pues eso, que el tema es ijnteresante, y los castellano hablantes queremos leer la critica a la peli.Si no entiendo nada voy a verla tan agusto y me creo lo que dice, anda compi que quiero saber, traduce

Pues eso, me gustaria mucho hablar catalan, pero no se y me gustaria tambien saber sobre la peli

Para lxs que cómodxs... ;)

http://www.internostrum.com/index.php

pd: me estoy cansando de poner este enlace...

Traductor automàtic:

http://www.internostrum.com/index.php

(text publicat al pèsol negre núm. 26)

Salvador, la película sobre Puig Antich.

La gran estafa

Barcelona, enero 2006.

Faltan pocos días por’l estrena a los cines de nuestro país y de todo l’Estado de la película Salvador, el ex-miembro del MIL o ex-1.000, ejecutado a garrote vil el 2 de marzo del 1974 a la prisión modelo de Barcelona.

Y ahora que tanto se habla de la recuperación de la memoria histórica, nos encontramos en d’una clara manipulación d’esta memoria que dicen querer recuperar con el montaje y exhibición de este film, curiosamente preparado en este últimos años.

De hecho hace poco nos sirvieron un entremés a TV3 en el primer programa que hizo sobre la transición, dedicado a Salvador Puig Antich y el MIL y ahora nos llega el plato fuerte.

El libro de Cuenta atrás de Francesc Escribano

No podíamos, aun así, esperar otro resultado teniendo en cuenta que la película se basa en el libro de l’actual director de TV3, Francesc Escribano: "Cuenta atrás", muy bien escrito por cierto, muestra el perfecto arte de la manipulación y la mentira. Un melodrama consumista y morboso dónde nos explica la verdadera lucha de Puig Antich, el porqué luchó y murió, sus ideas, su proceso de radicalización política y su compromiso de lucha con el movimiento anticapitalista más radical del movimiento obrero d’entonces. La relación estrecha con este movimiento y el enfrentamiento al dirigismo y reformismo de las Comisiones Obreras (CCOO) controladas por el PSUC. Se silencia el contexto socio-político que origina la aparición del MIL e igualmente sus aportaciones de rotura revolucionaria y, está claro, la complicidad de las fuerzas “democráticas” catalanas agrupadas alrededor de la Asamblea de Catalunya donde tenía una gran capacidad de movilización el PSUC que se negó sistemáticamente hasta la misma fatídica noche a hacer nada por movilizar al pueblo por salvar a Salvador. Estaban a punto de pactar con los franquistas. Hacía falta por lo tanto combatir este núcleos obreros y populares, anticapitalistes que encaminaban su lucha versus una transformación social.

Bien, de hecho, no nos hemos de extrañar del resultado d’esta película, todo está bien atado y bien atado para silenciar y desfigurar unos hechos que no interesan, que tienen relación con el falseamiento de la transición y con las consecuencias trágicas que ha tenido y tiene en la actitud de la clase trabajadora y popular. No nos hemos de extrañar de como se tapan las vergüenzas e intentan disimular la mala conciencia.

Mediapro es la segunda multinacional de audiovisuales más importante d’Europa: una fábrica que produce la mayor parte de productos televisivos, anuncios, películas, etcétera; con un gran control sobre los diversos medios de comunicación, que realiza una revisión y adaptación, a la conveniencia del poder, de la historia más reciente, silenciando las luchas de ayer y de hoy. Mediapro está bien relacionada con las instituciones “democráticas”, la Generalitat, con TV3 y Manuel Huerga, especialista últimamente en tele-novelas, es el perfecto servidor útil d’este proyecto revisionista y fabricante de la historia. Es increíble que este hombre afirme que uno de los objetivos de este film sea la denuncia de la pena de muerte, cuando desde 1978 está abolida a en el estado español y cuando ya se han hecho excelentes films, años atrás, como el de Berlanga y otras, en este sentido.

Esta no es la historia de Salvador Puig Antich

Nos presentan un melodrama consumista y morbosa, hace falta traer muchos pañuelos por secar las copiosas lágrimas. Es un film lacrimógeno. Un melodrama ridículo de ficción, típico de Colín Tellado, tirante a novela familiar. Film de acción morbosa que nos oculta la verdadera historia de Salvador y de tantos otros y sobre todo el cómo, el porqué y contra quien luchaban. Se ocultan las circunstancias, acción política y finalidades de las expropiaciones, la conciencia política y revolucionaria a través d’una larga trayectoria de lucha. Como y por qué nace el MIL? Su relación con las luchas más radicales del movimiento obrero. No sale ninguna referencia a estas luchas, ni siquiera al final, tras la ejecución de Salvador, cuando paran las fábricas más importantes de Barcelona y zona metropolitana y se producen manifestaciones de miles de trabajadores a las ramblas centenares de detenciones.

A Salvador nos lo plantean como una clase de playboy y sus compañeros como una banda de quinquis con inquietudes políticas.

