Catalunya clama por la independencia

[Aquitania]

A mí me enamora esto:

El reto separatista lanzado desde los partidos nacionalistas catalanes a la sociedad española es un capítulo más en la historia de Cataluña.

Reto lanzado por los partidos? Qué pasa, los "partidos nacionalistas" catalanes se levantaron un día así con la idea de la independencia sin que a nadie antes se le hubiera ocurrido? Y un reto a la "sociedad española" así en general. Pa una cosa son los partidos y para la otra es toda la sociedad española.

Aparte de lo que ya es súper habitual: si quieres la "secesión" eres nacionalista pero si quieres impedirlo eres normalico, nacionalista nada de nada

[Jove Obrer]

Perdidos, perdídisimos jajaja:
"Navarro no sabía que su padre irá a la cadena por la independencia"
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/09/ ... 55113.html

Lección de democracia "in the plaza mayor" style.
El govern espanyol prohibeix les cadenes humanes al País Valencià
http://www.vilaweb.cat/noticia/4142751/ ... encia.html

[Jorge.]

Aparte de lo que ya es súper habitual: si quieres la "secesión" eres nacionalista pero si quieres impedirlo eres normalico, nacionalista nada de nada

Bueno, quien quiera impedirlo será nacionalista, no cabe duda. Y quien quiere la "secesión", pos entonces también.

[Aitor Mena]

Artículo de uno de los jefazos de la izquierda abertzale en Gara. Empieza bien pero en mi opinión acaba muy mal (lo remarco en negrita) tirando piedrecitas a la pequeña burguesia, apuntando maneras de interclasismo flagrante y de lo que se puede esperar de la izquierda abertzale en un futuro no muy lejano. No me parece muy realista tampoco esta separación de empresarios "especuladores" y "emprendedores/productivos". Como tendencia si, pero en un contexto de crisis economica como el actual lo que pasa es que se agudiza la competencia, caen los ingresos por ventas y el empresariado -todo, desde el más afín a la IA hasta el más facha- trata de contrarrestarlo como sea cargando contra los costes que sean -los laborales són los más fáciles, incluyendo despidos- para que suponga la menor merma posible a sus condiciones de vida.

Creo que al menos podría vincular la "emprendeduría" con el cooperativismo, aunque mondragón no sea el paradigma de nada transformador, existen otras agrupaciones de cooperativas y tejido de economia social al que tendría más lógica que le tirara los trastos, y no al empresariado "responsable" así a pelo. Desde mi perspectiva por supuesto, apunta malas maneras.

Por otra parte este doble discurso para mi es muy "político" de la acepción de política más peyorativa.

Es hora de respuestas contundentes

Preocupado por las dificultades de articular respuestas adecuadas a la preocupante situación social y económica de este país, el histórico militante de la izquierda abertzale aboga por la unión de esfuerzos en torno a un programa sociopolítico de mínimos. Erkizia critica duramente la actitud de una buena parte del empresariado vasco, en el que «sobran los especuladores y los que apuestan por el enriquecimiento rápido y fácil».

Ya queda poco margen para fallar. Necesitamos rebelarnos de manera contundente y persistente como pueblo y como clase trabajadora. Unos pocos banqueros y algunos empresarios sin escrúpulos nos están arrastrando al abismo. Progresivamente nos están desmantelando el sector industrial de Euskal Herria y haciendo desaparecer los derechos sociolaborales básicos, retrotrayéndonos a las condiciones de hace 40 años. Corrugados Azpeitia, Inasa, Troquenor, Alfus, la preocupante situación que atraviesan los más de 6.000 trabajadores del sector naval y los miles de trabajadores a los que se les aplica el convenio estatal son solo unos pocos ejemplos de la grave situación que vivimos en nuestro pueblo.

Un pueblo tan luchador como el vasco no logra convertir en rebelión social la rabia contenida con la que vivimos la razia antiobrera de los banqueros y las multinacionales. La mayoría de la población se muestra indignada, pero no logramos convertir ese enfado en rebeldía sociopolítica. Hablamos de manera airada, criticamos con toda la razón del mundo a los partidos y los sindicatos del sistema pero no nos echamos a la calle. No convertimos nuestra ira en respuesta popular. Y de esta manera respiran tranquilos los empresarios y empresarias y todos los partidos que sustentan los recortes.

