Un vot crític a la CUP. Felipe Alegría (Corrent Roig)
Entre les diferents candidatures que es presenten a les eleccions catalanes, la CUP-AE és la més a l’esquerra. És una candidatura que no arrossega l’estigma d’haver participat en cap govern i la que recollirà el vot radical i combatiu d’una part important de la joventut del país. És per això que, davant la necessitat de repudiar l'espanyolisme reaccionari i d’impedir la majoria absoluta de Mas, Corrent Roig cridem a votar “contra les retallades i per l’autodeterminació” i, en particular, per la CUP-AE, la candidatura de l’esquerra independentista.
Un vot crític a la CUP
Tenim moltes reivindicacions comuns amb els companys i companyes de la CUP i un llarg recorregut per continuar lluitant plegats (contra les retallades i en defensa dels serveis públics, per la suspensió del pagament del Deute públic als banquers, pel dret a l’autodeterminació, en defensa de la llengua, contra l’opressió patriarcal ...). Donem el nostre vot a la CUP, però no volem passar per alt les importants diferències que ens separen.
Hi haurà companys i companyes que pensin que en fem un gra massa o que li busquem tres potes al gat. No és pas aquesta la nostra intenció. Pel contrari, si plantegem aquests punts és perquè estem convençuts que els problemes de programa i d’estratègia acaben passant factures molt pesants.
La CUP i la Unió Europea
Un primer aspecte que creiem cabdal clarificar és l’actitud de la CUP envers la Unió Europea. Després de tot, la sobirania catalana, l’actual catàstrofe social, el futur de la classe treballadora i el destí d’Europa depenen de la sortida de la crisi de la UE.
Primer de tot hem de dir que ens vam alegrar molt quan vam llegir al programa de la CUP-AE que la candidatura “rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit”. És important aquest rebuig quan Artur Mas no s’ha cansat de repetir que el seu projecte d’Estat propi descansa sobre la permanència dins la UE i que sense això no té sentit i caldria revisar-lo. És important perquè l’Estat propi de Mas no és altra cosa que una falsa independència, un canvi d’amo, un passar a rebre directament les ordres de Berlín i Brussel•les. El projecte de Mas només afavoreix a una petita minoria i implica dues coses: una, que la sobirania catalana quedaria anul•lada, reduïda a una caricatura grollera, i dos, que l’espiral infernal de l’actual catàstrofe social continuaria sense fre.
El referèndum de Mas: “L'única fracció de segon en què coincidirem”
El problema sorgeix quan es tracta de concretar el programa. Ens estem referint a les declaracions que en David Fernández, cap de llista de la candidatura per Barcelona, va fer el 6/11 a la publicació El singulardigital.cat. Quan el periodista li planteja: “Si la pregunta al referèndum finalment parla de Catalunya com a nou Estat de la Unió Europea, donarien suport al Govern en la consulta?”, respon: “D'entrada, sí, votaríem que sí, però no amb Mas, sinó al costat del nostre poble”.
Es podria pensar que aquestes declaracions, contradictòries amb el programa, responen a un lapsus del candidat, però aquest no sembla el cas quan han estat reiterades sense cap rectificació pública. En David Fernández va donar la mateixa resposta al diari Ara de 22/10 i la va repetir quatre dies més tard a la publicació electrònica sintesisianalisis. En tots dos casos va assenyalar que “serà l'única fracció de segon en què coincidirem amb Mas”. En realitat, la resposta de David Fernández concreta de manera explícita el que el diari de campanya de la CUP-AE deixa més nebulós: “No serem un obstacle per a la convocatòria d’una consulta o referèndum encara que no es faci ben bé en els termes del nostre projecte polític, però no donarem un xec en blanc en forma de Sí incondicional”.
En David Fernández parla d’una “fracció de segon”, però és just la que marca la independència política d’una organització.