La increíble actuación del carcelero mayor Jesús Irurre

Hay un hecho increíble e indignante por todos los que hemos conocido y sufrido la represión a la prisión modelo del “funcionario de prisiones” Jesús Irurre: en la escena que ejecutan a Salvador, salta airado el mencionado carcelero y chilla dos veces: “Hijo de la gran puta! Franco asesino! Cabrón!". Y no le pasa nada, señores, todavía continúa haciendo de carcelero de prisioneros! Tenemos el testigo de su actuación represiva a la prisión modelo desde 1973 al 1978, de varios presos políticos que sufrieron vejaciones, humillaciones y las razzies, porra en mano, que solía organizar contra los políticos a las noches. Pero Escribano nos lo presenta en su libro como “un gran demócrata convertido” y en Manuel Huerga mantiene, pese a las quejas recibidas, esta “reconfortante” escena, claro le viene como anillo al dedo a la teoría o moraleja que se desprende, que destila su película: el régimen franquista se hunde, caía a trozos por sí mismo, e incluso el carcelero mayor era pro-mil y contra el régimen. Tesis brillante y comprobable por el peso de la historia. Mentira con intencionalidad política, con el que se insinúa que entonces lo que tocaba, a principios de los 70, era hacer política y no lo que hicimos nosotros, que quedamos como unos alocados unos fuera de lugar. Y Salvador un pobre, un buen chico, la víctima mistificada pero que estaba equivocado. No era este el camino. Y evidentemente el mensaje claro está: Así pueden acabar los que se enfrentan con el sistema de explotación y dominación capitalista. Hace falta no ser tant radical. Hay otras maneras políticas de actuación, claro está, las que tenemos y no cambian ni han cambiado. Un mensaje claro a la juventud.

Una película a la vez en que anécdotas intranscendentes se les da total relevancia e importancia, escondiendo la verdadera historia de subversión anticapitalista, de práctica autónoma y transformadora de la vida cotidiana. Una película manipuladora y fabricante de la historia real, indignante y terrorífica para todos aquellos y aquellas que hemos luchado y vivido aquella época.

POR UN BOICOT ACTIVO Y UNA DENUNCIA CONTUNDENTE DE LA APROPIACIÓN Y FALSIFICACIÓN HISTÒRICAS DE LA PELÍCULA!

Un ex-membre del mil o 1.000, un ex-company d’en Salvador, un entre tants.
Mira també:

Pero, francamente, no creo que hiciese falta, yo lo he entendido sin necesidad de apéndices informáticos, ni la buena voluntad de un compañero. Creo que nadie español-hablante pueda decir que no entiende este texto, seguramente si fuese un comunicado en italiano o en francés podría leerlo...
En la red (sector hispano)hay montones de textos en otras lenguas (por ejemplo inglés) y montones de cosas "traducidas" mediante los nefastos traductores automáticos, y nadie se queja por esto, también hay escritos en "español" en el que los géneros están substituidos por arrobas, x o el as/es, o en que las c i las qu están substituidas por k, esto a personas mayores y a personas poco escolarizadas les cuesta entenderlo, pero parece que se esfuerzan, puesto que raramente hay quejas de ellos (solo se quejan los cultos partidarios de la corrección ortográfica, profesores de instituto y demás), también aparecen palabras en argot urbano o en argot inglés y tampoco parece que haya nadie que no las entienda.... también hay variedades de español diferentes que, a veces, no son tan transparentes para los hablantes cde otras zonas (el de la península ibérica, el de Argentina, el de México ....) parece que tampoco en este caso haya nadie que encuentre una dificultad en leer estos textos....
¿Porqué, a menudo, al publicar un texto en catalán aparece un comentario como el que sigue a la noticia principal?...
Parece que hay gente a la que solo molesta la diversidad lingüística en este sentido (hay pocas aportaciones en galego y esukera en alasbarricadas, pero a lo mejor me he perdido alguna) no se cual puede ser el motivo, pero como vivimos en un mundo de relaciones de poder, puede que el problema sea este, el que una lengua que estuvo minorizada ahora pueda tener ínfulas estatalistas como las tiene el español de la península, el español mexicano, el italiano o el inglés ...
En la película "arde Missisipi" hay una escena en que un poli viejo habla de su padre (eran una familia de granjeros blancos pobres) que envenenó una mula del vecino negro porqué era mejor que la suya, ante el reproche del hijo el padre le decía "si no eres más que un negro no eres nada" y esto parece que les pasa a algunos libertarios español-hablantes .... Si su lengua, hablada por millones y millones, no es más que la cagaita de mosca del catalán, el euskera, el galego o, porqué no, el caló o romaní, entonces no son nada .... (¿!)
Cuando Fanelli fundó la internacional en la península, cuenta Anselmo Lorenzo, se dirigía en italiano a una reunión de obreros manuales madrileños, algunos de ellos poco letrados, sin conocimiento de más idiomas que el suyo cotidiano .... y, a pesar de todo lo entendieron, porqué tenían el deseo y la necesidad de entenderlo .... y fundaron la AIT en la península, si hubieran pedido traductor seguramente no se habría llegado a constituir la sección ...
Todas las lenguas son la misma lengua, se pronuncia diferente, pero todas expresan los mismos sentimientos, amor, odio, dominación .... las lenguas no son barreras, son puentes y menos entre lenguas hermanas, tan hermanas como el catalán y el castellano.
Parece que una mosca de autoritarismo uniformista a picado a algunos libertarios que, para justificar sus posiciones estatistas (tan estatistas como las de la mayor parte de los independentistas) recurren a un falso clasismo (la lengua de la clase trabajadora) o al taruguismo de "¿lo cualo?".
Esperemos que haya más Fanellis y más fundadores de la AIT entre nosotros que no estatistas y tarugos, porqué sino vamos apañados...
Un abrazo

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/243594/index.php

per txema bofill
Email: Chemabo (nospam) yahoo.com

L’Escribano, director de TV-3, en el seu llibre “Compte enrera” garroteja reaccionàriament als companys del MIL i en especial en Puig Antich, fent-ne un fals heroi i un fals mite d’un grup que no creien en herois, ni mites; un fals màrtir, quan el mateix Puig Antich explícitament va rebutjar que l’utilitzessin com a màrtir.
Qui controla el present controla el passat.
Presentació del film 1984, basat en la novel·la de Georges Orvell

“Però on està el perill, allí neix el que salva.” El poeta Hölderlin.