No puede ser. Son momentos de una gran responsabilidad social. Y son los sindicatos obreros, los partidos de izquierda y los sectores populares en general quienes deben liderar esa imprescindible rebelión social. Vivimos una coyuntura socioeconómica en la que las distintas luchas sociales debemos enmarcarlas en una alternativa global de izquierda. Es imprescindible impulsar las luchas locales y concretas, nuestra barricada comienza en cada taller y puesto de trabajo en el que nos jugamos un convenio o el futuro de cada empresa. Pero no termina ahí, sino que constituyen un eslabón más en el amplio movimiento en pro de la transformación sociopolítica de la realidad. Las luchas en cada empresa o barrio de Euskal Herria alcanzan su virtualidad en la medida que son parte de un proyecto transformador amplio y lo más unitario posible.

La situación de alarma socioeconómica en la que vivimos nos obliga a tejer sin demora una gran alianza popular. Ya no hay excusas para no encontrar la unidad de acción básica e imprescindible que ha fallado de manera manifiesta y poco comprensible en los últimos meses. El futuro de una clase trabajadora combativa y activa, capaz de articular un nuevo modelo de sociedad, nos exige altura de miras y audacia para alianzas unitarias.

En esta coyuntura, el papel que le toca jugar a la izquierda abertzale es fundamental y clave. Ya sabemos que tenemos demasiados frentes abiertos. El proceso democrático está siendo bloqueado y boicoteado por el PP-PSOE. El tema de los presos y refugiados y refugiadas es apremiante. Y, cómo no, los juicios que nos esperan en otoño son de suma gravedad. Pero, aun así, no podemos abandonar este frente en estos momentos en los que nos jugamos nuestro futuro económico en general y los elementales derechos sociolaborales de nuestros trabajadores y trabajadoras en particular. La izquierda abertzale está llamada a jugar un papel fundamental.

Es tan grave la situación que atravesamos como pueblo en esta coyuntura que también en el aspecto organizativo resulta urgente dar pasos gigantes creando una amplia alianza entre sindicatos, organismos populares y partidos de izquierda con un programa de transformación social. No se trata de que nadie fagocite a los otros. Todos son necesarios e imprescindibles. Es necesario superar de una vez los partidismos y protagonismos personales y consensuar un liderazgo amplio y compartido. ¿Tan difícil resulta acordar un programa sociopolítico de mínimos? ¿Es imposible crear una coordinadora de empresas en crisis o en lucha que unifique esfuerzos y meta el miedo en el cuerpo a los empresarios y empresarias irresponsables? ¿La carta social que se está elaborando de manera amplia y participativa puede ser el punto de encuentro para crear esa amplia alianza sociopolítica?

Los banqueros han marcado el camino. Los empresarios más avariciosos han tomado el relevo y arrasan con los derechos laborales de manera feroz. Hay riesgo evidente de que el ejemplo se extienda por toda la geografía vasca. Las grandes multinacionales ningunean a Euskal Herria y su clase obrera. ¡Es hora de pararles los pies!

¿Qué le ha sucedido al PNV, siempre tan complaciente y sumiso a las exigencias del empresariado? Por una vez que ha intentado poner algo de orden, pidiendo tímidamente a los empresarios y empresarias que mantengan durante algunos meses los anteriores convenios colectivos, simplemente han ninguneado a Urkullu, se le han mofado a la cara llevándole al ridículo. Sin guardar siquiera las formas, Confebask se ha reído de ellos.

Aun y todo, los dirigentes del PNV siguen defendiendo al sector más especulador de su empresariado, negándose a criticar su actitud antiobrera y su voracidad económica. Pero ya pueden aprender la lección: si a los empresarios se les concede todo lo que piden, los más especuladores pasarán por encima de su cadáver.

Por supuesto que necesitamos empresarios audaces y con capacidad de tomar iniciativas. ¿Que es imprescindible la aportación empresarial de los hombres y mujeres emprendedores? No lo dudo. Pero sobran todos los especuladores y los que apuestan por el enriquecimiento rápido y fácil. Necesitamos empresarios y empresarias que apuesten por el futuro de nuestro país y, sobre todo, que estén firmemente convencidos de que para ello la piedra angular son los trabajadores y las trabajadoras. Que nuestra gran riqueza son los trabajadores técnicamente bien preparados, con iniciativa y responsables en su puesto de trabajo. No disponemos de petróleo, pero nuestra mina de oro son los hombres y mujeres de Euskal Herria.

