ha de ser un dels punts clau en què es base el treball educatiu.

Programes hi ha de molts tipus, com el de reforç comunitari, el programa d’intervenció familiar, l’escola de mares, el de prevenció de l’abstentisme, l’assessoria jurídica oberta, etc. A més intenten teixir xarxa treballant colze a colze amb la resta d’institucions comunitàries. El que hem d’entendre és que l’Arca es presenta com un recurs obert a tot el barri, i que serveix de mediadora entre les famílies i les institucions, ajudant-los a agafar autonomia per poder exercir els seus drets, intentant trencar les barreres de l’exclusió social. Només experiències com les Comunitats d’Aprenentatge, l’Integra o el taller de contes ajuden a trencar les dinàmiques de gueto que des de l’administració s’intenten potenciar dins les mateixes escoles.

Des del curs passat a més s’està impulsant un nou centre obert a menors en la Punta, ja que l’espai que va deixar la ZAL s’ha convertit en un punt d’assentament de població romanesa que viu en condicions deplorables. En un principi es realitzaven les activitats al carrer, però enguany els han cedit un espai tancat i dos vesprades a la setmana treballen allà. Ara mateix estan treballant amb les famílies i quan aquestes van descobrint les necessitats i veuen que hi ha gent per donar-los suport, el veïnat comença a acostar-s’hi.

La privatització, l’externalització i el gran imperi de Diagrama

Una de les principals contradiccions que trobem a l’Arca és que se sustenta a través de l’Estat i la Caixa (60-40%). Fins al moment l’Arca tenia un concert per a 4 anys, però amb l’excusa de la crisi ara funcionen a través d’ajudes anuals. Açò ha suposat entre un 20 i 30 per cent menys d’ajuda econòmica per a gestionar el projecte.

Les limitacions que provoca açò és que han de justificar constantment les factures i per tant no es poden utilitzar els diners per allò que es necessita, sinó només per a allò que li ho han donat. A més de les innomenables ocasions en què bancs i empreses privades intenten comprar aquests centres a través de favors, per poder donar la imatge que col•laboren i ajuden la població més marginal. Coneixent casos de centres inclús que han encapçalat denúncies sobre la infància i han vist denegades les seues ajudes, com és el cas de Saltando Charcos (Gamonal, Burgos).

La Caixa en l’actualitat està muntant uns serveis socials paral•lels, a través de l’Obra Social la Caixa, ells donen xecs de serveis o de béns. Els xecs de serveis són els que reben espais com l’Arca per a realitzar les seues activitats i projectes, i els xecs de bens són els que recullen famílies a través d’entitats privades que s’encarreguen de gestionar aquestes ajudes. Mitjançant aquests xecs de serveis els centres de dia es veuen immersos en un procés de fiscalització de la pobresa i de control social, ja que han d’exigir a les famílies papers i burocratització per a justificar que viuen en una situació d’extrema pobresa. A part de donar-se situacions com, per exemple, que una mare vaja a comprar amb aquestos xecs i li diguen que el suavitzant per a la roba no entra dins dels bens de necessitat bàsiques. A més de l’estigma que suposa per a eixa família pagar amb xecs i no amb diners com la resta de famílies.

Algunes de les fundacions que gestionen presons de menors i es defineixen com associacions sense ànim de lucre són les responsables de les condicions exposades al punt anterior, en les que molts xiquets i xiquets viuen. La realitat és que aquestes empreses no tenen com a objectiu la millora de les condicions de la xicalla, sinó el rèdit econòmic. Alguns dels noms més coneguts són: Ginso, Grupo Norte o O’Belen.

Per últim, l’organització que està copant la majoria de centres al País Valencià i també en alguns llocs arreu de l’estat espanyol és Diagrama, el president de la qual és Francisco Legaz. Diagrama és un entramat que factura i gestiona desenes de milions d’euros provinents de subvencions, ajudes i convenis amb diferents governs regionals: Castella i Lleó, Extremadura, Cantàbria, Andalusia i, sobretot, Múrcia i el País Valencià, on exerceix el monopoli relacionat en menors subjectes a mesures judicials.