L’Escribano converteix joves resistents en una colla d’atracadors de bancs que ho justificaven politicament, sense cap incidència en les lluites del poble.

Mistifica al Puig Antich com a nacionalista català, quan el Puig Antich, l’Oriol, i demés presoners del MIL no volgueren ésser recuperats pels demòcrates de l’Assemblea de Catalunya.

L’Escribano esborra els francesos, autors de la majoria de les accions armades i que van seguir en la lluita, reduint-los a anècdota. Es difícil posar-lis barretina nacionalista.

Oblida d’explicar que l’agitació armada no es va acabar amb l’execució de Puig Antich, ans al contrari, es varen multiplicar els grups i les accions.

Així mateix esborra les noies que varen participar activament amb els milis del MIL, com la Pilar i la Nicole, francesa, i en canvi posa de protagonistes a antigues amigues i noies que no varen participar, al igual que les germanes. A les noies del MIL, de les que parla, les presenta com a elements purament decoratius i acompanyants dels nois.

L’Escribano afila la verinosa ploma per a criticar els “milis” del MIL, que presenta com els dolents de la pel·lícula i sols en parla per a criticar-los.

Els milis eren els que practicaven l’agitació armada dintre el MIL. De la paraula milis prové el nom del MIL que es va inventar l’Oriol, que era tipògraf, i va fer un anagrama amb metralletes i el jeroglífic 1000 (milis). Com acabava de sortir de la presó, els companys que estaven contra les sigles, i la separació de l’acció i la teoria, van deixar que l’Oriol gaudís reproduint un segell semblant al de l’ETA militar, i organitzés un grup amb el mateix esquema de l’ETA i l’IRA: els milis (militars) d’un cantó, i els polítics d’un altre.

L’Escribano posa en competència els milis entre ells, als teòrics i milis, i també a les noies decoratives, jutjant quins eren els més actius, quins els més responsables i coherents, quins eren els líders, i decideix els protagonistes, segons una moral reaccionaria i inquietuds de boy-scout.

Els milis eren l’essència del MIL, del que Salvador Puig Antich formava part al moment de la detenció. Però l’Escribano els silencia com a grup i els va destruint subtilment amb prejudicis de funcionari i amb distorsions d’estrateg del poder. Sols en parla per a criticar-los.

Els presenta deslligats de la societat, sense sentit polític, atracadors sense rumb, i amb unes utopies que ja estan passades, mortes, i fora de l’historia.

Els presenta com els inconscients, i posa l’exemple d’en Jordi Soler Sugranyes, al que responsabilitza d’influenciar malament al Puig Antich i separa’l dels bons consells de la família: “No t’emboliquis amb política, estudia, el franquisme durarà 40 anys més, no et deixis influir pels companys, etc. ”.

Els que vàrem conèixer en Jordi, podem contrarestar i capgirar l’opinió personal de l’Escribano dient que en Jordi era astut i bon observador, tan del que passava i del que feia. I com a excel·lent observador era el més pur teòric, si tenim en compte que l’etimologia de teòric, vol dir observador. O sigui, res d’inconsciència. Tot el contrari.

Així mateix podem capgirar tot el llibre “compte enrera”, basat en anècdotes personals i distorsions a partir bàsicament de:
- falsos testimonis d’un carceller franquista,
- les justificacions i teatre d’un tinent coronel franquista, actuant de jutge instructor
- els esforços inútils i bones intencions d’uns advocats inexperts i ineficaços, que en lloc de deixar el cas a professionals experts es varen posar a estudiar dret penal.
- L’actuació fatal de l’advocat “expert”, en Condominas, qui a ultima hora per fi va reemplaçar-los. En Condominas assegurà el garrot (en lloc de l’afusellament) al fer una defensa exclusivament de dret comú: “Fou un altercat, i no un acte terrorista”, “i una baralla entre policies i joves dintre un portal no té res a veure amb una revolució”. Sobre l’atrac al banc en Condominas fou més intel·ligent: “Al Salvador Puig Antich no se’l pot acusar d’atracar un banc ja que es va limitar a quedar-se a fora, en el cotxe. Ell no va entrar al banc, per tant no se’l pot acusar d’assaltar un banc” .
- El testimoni humà d’unes germanes profundament afectades i les relacions de Puig Antich amb els pares, una família catòlica que en Salvador havia engegat a passeig .
- L’actuació del capellà, que li varen dur les germanes d’amagat. El Salva salvat.

L’Escribano amnestesia la lluita del poble i distorsiona la lluita dels milis.

L’Escribano sap perfectament que la historia del grup no s’acaba amb l’execució. Per tan és un fals compte enrera, ja que amb en Puig Antich posa fi a les lluites i utopies. L’execució fou un moment d’augment de lluita i consciència contra els sicaris de la Dictadura, convertits en bons homes per la ploma de l’Escribano.

Al igual que els assassinats dels obrers de Ferrol, i de molts altres obrers assassinats pel terrorisme d’Estat, al igual que manifestants i militants assassinats en comissaries o en les presons, no foren el final d’una lluita, d’un moviment, d’un grup, sinó moment d’exasperació i d’augment de la lluita del poble. No hi ha compte enrera. Hi ha compte endavant.

“Es proyentándonos en el futuro, sintiendo el paso del presente, nuestra razón de ser”, li escriu Puig Antich a la germana petita. Mirar endavant. Els que cauen son trofeus de l’enemic, l’historia de l’enemic. El que cal explicar és la lluita que va continuar, tot el que es va aportar i aconseguir, inclosos els fracassos. La raó d’ésser és el compte endavant, sentint el pas del present.