Y esto es precisamente lo que desprecian con enorme irresponsabilidad ese puñado de empresarios explotadores que se están deslizando a su propia ruina. Actúan como si su único activo fuera su capital financiero y los trabajadores no contaran nada. Su apuesta es casi exclusivamente reducir gastos a costa del sueldo de los empleados. ¿Pero creen que con unos trabajadores en constante crispación y disgusto puede salir adelante la empresa? ¿Creen que el dinero produce, sin el sudor de los trabajadores, los grandes beneficios? Es esa concepción del empresario-banquero el cáncer de nuestro país.

Antes de que sea tarde, es imprescindible presentar batalla. Vamos perdiendo demasiado terreno sin una respuesta adecuada a la gravísima situación que atravesamos. Este otoño tiene que marcar un antes y un después. Impulsar una gran alianza que aglutine a amplios sectores populares en base a un programa de transformación social y la unificación de fuerzas en respuestas constantes y contundentes es nuestro gran reto. Porque creemos, podemos.

http://gara.naiz.info/paperezkoa/201309 ... ntundentes

[_nobody_]

Comunicado de la sectorial de trabajadores de la ANC

DAVANT DEL 11 DE SETEMBRE**

*L’Assemblea Nacional Catalana* en el seu comunicat del passat 21
d’agost, assenyalava que “la Via Catalana cap a la Independència és una
mobilització que pretén, tal com indica el seu nom, aconseguir avançar en
el camí cap a un estat independent. El lema, el nom i l’objectiu de la Via
Catalana són, per tant, inequívocs, i així ho seguiran essent”, i afegia
que “la Via Catalana és una mobilització oberta a la pluralitat i
transversalitat de la societat catalana. El seu objectiu és sumar el màxim
de sensibilitats al voltant de l’actual procés polític; i fer-ne partícips
a aquelles persones que volen sumar i construir un país millor, més just i
pròsper. La Via Catalana vol dibuixar i representar la futura Catalunya
independent, per això encoratgem que tothom hi participi amb les seves
inquietuds polítiques, econòmiques i socials per construir plegats el futur
del país”.

La convocatòria és inequívoca i, al mateix temps, dirigida a la pluralitat
política de la societat democràtica catalana. La Sectorial de l’ANC
*Treballadors i Treballadores per la Independència* defensa els drets del treballadors i
les capes populars catalanes i lluita perquè la República Catalana es
constitueixi en un sistema de profunda democràcia social, econòmica i
política. Conseqüentment, estarem presents de forma activa i impulsarem la
presència dels treballadors i treballadores en la Via catalana cap a la
Independència.

Dit això, no podem deixar de banda un fet que ens sorprèn i ens preocupa:
que sectors importants de l'esquerra, dels sindicats i altres
organitzacions populars, tot pretenent emfatitzar la necessitat de resoldre
els problemes socials estableixin, de fet i possiblement sense voler, una
separació entre el fet nacional i el fet social. Això porta, com a
conseqüència, a contraposar drets irrenunciables dels pobles, com
l’exercici del dret a l'autodeterminació i el seu resultat, la
Independència de Catalunya, amb els drets socials dels treballadors.

No podem compartir l'evident falta de debat i de proposta que afecta a
moltes organitzacions. Aquesta passivitat política, tant en el debat
intern com extern, pot tenir les seves lògiques pròpies, siguin lligades a
motivacions d'ordre electoral o temor a patir pèrdua d'afiliació que,
creiem, injustificats (mai el debat rigorós pot debilitar una organització)
però que, en qualsevol cas, no ajuden a la clarificació de la situació
política ni a progressar cap a una societat més justa.

La manca de debat contribueix a la degradació de les propostes i a la
confusió de les idees en contraposar el tot, l'organització política de
l'estat català, amb la part, la necessitat que aquest emprengui una
política social avançada que deixi de banda les actuals polítiques
neoliberals. També confon el present amb el futur, en no projectar la
justa reivindicació immediata cap a un canvi substancial del marc polític,
social i econòmic. I, en definitiva, en no batallar pel canvi, cedeix
l’hegemonia a la dreta i expandeix, involuntàriament, el desànim i indueix
a pensar que el futur no pot ser, una altra cosa que un panorama semblant
al present. La conseqüència es clara, ni avenços socials ni nacionals.