Llavors els activistes es podran preguntar legítimament quina és la utilitat del programa si a l’hora de la veritat, en nom d’una independència formal, la CUP cedeix en allò que és fonamental i acaba cobrint per l’esquerra la falsa independència d’Artur Mas. En comptes de votar Sí amb Mas durant aquesta fatídica fracció de segon ¿no s’hauria de denunciar el seu referèndum com un frau on l’única opció que s’ofereix és continuar com ara o convertir-nos en una província de Berlín i Brussel•les? ¿No es podria, per exemple, anar a una gran confrontació política i aixecar un moviment massiu i des de la base, amb el sindicalisme combatiu, els estudiants, els moviments socials, els barris i pobles, per organitzar una consulta alternativa on el poble pogués optar realment entre les diferents alternatives?
"Estarem a favor del nou Estat, l’hem demanat, però como a pas transitori”
Però el problema va més enllà del referèndum. De fet, en David Fernández va declarar a la publicació sintesisanalisis: "estarem a favor del nou Estat, l’hem demanat, però como a pas transitori”. Però llavors, com lliga això amb el “rebuig a formar part de la Unió Europea”?
De fet, el propi enfrontament amb la UE queda molt matisat. Hi ha un abisme entre el diagnòstic (“una Europa de gàngsters amb corbata, profundament antidemocràtica”, “una màquina de guerra neoliberal”) i l’alternativa que planteja: no pas la seva destrucció, sinó la seva reforma en un sentit democràtic: “estem per una altra Unió Europea que porti la democràcia no només als pobles d’Europa sinó a tot el món” -entrevista de sintesisanalisis).
Però aquesta és, en realitat, la postura tradicional de forces com ICV o IU, que critiquen la UE però reconeixen la seva legitimitat i criden a una reforma impossible. Des d’un altre punt de vista, és també la posició de l’esquerra abertzale, que reconeix la UE i planteja l’Estat basc com a part integrant (també s’ha negat a secundar el 14N, la primera vaga general amb caràcter europeu). Ara bé ¿no han sigut suficients aquests anys per deixar en absoluta evidència que la UE és un arma de guerra del capital impossible de reformar al nostre favor i que ha de ser destruïda si volem evitar la catàstrofe i construir una Europa dels treballadors i dels pobles?
“Advoquem per romandre dins l’euro, però no a qualsevol preu”
Però la cosa no acaba aquí, perquè al posicionament sobre la UE s’afegeix un altre, sortit del mateix motllo, sobre l’Euro: “advoquem per romandre dins l’euro, però no a qualsevol preu” (entrevista a sintesisanalisis). També en aquest cas les declaracions haurien pogut venir de polítics com Joan Herrera o Cayo Lara, experts a jugar amb les paraules.
Però l’euro no és un instrument neutre sinó una peça central de l’hegemonia del capitalisme alemany i del sotmetiment de la perifèria europea. Per al capital financer espanyol i català, l’euro és una condició necessària per a mantenir-se com a socis menors i continuar rapinyant. Per a la classe treballadora de la perifèria, en canvi, la permanència en l’euro implica un retrocés social traumàtic de 50 anys.
Per una altra banda, ¿algú pensa que es possible avançar en una reivindicació essencial per parar les retallades, com ara la suspensió del pagament del deute públic il•legítim als banquers, sense plantejar-se la ruptura amb l’euro i la UE? No hi ha tacticisme que valgui. S’ha de trencar amb l’euro, i quan abans ho fem, més patiments estalviarem.
L’aliança amb els pobles de l’Estat espanyol, la unitat de la classe treballadora i la lluita per una Europa socialista
Quant a nosaltres, pensem que la ruptura amb la UE és condició necessària per a l’alliberament social i nacional, però no és condició suficient. I no ho és perquè en aquest món globalitzat i sota el domini imperialista, cap ni un dels grans problemes no tenen sortida en el marc nacional, sinó en el marc europeu (i mundial). Artur Mas, amb el seu Estat propi de la UE, ho expressa des del punt de vista de la burgesia i nosaltres ho hem de fer des del punt de vista de la classe treballadora: aixecant la bandera de la destrucció de la UE i la construcció d’una Europa socialista dels treballadors i dels pobles. Només al seu si el poble català podrà gaudir de sobirania real, progrés i una vida social plena.