L’Escribano entrevista sols a dos milis, en Jordi Soler Sugranyes i en Josep Lluís Pons Llobet, reduint hores d’entrevista a cinc minuts de critiques negatives i moralistes. Deixa de banda als francesos, no sols per ésser francesos, sinó perquè en Jean Marc Rouillan segueix ferm en la lluita i irrecuperable, malgrat que porta quasi 20 anys a la presó, silenciat per a tots els demòcrates que controlen els mitjans de comunicació i condemnat a mort, enterrat viu a la presó, com ell diu, suportant l’oblit i silenci igual que el seu amic i company de lluita Puig Antich.. I no sabem perquè l’Escribano deixa a fora a les noies que participaven amb els milis. No sabem per quins prejudicis masclistes, ja que inclòs en les tele novel·les americanes hi surten noies

Tots els del MIL apareixen distorsionats com a atracadors sense historia, “atracadors de bancs per a seguir atracant bancs, sense cap objectiu polític”..

Però ressalta la sigla MIL, el llideratge de Puig Antich i multiplica el seu únic atracament, i no sabem perquè l’Escribano insisteix i s’esforça amb paraules i tècniques de desinformació, en augmentar espectacularmente els atracaments, presentant-lo com un Rambo i un atracador professional. I finalment en fa un màrtir.

I reparteix culpes d’una manera curiosa. De primer, com ho fan les famílies, culpabilitza al seu amic Jordi Soler per influir-lo, i Jean Marc Rouillan el més bèstia de tots, ja que era el que protagonitzava la majoria d’atracaments. L’Escribano no s’oblida de donar la culpa a l’ETA, igual com ho fan actualment els fatxes Rajoy, Aznar i els del PP, aprofitant que l'ETA està satanitzada socialment. La mentida té un origen curiosa. Normalment les mentides oficials tenen origen en ex reclusos, però aquí es tracta d’un carceller franquista amb un passat tèrbol i negre amb continuats maltractament a presos polítics. Segons Jesús Irurre, Puig Antich li va dir “ETA me ha matado”. Aquest testimoni improbable i dubtós fou reproduït en titulars per tots els diaris i mitjans de desinformació.

La culpa també la reparteix al context de Barcelona, “Si tenies vint anys, Barcelona era la millor ciutat del mon. El lloc on podies creure i on et feien creure que els ideals més utòpics algun dia es ferien realitat. I era el lloc on podies arriscar-te, jugar-te-la i veure cada dia la cara de l’enemic representada en la figura de qualsevol policía que trobessis pel carrer”. O sigui, que la culpa també dels cantautors que inculcaven i ens feien creure utopies i dels policies de Barcelona que passejaven pel carrer amb cara del enemic (es que s’assemblaven a Franco, Carrero Blanco, príncep Juan Carlos, Fraga Iribarne, Martín Villa, Adolfo Suárez, etc?). Res d’estrany que en Salvador Puig Antich en matés a un, i se la jugués seguint les teories de l’Escribano. Aquest és un dels pocs anàlisis teòrics d’una fictícia historia d’una baralla entre policies i gàngsters.

Evidentment no diu que nosaltres ja veiem a la burgesia democràtica com a presents i futurs enemics, sospitant pel que vèiem, que es preparaven per a reemplaçar els franquistes per a que el poble continués igual, explotat i en la ignorància. El que no ens imaginàvem es que pactarien amb els franquistes i ens reprimirien i esborrarien de la història.

També presenta el propi Puig Antich donant-se la culpa, autoculpabilitzant-se i responsabilitza de tot. Compte enrera es un best-seller de la desinformació.

Als assassins reals i als seus agents, l’Escribano els valora molt positivament en el llibre i els justifica repetint els seus arguments: Fou un acte de Justícia. Havia atracat un banc i havia assassinat un policía.

Es feu justícia, com es fa en els Estats Units, país democràtic -. Assegurava en Fraga Iribarne, ministre que va confirma la pena de mort. Actualment segueix repetint al mateix.

Evidentment tot això ho aconsegueix l’Escribano censurant idees dels entrevistats, ressaltant les anècdotes que li convenen i silenciant tot el que no va amb la seva ficció històrica.

Els que lluitàvem en grups autònoms anònims ens consideràvem poble, i per tant sense sigles, sense líders, programes, Noms, símbols, banderes. Tot això formava part de la prehistòria, es a dir, la historia que escriuen els historiadors oficials, els que tenen el poder, i ara ho ha fet l’Escribano, re4construint el passat a base de reis, presidents, generals i cardenals, i Noms, esborrant les lluites del poble.

L’Escribano que des de la televisió ha participat al silenci i amnèsia de la lluita del poble, no sols la nostre, sinó de tots:
la lluita dels contraculturals que varen ésser protagonistes d’una revolta silenciosa i profunda, sense precedents, contra la família i l’educació oficial, sense esperar que canvies de règim.
els obrers que lluitaven contra la classe dominant que ara segueix governant, els quals al menys en aquell temps eren conscients que existien classes socials i lluita de classes.
Els estudiants manifestàvem pels drets violats i contra xarlatans i les classes magistrals on ens volien fer creure en la historia i pensament del poder, i no permetíem que xarlatans, com l’Escribano, o Caminal d’avui, vinguessin a la nostre universitat a explicar-nos histories falsificades.
I poble en lluita ho eren també els poetes, els que marxaven del país, els que rebutjaven participar com a funcionaris de la dictadura, els objectors. Mils ciutadans vàrem lluitar de moltes maneres, i sense directrius. Lluites del poble esborrades.