*La Sectorial de Treballadors i Treballadores per la Independència de
l’ANC*entenem que mai, i menys que mai, ara, en plena mobilització
política de la ciutadania de tota Catalunya, es pot furtar el debat polític sobre temes
tan substancials com la naturalesa social, econòmica i política de la
futura República catalana i, per això, creiem que l'eix del debat hauria de
situar-se en la determinació del seu contingut.

En definitiva, creiem que ha arribat el moment de lluitar per una *república
catalana, lliure, democràtica, laica, social i federativa:*

· *Democràtica**,* perquè s’ha de basar en els *valors republicans
de les llibertats, la igualtat de drets, la laïcitat i la divisió de poders*.
Basada també en la *supremacia del bé comú públic*, emanat de la voluntat
popular, lliure d’imposicions alienes per damunt de la voluntat del nostre
poble, exercida alhora, de manera directa (democràcia participativa) i amb
la lliure elecció i revocació de càrrecs i representants (democràcia
representativa).

· *Social,* *perquè restarà compromesa amb els drets socials bàsics
(treball, habitatge, seguretat social, salut, educació i cultura).
Compromesa també amb l’economia productiva, social i cooperativa, el sector
públic, la sostenibilitat i el respecte al medi natural.*

· *Federativa**,* perquè compromesos amb el nostre llegat català,
comú i divers, històric, cultural i lingüístic es basarà en l’autonomia
comunal, regional o de país i en la construcció nacional a través de la
mancomunitat i la lliure unió o federació.

* I PER TANT, CRIDEM*

1. *A la participació afirmativa *en una futura (i esperem que molt
propera) consulta, referèndum o plebiscit, entenent que serà, per damunt de
tot, l’afirmació d’un procés constituent, obert a tota la ciutadania.

2. Al *compromís per a construir, entre tots i totes, el nostre país*,
un nou país d’Europa.

*3. **A avançar capa un procés constituent, participatiu i combatiu,
basat en la mobilització i l’autoorganització populars i en la resistència
cívica, per garantir la consecució dels nostres objectius de llibertat, en
el dur enfrontament amb els poders fàctics, econòmics i polítics enemics de
la nostre nació.*

Catalunya a 11 de Setembre de 2.013

[Aquitania]

Jorge.:

Bueno, quien quiera impedirlo será nacionalista, no cabe duda. Y quien quiere la "secesión", pos entonces también.

Pos sí, lo que sea. Es que me hace gracia cómo se usa siempre el término "nacionalista".

[salvoechea]

Mirad que vídeo más majo han hecho, en el que se demuestra que la causa es tan transversal que te puedes enlazar de las manos aunque no te lleves bien. Por ejemplo con el que te despide, te recorta el sueldo, la educación, te revienta la sanidad pública o si se tercia te revienta un ojo.

[Jove Obrer]

Mañana nos vemos por la libertad y el socialismo!

me gusta lo que dicen aquí:

[Jove Obrer]

Un país
ni millor ni pitjor que els altres
però això sí, un país propi,
un país propi i estimat
com s'estima allò que ha estat fet
entre nombroses mans conjuntes,
les mans anònimes del poble.'


V. Andrés Estellés


Fulles de calendaris. Trams d'un procés. Processos. Alguna processó i fins i tot una missa. Ves per on. Dies que passen, jorns que es clouen, esperes que no afluixen i futurs furetejats que truquen a la porta. I comptes enrere: el rellotge de la imposició desmentit pel temps de la llibertat. I un dimecres de Diada també. L'avui que no deixa de ser el demà. I el jorn a jorn quotidià, persistent constància perseverant, on es forja l'altre futur possible. L'únic lloc on forjar-lo. On si no?


Diada 2013. Ho volem tot. Ho podrem tenir tot? Sí, quasi sí. Sí que es pot. Això diuen les parets. I, si ho jutgem per l'agenda de la Diada que s'escriu als marges de la sistèmica oficialitat tan devaluada i en les tangents d'un búnker-sistema que només sap cridar por, el contingut, els contorns i els contingents que s'albiren són massa eloqüents, prou sòlids i ben fèrtils. Ràpid sedàs de repàs d'una història que s'ha escrit i que s'escriu encara des del carrer. Posem per cas: si el veïnat protestava ahir al Born contra la gentrificació i l'especulació que trinxa els barris, també ahir es presentava l'ecosol, la nova moneda social impulsada per la Xarxa d'Economia Solidària (XES) en cerca d'alternatives sòcio-econòmiques al capitalisme senil que ens afeixuga. També al ranvespre, també ahir, Barcelona escopia a la closca pelada dels cretins: protestant contra la invasió 'imperial' nord-americana al vesper sirià, quan allò que cal és aigua a l'infern i només ofereixen benzina-napalm al foc. Ahir, doncs, ahir mateix, protestes veïnals, alternatives postcapitalistes a una crisi que és frau i places resistents contra l'horror de la guerra.