Diagrama té un llarg historial d’incidents greus als seus centres: maltractaments, agressions sexuals, suïcidis, etc. Per posar alguns exemples concrets: el 2001 la Fiscalia de Menors hagué d’obrir una investigació arran de la denúncia d’un dels joves contra el director, dos educadors i dos guardes de seguretat de Diagrama, acusant-los de tractes degradants i humiliants. Aquesta denúncia va provocar el tancament de tres centres de la Comunitat de Madrid i l’organització va perdre la gestió del centre de menors Los Robles. Al setembre de 2004 el jutjat d’instrucció número 2 de Jaén va acordar per segona vegada l’arxiu de la denúncia feta per alguns ex treballadors del centre de menors Las Lagunillas (Jaén) per els tractes degradants de què eren objecte els menors. El maig de 2008 el sindicat UGT va denunciar públicament que mig centenar de menors del centre de reeducació Mariano Ribera de Burjassot havien estat sis mesos tancats sense poder eixir al pati del recinte; com a resposta, la Conselleria de Justícia digué no tindre constància de cap incident. A finals de 2009 Amnistia Internacional denuncià públicament que en alguns centres de menors d’Andalusia, Madrid i Catalunya, gestionats per Diagrama, es violaven sistemàticament els drets bàsics dels joves, i certificava l’existència de suïcidis.

No en són pocs, però encara hi ha més exemples que fan que ens alarmem cada vegada que escoltem com Diagrama s’apropia cada vegada de més recursos relacionats amb el tracte amb menors més enllà dels centres. Imposen així la seua visió comercial i la seua dinàmica antipedagògica al voltant dels serveis socials, del món del menor i de l’exclusió social. I és que no qualsevol entitat pot donar serveis, ja que estem parlant de serveis relacionats amb persones. Si l’objectiu és acabar amb l’exclusió social i mirar d’evitar la marginació, el sistema que es proposa des de l’Estat i les entitats bancàries o fundacions com Diagrama no se centra en aconseguir-ho, ben al contrari, la seua finalitat màxima és l’obtenció de beneficis.

Conclusions

Fugint totalment de la caritat i del pensament que aquest tipus de pràctiques educatives són per se revolucionàries quant a l’empoderament dels exclosos, és evident que aquestes pràctiques pedagògiques, perquè siguen vertaderament subversives, haurien d’anar acompanyades d’una crítica al sistema i a les institucions. Si bé no es pot fer des d’aquest tipus de centres, sí que es pot donar des d’organitzacions de denúncia com la Colla Xicalla o altes experiències estatals com la Coordinadora pels Centres de Menors a Madrid, i d’ahí el seu paper fonamental.
Però tot i que aquests centres de dia no siguen la panacea, les diferències pedagògiques entre Diagrama i models d’organització com l’Arca, són evidents. En l’actualitat hem de pensar que el model de Diagrama, on defensen l’Amor Tecnificat com a base de l’ensenyament, és el que més s’està expandint i això implica que la majoria de xiquets que passen per els centres esmentats es trobaran amb una realitat prou més desoladora del que ja ho podria ser el seu entorn.

Educar tancant? “Tancant no s’educa” és una de les consignes que la Colla Xicalla sempre ha defensat amb el seu discurs. A les presons d’adults està més que demostrat que la privació de llibertat no serveix per a la reinserció de ningú i, per tant, a les presons de menors passa el mateix. A més a més, haurem d’afegir ací el component de l’edat, car un xiquet amb 15 anys està en ple desenvolupament emocional i no sap gestionar encara aquests processos com ho pot fer un adult. La privació de llibertat comporta unes conseqüències per als penats que dificulten la seua integració en la societat. El tancament té unes fortes conseqüències psicosocials. Estem parlant, per exemple, de l’existència de l’anomenada síndrome de presonització la qual té un quadre conformat per: baixa autoestima, sentiment d’inutilitat, pèrdua de l’autoconcepte, problemes d’identitat, sensació de buit, pèrdua de la capacitat de prendre decisions, ansietat, depressió, etc.