La lluita anònima s’ha substituït pels noms dels que manen, en especial el del Rei, designat per Franco, que l’han fet protagonista de la transició, tal com ens l’expliquen.

L’Escribano presenta als companys del MIL sense historia, i deslligats del poble. Els redueix a un Nom i a sigles, símbols, i a utopies enterrades. Així esborra de la historia als que varen desafiar violentament el Sistema, a la família, la religió i als militars, i a la societat del benestar, pilars fonamentals del regim franquista, que continuen essent la base del sistema que patim ara.

Però l’Escribano té tota classe de consideracions amb els agents de la Dictadura que van participar directament amb l’assassinat del Puig Antich: el jutge militar, instructor del consell de guerra, els funcionaris de la presó, i silencia el consell de ministres franquistes, citant solament en Pío Cabanilles, que presenta com un reformador, que deixava fer preguntes als periodistes.

Així mateix justifica indecentment a les forces polítiques progressistes que amb el seu silenci, varen induir als franquistes a l’error d’assassinar a n’en Puig Antich.

I amb un art diabòlic de distorsió històrica, vincula i integra al Salvador Puig Antich a la família, mitjançant les germanes. Quan en Puig Antich ja s’havia alliberat de la família, com la majoria de joves rebels d'aquell temps.

“Compte enrera” demostra que l’Escribano ni se’n va enterrar que ni havia un moviment contracultural de mils de joves que feu trontollar la família i tota la seva inculcació religiosa , moral i apolítica (no protestar i fer el que manen), pilar més reaccionari de tot règim, com ho demostren el PP i bisbes actualment sortint al carrer, defensant la família, que ja veu destruïda pel divorci i el casament de homosexuals.

L’Escribano devia pertànyer a les majories silencioses d’estudiants que se la passaven empollant per a esdevenir bons funcionaris, el futur incubat per la família. No és estrany que en "Compte enrera" l’Escribano reprodueixi els consells moralistes i reaccionaris, que qualsevol família diu i repeteix als seus fills: “no t’emboliquis en política, no et deixis influir pels teus amics, estudia, integra’t i reeixiràs socialment”, “Franco durarà 40 anys més, no et deixis enganyar per la minoria d’exaltats”.

L’Escribano al veure que el seu delicte d’anestesiar i construir un fictici passat li ha donat prestigi, Nom, i més poder, ara augmenta i corona el delicte desinformador amb la pel·lícula “El Salvador”.

Fa igual que els corruptes i criminals d’Estat, que aprofitant de la impunitat, fan cada cop més grossos els crims i robatoris. Es el problema dels polítics i alts càrrecs corruptes, que al veure que han comès robatoris i delictes amb èxit amb total impunitat, segueixen fent-ho. No se’n poden estar i segueixen fent-la més grossa degut a l’experiència i sobretot a la impunitat del càrrec.
L’Escribano ha pogut constatar com el frau, la impostura, i la mentida son premiades, i ha vist com alguns intel·lectuals oficials, per exemple l’Antoni Segura i en Terricabres, han elogiat indecentment “compte enrera” com a meritòria obra de recuperació de la memòria històrica. Quan en realitat es tracta d’una greu violació de la memòria històrica.

No és un llibre de historia. Es una històrica falsificació i una històrica impostura, ben escrita i ben treballada.

L’Escribano amb la pel·lícula ha reincidit en el crim de falsificar l’historia del poble, aprofitant de la impunitat que beneficia, per augmentar el prestigi, fer-se un Nom, i guanyar uns calerets més, a costa del Puig Antich.

En el pròxim article, pel divendres vinent, ja quasi acabat, presentaré unes pinzellades generals sobre els protagonistes de la novel·la “Compte enrera”: el jutge militar, els carcellers, els advocats, la família, el capellà, les forces progressistes que van callar durant els quatre mesos en que estava condemnat. L’Escribano els valora molt positivament, utilitzant el mateix sistema d’anècdotes, desinformació i reducció de les institucions a noms. Sons els bons de la novel·la, humanistes, gent normal, bons funcionaris, tots afectats i plorant per la cruel condemnació a mort del Salvador Puig Antich.

I desprès, cada divendres, amb els companys que si apuntin:
- deconstruirem el llibre de l’Escribano, capítol a capítol.
- deconstruirem el guió del film “Salvador” , que és una repetició de "Compte enrera" amb un augment considerable de moralisme, d’errors i deformacions històriques.
- Analitzarem la promoció que fa Mediapro de la pel·lícula en els diaris i mitjans oficials que controlen, i també als col·laboradors lleials que escriuen en medis esquerranistes,. llibertaris i en la premsa dita independent, que suposem interessantment els ajuden a desinformar.
- Denunciarem a la productora multinacional Mediapro, amb en Roures inclòs, que produeix la major part de programes escombraria en les televisions nacionals i locals.
- I finalment deconstruirem la pel·lícula, si finalment surt en públic.

Aquest calendari públic, no és una tècnica de telenovel.la a l’estil Escribano, sinó una estratègia per obligar-me a complir-ho, ja que sóc indisciplinat, però acostumo a realitzar el que dic en públic.

Txema Bofill, Barcelona.

Dates personals.

Al 1973 em vaig vincular amb els milis que quedaven lliures a Tolosa, en Jean Marc Rouillan, Jean Claude Torres, Nicolle, Jordi Soler Sugranyes i Pilar. També amb en Felip Soler i d’altres. Mes tard vaig formar part del GARI.

Anécdota personal.