I avui, avui mateix posem per cas, seguim-seguirem. Torn dels Països Catalans productius, autònoms i amb veu pròpia. El sindicalisme de classe d'ací, del País Valencià i de les Illes Balears –i el gallec, el basc i l'asturià– es cita avui nit per solidaritzar-se a les Cotxeres de Sants amb el Sindicato Andaluz de Trabajadores i la veu sòlida d'en Diego Cañamero, jornaler andalús que reclama –i proclama– el dret a l'autodeterminació catalana. Autodeterminació, no cal ni dir-ho, contra les elits extractives –d'aquí i d'allà– que ens la furten dia rere dia. I sí, parlem de la Diada. La del 2013. La que s'omple de continguts concrets a través de les demandes, reivindicacions i lluites que s'acumulen en totes les altres diades quotidianes. Les del cada dia. Les que fan possible la Diada.


Trenc d'alba de dimecres i el temps urgent imprescindible per a atiar la memòria contra els murs de tot oblit. I la severa impunitat continuada dels crims del franquisme. Matí de Diada per homenatjar Gustau Muñoz i els morts invisibles de la transició, que mai no compten. Matí-matinada per continuar sabent que no som res més que l'herència rebuda, el bagatge acumulat i la memòria on crema. Temps i espai compartits també per la 12a Mostra d'Entitats dels Països Catalans –si, #autorganització des del 2001– i temps de sumes que multipliquen. Ho podem tenir tot. Ho volem tot. La coctelera catalana. Plural. Complexa. De la #ViaCatalana, d'#EncerclemLaCaixa, d'#EnvoltemelTrueta, del #TramProgrés badaloní i, és clar, de sumar-se –amb el cap, amb el cor, amb el puny– al tram LGTB que a la Ciutadella recordarà la Glorieta de la Sònia. Un país –avui, ara i aquí– que estima com vol. I també un mossèn que sí que farà repicar les campanes. Causalitat gens casual: el mateix mossèn que va acollir els 300 migrants del Poblenou el juliol passat. Això, així, és l'autodeterminació. Criteri unitat popular: som molts i serem molts més. Quan la pista de ball de la llibertat i la justícia social és gran, la feinada que queda per fer és ingent i aquí no hi sobra pas ningú. A tornallom: l'entre totes, tot. 'Dona'm la mà que anirem per la riba i tindrem la mida de totes les coses', diria Ovidi recitant Salvat-Papasseit enmig de la Via..


De totes les coses. Guillem Agulló pare, cantonada memòria, relligant un ahir i un demà antifeixistes a Vinaròs. Les Illes en vaga indefinida exigint educació a Bauzá. I les velles –velles, antigues i bordes– prohibicions al País Valencià. I sí i també i per tot plegat i talment com els darrers trenta-quatre anys, temps tossut i so insistent per decidir independència, #percanviarhotot. En la convocatòria que des de fa tres dècades dinamitza, arreu de les comarques, l'esquerra independentista, malgrat que el '30 minuts' de diumenge s'ho passés per l'arc de l'oblit i la tinta sinistra que tant temia Orwell passés de llarg per l'hemeroteca insubmisa de la lluita i la resistència als Països Catalans. Trenta-qautre anys i encara n'hi ha que fan l'orni. Qui (re)escriu la història? Els qui no la fan a peu de carrer, que és on la història comença i acaba sempre. I torna a començar. Allà on va començar aquesta història: en cadascuna de les 555 consultes, en cada desnonament aturat que desnonava el desnonador, en cada vaga general, en cada gest concret contra la dictadura dels mercats financers. En cada gest. En cada passa.