Un altre aspecte és que una persona privada de llibertat viu en un estat permanent d’ansietat, i l’única manera que tenen de tractar-ho és farmacològicament, amb ansiolítics —de certes farmacèutiques— que generen addicció. Acostumen a la persona a solucionar el seu malestar psíquic amb tòxics, i faciliten així l’aparició de conductes addictives.

No obstant, educar a partir de càstigs i sancions funciona, ja que si el teu objectiu és domesticar aquest tipus de població, ho pots aconseguir. Encara que aconsegueixes també anul•lar-los com a persones, no fer-los conscients de la seua situació i molts menys fer-los prendre una consciència reflexiva de les condicions d’existència que estan patint. Cal notar, també, que hi ha molts que no aconsegueixen adaptar-se a eixe model de funcionament on l’estima i l’afecte queden relegats de la relació educativa.

Els resultats d’una pedagogia basada en crear relacions de confiança i seguretat no es poden comptabilitzar com es comptabilitzen un altre tipus de coses, però el treball dels centres de dia ajuda a previndre eixes conseqüències negatives, i és molt més potent que l’educació que proporciona un altre tipus de centres que trenquen les relacions personals i humanes.

Perquè, com podem fer front a la realitat que ens envolta i que tantes vegades ens supera? La marginació social i l’exclusió són elements clau del sistema capitalista en què vivim, el qual s’aprofita de la pobresa de molts per enriquir uns quants. Un clar exemple n’és el dels centres de menors i la forma de gestió basada en un model empresarial, on els xiquets passen a ser xifres per a obtindre beneficis. S’oblida que les persones no són mitjans per a finalitats concretes, sinó finalitats en ells mateixa.

Com a educadores, mestres, professionals de l’educació, voluntaris, etc., haurem de ser conscients de l’entorn i les polítiques educatives a què s’està sotmetent als nostres xiquets i xiquetes, però també a què se’ns està condicionant a nosaltres mateixos. Diagrama, no content amb imposar un model educatiu, ha arribat a tindre tanta força que inclús està envaint el terreny dels drets laborals dels treballadors i treballadores d’aquest sector. No contents amb sotmetre’ls a un model educatiu que genera violència, submissió i frustració en ambdues parts, ara també vol rebaixar els drets laborals i empitjorar la situació del sector, sempre per guanyar més diners.

És per tant clau que la denúncia d’aquests centres estiga sempre present, independentment del marc educatiu en què ens menegem. Però, a més, serà important encoratjar-nos, unir-nos i fer-li front a aquestes noves fundacions, ja que hi ha exemples de xicotetes victòries (com la lluita en Madrid contra la fundació O’Belen) que ens marquen el camí. Els moviments socials no podem restar impassibles contra la vulneració dels drets de la infància, ni de la repressió sistemàtica a què estan sent exposats els menors, sobretot aquells que venen d’entorns d’exclusió social.

Ara o Mai 5, maig 2015.

[1] L’Amor tecnificat és un terme en el que es fa referència a la no vinculació emocional com a educadors amb els xiquets al nostre càrrec. Tindre prohibit tocar-los o abraçar-los, com sabem també fa Intermón Oxfam.

[2] Dels individus que se’ls va concedir la llibertat condicional, van reincidir-ne un 20’4% (sobre taxes base del 37’9%) mentre que aquells que varen complir integrament la pena sense cap permis, en règims tancats, sense tercer grau ni llibertat condicional van reincidir en un 53’1%. .Redondo, S. funes, J. Luque, E. (1993) Justicia penal i reincidència. Barcelona: generalitat de catalunya.

[3] (Fernández, B. 2012)

Aviso Legal  |  Política de Privacidad  |  Contacto  |  Licencias de Programas  |  Ayuda  |  Soporte Económico  |  Nodo50.org