El president Giscard, elegit president ens va amnistiar al començament 1977, d’atracaments i atemptats a la bomba (En Zapatero podria prendre exemple), junt amb resistents corsos, bretons, bascos, palestins i gent de l’OAS. I al 2002, al portar la documentació a l’oficina de la Generalitat als ex presos polítics, em varen indemnitzar els mesos de presó a Girona per pintades i propaganda. Però em varen tornar la documentació de França dient que es tractava d’un atracament a un banc, que era un delicte de dret comú, i que allò no era polític. Em vaig emprenyar amb un funcionari gran, no tant per tractar-me de delinqüent, sinó per no reconèixer-me com a polític. I no m’allargo, però al final els vaig demanar que m’ho diguessin per escrit el que em va dir de paraula. Encara espero resposta.

Resulta que un president de dretes el Giscard, ens considerava polítics i ens allibera, i per tant sols portàvem uns mesos de presó, a part que havíem passat a la Cour de Securité National, organisme dedicat a les causes polítiques, Cort de la que nosaltres, els GARI, som els últims clients, es a dir, l’últim dossier instruït per aquest organisme, ja que desprès va desaparèixer.

I aquí amb socialistes, comunistes, ERC, governant, resulta que en el 2003-4 encara ens consideren uns vulgars atracadors.

Vaig rebre una atenta carta el 24 de gener 2005 de Apel·les Carod Rovira notificant la resolució sobre l’empresonament de Girona, però no m’han respost encara del perquè no consideren polític un atracament a França.

El que demostra que si el Puig Antich no l’haguessin matat, seria considerat avui igualment un atracador i assassí d’un policía.

Jo no veig cap solidaritat amb en Jean Marc Rouillan, ni tan sols informació, ni tan sols una firma d’ERC, Huerga, Roures, Escribano, junt als 2000 intel·lectuals i polítics que exigeixen des el mes passat l’alliberament d’en Jean Marc Rouillan i els seus companys d’Acció directe, ja que han complert la condemna a perpetuïtat.

Txema

vaya rollo que nos as soltado. sencillamente si hay un idioma que podamos entender todxs, porque no usarlo?.
seguro que si supieramos esperanto no dudariamos en comunicarnos con el. No tendriamos que andar traduciendo textos, que muchas veces llevan a cometer errores importantes, entre otras ventajas.
Casi nadie publica noticias en ingles en Alasbarricadas, suelen traducirlas previamente y eso que casi todos sabemos algo de ingles y si que nos podriamos hacer una media idea por encima. Sin embargo muchos de nosotrxs no sabemos catalan. Es cierto que tambien se puede comprender por encima si lees con detalle,pero entonces porque en ingles no se publica y si en catalan? Y porque coño os jode si alguien se queja, porque no lo traduce algun catalan apañao como haria con un texto en ingles?
El rollo de que las lenguas expresan sentimientos no tiene nada que ver con la capacidad de compresión, no puedes comparar la trasnmisión oral directa como pudo ser la de Fanelli a los obreros, (cuando hablas cara a cara con alguien tus gestos , tu entonación, hay muchos factores al margen del leguaje que pueden facilitar la compresión), por internet todo eso esta analado, y lo unico que queda es conocer o no la lengua en la que te escriben, asi que ese rollo de sentimientos te lo guardas.
Es curioso tu dices que las lenguas son hermanas pero saltas a la yugular llamando estatistas a compañeros que solo han comentado que ellos no entienden el catalan.
Me parece que los nacionalistas.libertarios (por llamaros de alguna forma porque esto es imposible) estais un poco tocaditos.
adios capitan tarugo

no es una cuestion de comodida, dejaros de joder y escribir en castellano coño, que lo entendemos todo. Parece que no nos atrevemos a hablar claro con tanto toca pelotas nacionalista. a tomar por culo los nacionalismos, ellos si que son estatistas pero pequeñitos porque quieren un estado pequeñito,jeje

estic d'acord que s'escriguin coses en català alasbarricades, ser anarquista no vol dir deixar d'expressar-se amb el propi idioma, però és clar que si es vol que la resta dels usuaris ho entenguin haura d'haver el mateix text traduït en castellà.

y a los castellano-parlantes, creo que si de pide con un poco más de comprensión, o educación seguro que se le traduce el texto de immediato, no seamos tan impacientes, joder parece que os gusta buscar pike!

Jo no tinc res de nacionalista i em considero anarquista. Estic en contra de totes les relacions de poder i per tant també les lingüístiques. Crec que no es pot esta en contra de la subordinació laboral o de gènere i a favor de la lingüística. Cadasqú que parli com vulgui. D'altra banda, no sóc cap intelectual ni res semblant i puc entendre perfectament un text escrit en qualsevol llengua llatina. L'esperanto és una llengua no imposada per entendrens quan cal, sense renunciar a la llengua de cada un; l'anglès o el castellà no ho són. Els llibertaris estimem la cultura, no cal que ens ho donin tot mastegadet. Una abraçada a totes. Salut companyes!

I que no ens robin la memòria: Visca Puig Antich i visca Jean-Marc Rouillan!

nadie ha mostrado impaciencia, dime en qwue respuesta has visto a alguien impaciente???

Saluton kaj anarkion al ^ciuj!

Per conèixer sense tanta collonada la historia del moviment llibertari català és millor llegir el llibre La cultura anarquista a Catalunya [Ferran Aisa, Edicions de 1984].

Ens explica de què va el llibre a aquesta entrevista:

'L'ANARQUISME VA SER UNA VERITABLE CONTRACULTURA'

- Catalunya va ser la plaça forta de l'anarquisme ibèric. Per què?
- F.A.: Sobretot per la força que l'obrerisme va anar adquirint a casa nostra. Catalunya era una societat molt més industrialitzada que Espanya i l'anarquisme s'hi va estendre moltíssim. Víctor Alba, per exemple, deia que l'Ateneu Enciclopèdic era un veritable "parlament obrer". Al seu costat els partits polítics eren nans.