Temps. Temps de les cireres, també. El temps de la memòria antídot que tot ho aclareix i esclareix. Som on som, més val saber-ho i dir-ho. Tots els mots. Tots els noms. Posem per cas, Blanca Serra. Picapedrera anònima de la llibertat i la justícia social. I si qui molt viu, molt veu, la Blanca n'ha vistes de tots colors. En dictacràcia i en democradura. Detinguda i torturada el 1980, fou novament detinguda el maig del 82. I empresonada i tot. Motiu? Dur una pancarta amb el lema 'Independència' a la manifestació contra la LOAPA. Tastavins, el governador civil d'aleshores es deia Fernández Diaz. És l'actual ministre de l'Interior, i de l'Anterior, del Regne d'Espanya. De manars i garrotades. L'ahir. L'avui. El demà. L'hemeroteca fèrtil de la memòria insubmisa, que no claudica mai. Memòria passada i recent. Perquè Blanca Serra era, ara tot just fa una Diada, un dels membres de l'ANC que, a Palau i rere la històrica manifestació de l'any passat, instava el president Mas a accelerar el temps de la llibertat. Les Blanques Serres anònimes on tenim dipositades la nostra esperança. I en tu i en ella i en Zaida, la nova veïna del segon primera.


Cicles i bucles, ha plogut un any des del setembre i, mentrestant, oi tant i com era d'esperar al guió, ha retornat el soroll de despatxos, el sainet de les elits, més d'un 'gattopardo' emmascarat i l'adolescent cultura caduca de la transició que va privatitzar la política ara fa trenta anys. Endebades, perquè algú encara no ha entès res. O ho ha entès perfectament: que és la mobilització social –la repolitització de la política– la que ha desbordat el règim polític; que és l'empenta de la gent la que no entén de renúncies; que és un nosaltres col·lectiu qui desobeeix la nostra pròpia història. I sí, com sempre en la nostra convulsa trajectòria comuna, hi ha experts a aigualir vi, professionals dels bastons a les rodes i cínics de l'abocar sal a la terra perquè res no creixi. Tisores i rebaixes. Comptat i debatut, les maniobres per dalt dels de dalt són prou conegudes, vénen de lluny i ja sabem que la saben llargues. 'De te fabula narratur': aquesta història vella, la dels de dalt, ja ha estat escrita mil vegades abans. Però avui, com ahir –per alguna cosa 'Victus' explicita el paper de les classes populars i en Xirinacs reblava 'La traïció dels líders'–, la bona nova és que la llibertat política i la justícia social depenen, més que mai, de nosaltres mateixos i de la nostra persistent desobediència.


Cert és que el difícil exercici de l'alliberament nacional, de la plena llibertat política de qualsevol poble del món, remet sovint al difícil art i esport de risc de la natació sincronitzada, com diria el bon Antonio Baños. No és pas fàcil. Cal anar alhora, per moments sembla que t'ofeguis, sense ulleres t'hi perds i massa sovint és impossible de nedar sense la pinça al nas. Però finalment, i afortunada, sortir-se'n no depèn pas del 'trainer' de torn que ordena i mana, sinó de l'equip col·lectiu que hi deixa la pell i els pulmons. Natació sincronitzada per a una agenda política gegantina: autoconvocar-nos el referèndum, guanyar-lo per àmplia majoria i obrir un procés democràtic constituent. Referèndum. Autodeterminació. Independència; punt de partida, no pas d'arribada. I si l'Ancien Régime, a la Revolució Francesa, va caure per la Gran Por, potser és hora que ara caigui per la Mínima Esperança. I mínima no és pas per petita. Sinó pels mínims exigibles. Pel sòl bàsic. Altrament: que el futur d'aquest poble el decidirà la seva gent. Contra aquells que l'hipotequen, aquells que cal desobeir: estat espanyol, mercats financers i la nostra pròpia oligarquia. Independència, sí: la clau que pot obrir tots els panys dels mil forrellats que ens empresonen.


Via, vials i viabilitats del país que vindrà, del país que no som però pot ser encara. Idò. Diada 2013. També i sobretot #ViaCatalana. Pertot arreu. A tot el món. I Rosa Luxemburg ben parafrasejada i revisitada: 'Qui no es mou, no sent la cadena.' Potser ara que tant es parla de Luther King –caldria afegir-hi Angela Davis, i Malcolm X i Howard Zinn i els milers de cada barri depauperat i exclòs– podríem recordar la divisa precisa, la lliçó cabdal fonamental, de la llarga i desobedient lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana. El problema no és mai, mai, allò que facin ells. Sinó com hi responem nosaltres. No és la indolència d'una minoria sinó l'exigència de la majoria. El problema no és pas la capacitat de maniobra dels de dalt; sinó la resposta articulada des de baix.