Però això no és cap tasca al marge de la classe treballadora i dels pobles de la resta l’Estat espanyol. La batalla pel dret a l’autodeterminació i la República Catalana és part de la lluita comuna per ensorrar el règim sorgit de la Transició i per aixecar una Unió de Repúbliques ibèriques, compromesa en la batalla per una Europa Socialista.
La lluita pel dret a l’autodeterminació (és a dir, el dret a la secessió) no és un element separador sinó la base democràtica sobre la que construir la unitat dels treballadors catalans i de la resta de l’Estat i assegurar la fraternitat entre els pobles.
Confondre la classe treballadora i els pobles de l’Estat amb la classe dirigent espanyola, oblidar els vincles de lluita teixits al llarg de la història i el propi origen de la majoria de la classe treballadora catalana, desconèixer la necessitat vital de combatre units contra aquells que ens condemnen a la misèria social, seria una aberració imperdonable.
Debats fonamentals que cal aprofundir
És possible que sectors de la CUP defensors del Front Patriòtic amb la burgesia catalana considerin que aquestes apreciacions no mereixen consideració. Pensem, però, que no serà el cas d’aquells que es reivindiquen de la tradició comunista.
Creiem, a més, que des d’aquesta tradició hi ha tot un seguit de punts que mereixen debat i reflexió. Abans d’esmentar-los volem aclarir que quan diem tradició comunista ens referim a la tradició de Lenin i de la Tercera Internacional mentre ell visqué i no pas a la brutal degeneració stalinista posterior, antítesi del leninisme.
Un dels punts de reflexió és què entenem per socialisme: si estem parlant d’una mena de “socialisme en un sol país”, en aquest cas restringit a l’àmbit dels Països Catalans, o d’un règim social que només té sentit i futur com a socialisme internacional, començant per una Europa socialista. El desastre resultant de les experiències stalinistes de “socialisme en un sol país” demostra amb escreix la seva inviabilitat històrica.
Un altre aspecte d’aquest problema és si entenem que la transformació socialista de l’estructura productiva passa per "asseure els treballadors als consells d’administració de les empreses on fan feina. I per fomentar el cooperativisme”, com diu el diari de campany de la CUP (“Cap als Països Catalans que anhelem”). O si passa, al contrari, per l’expropiació del capital, l’estatització dels grans mitjans de comunicació i transport, el control obrer de la producció i la planificació econòmica democràticament centralitzada. Fóra bó, en aquest sentit, recuperar les polèmiques de Rosa Luxemburg amb Eduard Bernstein (“Reforma o revolución”) contra les tesis reformistes d’aquest teòric socialdemòcrata, defensor de la transformació gradual i pacífica del capitalisme per mitjà d’una combinació entre lluita parlamentària i cooperativisme.
Inseparable de què entenem per socialisme, és l’estratègia per arribar-hi: si és a través d’una evolució pacífica i progressiva, basada en una combinació de “democràcia municipalista”, parlamentària i “participativa” o si és mitjançant una estratègia leninista de presa de poder, basada en la democràcia directa de les masses treballadores. La resolució del segon congrés de la IIIª Internacional sobre “El partit comunista i el parlamentarisme” és una bona font d’inspiració en aquest debat.
Per acabar, creiem molt important reprendre el debat sobre el patrimoni leninista quant a la qüestió nacional, un patrimoni tan vital com, al nostre parer, escassament valorat en l’esquerra independentista. Una reflexió necessària sobre com entenen els marxistes revolucionaris la relació entre la revolució social i l’alliberament nacional, sobre el sentit leninista del dret a l’autodeterminació, la centralitat de la classe obrera i la batalla intransigent per a preservar la seva unitat. La mateixa formulació de Països Catalans es veuria de forma diferent des d’aquesta òptica.
20 de novembre de 2012
http://www.correntroig.org/index.php?m= ... 121-035027
"La sociedad menos perfecta es aquella en que, habiendo grandes, poderosos, justos motivos para protestar, no hay protestas" (Concepción Arenal)