- Alguns diuen que va ser un moviment destructiu i desestabilitzador.
- Els anarquistes molestaven la resta d'opcions polítiques, precisament perquè els feia ombra. Els comunistes del PSUC i del PCE van demostrar que el seu gran enemic a casa nostra eren els anarquistes, perquè eren el gran obstacle que els impedia instaurar una dictadura comunista tutelada per Moscou.

- Vostè assegura que el moviment anarquista era constructiu. Per què?
- Va ser un moviment constructiu perquè la seva era una causa que no creia tant en les grans revolucions com en la consecució, en el dia a dia, de fites que alguns consideraven utòpiques. Això els va fer construir una realitat paral·lela.

- Una realitat llibertària al marge de la societat capitalista?
- Els anarquistes van ser una veritable contracultura. La guerra i la derrota del seu bàndol ha imposat durant dècades una visió esbiaixada d'aquell moviment. Amb La cultura anarquista a Catalunya he volgut explicar per què podem considerar l'anarquisme una cultura de la qual avui n'assumim moltes premisses.

- Què assumim avui en dia que ja predicaven els llibertaris?
- Els moviments llibertaris catalans ja defensaven a principis del segle XX el naturisme, l'ecologisme, el pacifisme i la defensa del medi ambient. Ells estaven convençuts que el capitalisme s'acabava i que la revolució estava a tocar. Tenien molt clar que calia preparar-se i d'aquí la importància que donaven a la cultura.

- Quines expressions de cultura utilitzaven?
- Van filmar pel·lícules, van crear ateneus, tenien biblioteques immenses, cooperatives, publicacions, editorials, diaris i un sistema d'ensenyament molt avançat. Per ells, la gran premissa era aprendre i conèixer. Tenien clar que aquesta era la base per a la construcció d'un món millor.

- Com era aquest dia a dia paral·lel dels anarquistes?
- Practicaven l'amor lliure, no es casaven per l'Església, feien nudisme amb total naturalitat i donaven una gran importància a la cultura. La lectura dels clàssics, per exemple, estava molt estesa. Allà on es trobaven tenien converses filosòfiques i la importància que donaven a la natura ens la demostren els noms que posaven als seus fills, com Cràter, Floreal o Germinal. Van crear una societat paral·lela per al dia després de la caiguda del capitalisme.

- Sempre s'ha dit que van posar les coses molt complicades al president Lluís Companys.
- Companys pertanyia al corrent d'ERC més pròxim al moviment llibertari. Els va saber integrar i potenciar en el govern i, de fet, durant el temps en què l'anarquisme marcava la pauta a nivell polític va ser quan la Catalunya del segle passat va actuar de forma més propera a la independència. Van passar una llarga temporada en què el govern de Madrid havia de venir aquí per informar-se del que passava en molts aspectes, perquè ningú no els demanava permís per a res. Els anarquistes tiraven per la via dels fets consumats i la Generalitat anava aprovant les passes que donaven, per exemple, en el terreny de les col·lectivitzacions d'empreses.

- Però les tensions dins l'espai de l'esquerra van fer que allò no acabés de rutllar.
- Per això he volgut titular l'altre llibre que presento aquests dies amb l'expressió El laberint roig. L'esquerra i els moviments llibertaris eren hegemònics a casa nostra, però la clau del seu èxit potser també va acabar essent la clau del fracàs.

- Hi havia massa entusiasme dipositat, potser?
- Hi havia molts corrents. En uns temps que semblava que tot era possible i que cada moviment podia ser decisiu, es vivia la política amb una gran efervescència. La revolució bolxevic a Rússia va influir molt en el dibuix de l'espectre de l'esquerra a casa nostra, va convulsionar formacions com la CNT i en va fer aparèixer d'altres com el PSUC i el POUM. Un veritable laberint d'on la majoria no en va saber sortir amb èxit.

[Si algú no ho enten que faci servir l'internostrum, i si s'enrabieta veient català com s'enrabietaria si ho veies en gallec o basc doncs que s'en vagi a la merda]

De tanoca només hi ha un i ets tu. Que ni pots ni, encara pitjor, vols respectar el dret a escriure en català. Dius que no l'entens? Doncs malament per tu ja que el català és una llengua llatina molt fàcil d'entendre per qualsevol persona que parli una altre llengua llatina com, per exemple, el castellà. Així que en aquest cas no és tant qüestió de llengües com un problema personal teu, de prejudicis teus, més que d'altre cosa. És trist que vulguis fer servir l'anarquisme com cobertura pels teus prejudicis, no embrutis la lluita llibertària.

dejaros de joder y escribir en castellano coño

Aixó és anarquisme?

No hem facis riure.

no,, no te creas que es tan facil. Si para cojer una idea pero no para entender por completo el articulo.

eu non ataco a diversidade linghuística. son ghalegho falante dende hai 18 anos e castelán falante dende esa idade tamén. o certo é que o texto non se entendía. por que? pois porque non teño o pracer de saber catalán. intentei esforzarme por entendelo pero nada. o que penso é que nunha web onde hai xente que non coñece o catalán, o ghallegho, o éuscaro ou calquera línghua non se debería empreghar, e aínda empreghándoa, non se pode faltar ó respecto de quen non a comprende, entendes? iso é minorizar á xente que non vive onde se fala ese idioma e non teñen o pracer de entendelo.
aghora chámame o que queiras, que non é certo.

la verdad es que no entiendo nada de esperanto, pero bueno, podría hablar algo en quenya...
lo bueno de las lenguas inventadas es que no minorizan a otras xD

Primero una cuestion-> Ser nacionalista es defender una cultura, si defiendes hablar castallano, era igualmente nacionalista, solo que españolista en lugar de catalanista.