Fi de règim, la pitjor crisi sòcio-econòmica des del final de la dictadura i la metàstasi de la corrupció político-financera, enmig de múltiples injustícies i desigualtats, una desocupació desbocada i la banca que no perd mai perquè sempre hi guanya. Sí. Un dia al calendari, una nit a la terra. Enmig també de la Diada, una altra encara, d'un poble insubmís que s'ha rebel·lat persistentment contra les elits, si més no des dels remences, amb dissort desigual. Enmig d'un paper groguenc, de deix antic i tinta antiga que penja al túnel del temps: Fes bé la teva part, només en això resideix l'honor.'


I sí i final i al moll de l'os. És l'hora d'anar-se'n. Per arribar. I també i sobretot. Quaranta anys després, exigència internacionalista contra els silencis de la història, Allende més que mai. Allende una vegada més. Allende contra el vent: 'La història és nostra i la fan els pobles.' Per les alberedes de la llibertat. Amb les paradoxes de sempre, ves quines coses. L'activació social i la pressió popular –únic aixopluc, darrer esguard, audaç esperança– potser talla els carrers dimecres. Però justament per obrir el camí. Ves quines coses. I quantes coses que passaran a la Diada... A la de dimecres que serà històrica, és clar, i a la nostra de cada dia que és on es canvia de veres el rumb sinistre de la història.

David Fernandez.

[Celine]

Os dejo aquí el enlace.

Un grupo ultraderechista boicotea el acto de la Generalitat en madrid por la Diada:
http://politica.elpais.com/politica/201 ... 83702.html

[Nyqvist]

Os dejo aquí el enlace.

Un grupo ultraderechista boicotea el acto de la Generalitat en madrid por la Diada:
http://politica.elpais.com/politica/201 ... 83702.html

Igual había alguno de las Nuevas Generaciones con ellos.

Que rabien y supuren lo que quieran estos cerdos fascistoides, porque el pueblo de Catalunya, cada día está más cerca de la autodeterminación.


Y soy madrileño, por cierto, por eso me asquea el doble lo que han hecho estos fascistas, porque todavía se creen que Madrid es su feudo donde poder hacer gala de su imperialismo nauseabundo cada vez que quieran.

[bo]

Una avioneta de Intereconomía vuela sobre Catalunya con la pancarta "España: juntos, más fuertes"

http://www.publico.es/467648/una-avione ... as-fuertes

Normal que algunos se quieran independizar.

[Celine]

Una avioneta de Intereconomía vuela sobre Catalunya con la pancarta "España: juntos, más fuertes"

http://www.publico.es/467648/una-avione ... as-fuertes

Normal que algunos se quieran independizar.

Que buenos los comentarios a la noticia.

Por cierto, alguno a leido lo de la bellota, digo el bellalta armando barullo pa que se hable un poco de él?

[Sancho]

Normal que algunos se quieran independizar.

Si fuera solo por estos catetiodes y los garrulos trogloditas que entraron en el acto de la diada en Madrid, a mi me gustaría seguir haciéndoles frente, porque con su actitud ridícula cada día demuestran al mundo su bajeza moral y su cobardía. Son tan estúpidos que lo suyo es integrismo secular, una fe ciega estúpida, sin argumentos racionales que pueda sostenerse y una cerrazón propia del capricho.

El problema que se presenta es más grande. O al menos así se le está haciendo al president Mas, que no sabe como canalizarlo.

Yo veo mucha gente en las calles, mucha alegría, pero también miedo o temor a que se tuerza, y no por parte del pueblo, que sabe perfectamente vivir en armonía y hacer justicia, sino por parte de políticos chupones que cuando se sienten acorralados se parecen más a los de arriba que he comentado, que a quien afronta con dignidad las adversidades del destino.

[Nyqvist]

Esa escoria fascista que ha atacado el acto en Madrid, está siendo identificada ya.


http://www.kaosenlared.net/component/k2 ... %B1os.html



De momento, el dirigente de juventudes de Democracia Nacional y el líder de la Falange, estaban ahí y se les ven las caras perfectamente.