Segunda cuestion -> Porque no tienes esa falta de respeto hacia un italiano o un frances, porque si vas a italia te preocupas un poco i miras a ver como se dicen algunas frases en italiano i si vas a catalunya no lo haceS???? Porque podrias utilizar el ingles perfectamente.

Yo lo unico que digo es que estoy harto de nacionalismo español. Iros un poco y mucho a tomar por el puto culo, y si no entendeis algo, como hace todo el puto mundo, intenta entenderlo, que no sois el centro del mundo, ya esta bien de memeces de cuatro niñatos. Ya veremos cuando el ingles substituya el castellano. Es una lengua tan digna como otra, y si resulta ser que aqui no se puede utilizar, este no es mi sitio, pero no lo diras tu.

perdó, moltes gracies al primer escrit, informació molt util, supose que se'n faran altres versions... Per cert, es normal que si se trata de un personaje catalan, faltaria mas que para informarte bien sobre el leyeses informacion en su lengua.

El que no m'explique es perque no hi ha versió en català de la pelicula...

Joder la verdad es q da pena q useis el lenguaje como forma de catalogar y atacar, o sea q xq n entiendo el catalan y pueda pedir q escriba en castellano soy un nacinal estatista jajajaja..... me rio de la pena q da y de lo facil y simplon q es decirlo. Lo unico cierto es q el castellano lo entendemos todos y tanto q dices q son lenguas hermanas pues se puede usala xq es la hermana mayor en todo caso tanto del catalan como del gallego( que podria usar y no uso para no tocar las pelotas con gilipolleces).Y al inteligente que dice que que pasara cuando se sustituya por el ingles..... no creo q el 3 idioma mas hablado del mundo se sustituya por ningun otro.

Moi je n'ai jamais appris le catalan, mais comme cela ressemble beacoup à l'espagnol, j'arrive plus ou moins à comprendre. C'est comme le provenzal, c'est un dialecte qui ressemble au français et donc je comprends. Par-contre le basque je comprends pas car c'est une langue comme l'allemand.

He visto ayer la película y me siento manipulado ya que en las actuaciones, fines y métodos del MIL veo lo mismo que lo que mueve al GRAPO.

he visto la pelicula . no esta mal del todo simplemente ocultan cosas. porque normalmente aparte de ocultar, manipulan y mienten.

Estoy completamente de acuerdo con la persona que escribe el mensaje inicial: la película no refleja todo el contexto social y político del momento. Es más me parece que la crítica es muy buena pero pienso que hay que tener en cuenta que se trata de una película y si contemplamos la cartelera que existe en la actualidad hemos de reconocer que Salvador, como película, es aire fresco. Nunca está de más una película que nos recuerde porque rechazar la pena de muerte y más en un momento en que militantes de la extremaderecha siguen reclamando su retorno.
Hay algunas escenas que, evidentemente, son discutibles como la que comentas sobre el funcionario de prisiones. Dicha escena es casi ridícula. De todas maneras, a mi no me dio la sensación de que el MIL fueran atracadores de bancos sino que creo que se refleja muy bien la idea de que eran jóvenes que sacrificaban su vida por unos ideales. Salvador sale muy bien parado y muestra de ello es el apoyo que la familia ha dado a la película. Salvador es representado como un chico con inquietudes políticas, una persona culta e impulsiva. Huertas ha preferido mostrar su lado más humano y no su vertiente más política. Es una pena que deje de lado su interesante faceta de melómano que hubiera podido dar juego a curiosas anécdotas.
Para un ex miembro del MIL, evidentemente y lo entiendo perfectamente, hubiera resultado mejor una película que denunciase el pasotismo de la asamblea de Catalunya. Un saludo

Totalment d'acord amb l'opinió anterior. No hem d'oblidar que estem parlant d'un producte comercial i com a tal no pot aprofundir tant com voldríem en aspectes polítics que al gran públic segurament li interessen menys que el drama personal de Puig Antich. Jo trobo que hauríem de ser més optimistes i pensar que almenys s'ha fet un pas important per recuperar la figura de Salvador Puig Antich. També estic d'acord amb el company anterior que de cap manera es fa creure que Salvador era un simple atracador. Tot el contrari. Un salut!

la frase "En castellano por favor" me parece una falta de respeto grabísima como forma de encabezar un comentario para un texto de un señor que lo que intentaba justamente es que no se diesen este tipo de peticiones (casi orden) tan a menudo sino que la existencia de una lengua fuese tan rica y vigente como la de otra cualquiera. Ni siquiera el "buenrollismo" falso de "anda compi" te escusa; de todos modos tampoco entiendo el desintrés por unas lenguas y la sobrevaloración de otras que antes de pedir traducucción nos esforzamos en entenderlas sacando a relucir nuestros años de academía y clases de inglés del instituto.
en fin, de indeseables el mundo lleno

Seguramente algo perdí en el intento de COMPRENDER, pero la buena voluntad, las ganas de COMPARTIR CONOCIMIENTOS que posibiliten la ACCIÓN COMÚN (que no quiero decir lo mismo que igualitaria, ni homogenia) hacen posible que siga a tu lado y no contra ti, ya que es lo mejor para todos los que no somos poder-estado.

NO a la homogeneización de la cultura, pues es homogeneización hacia el robotismo, sí a la heterogeneidad y al intercambio de conocimientos, sólo ello nos puede hacer libres.