La cara més criminal de l’anarquisme

Debate, información y consulta sobre la historia del Anarquismo.
Responder
Avatar de Usuario
Plaza_Olmedo
Mensajes: 1296
Registrado: 28 Ene 2008, 20:54
Ubicación: Delante de un ordenador

La cara més criminal de l’anarquisme

Mensaje por Plaza_Olmedo » 24 Nov 2015, 11:30

La cara més criminal de l’anarquisme
‘Anarquistes i baixos fons’ analitza la delinquència sindical dels anys 30 i els seus personatges més tèrbols
SÍLVIA MARIMON Barcelona ACTUALITZADA EL 17/11/2015 00:00

Imagen

Hi va haver anarquistes abnegats que es van jugar la vida pels seus ideals. I molts dels avenços socials que s’han aconseguit són gràcies a l’anarquisme, que va ser la principal força sindical de Catalunya durant les primeres dècades del segle passat. Però al costat dels idealistes llibertaris també hi va haver homes tèrbols. L’historiador Federico Vázquez Osuna, que coneix amb profunditat els jutjats de Barcelona, repassa a Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944) (L’Avenç) les vides dels anarquistes més foscos de la dècada dels trenta del segle passat. Alguns d’ells practicaven un doble joc polític: podien ser anarquistes però alhora col·laborar amb els Sindicats Lliures o les forces franquistes.

No hi ha una mateixa història ni tampoc un únic origen. Hi ha haver idealistes llibertaris que es van transformar en atracadors per culpa de la fam, i autèntics delinqüents que es van infiltrar i camuflar en les files anarquistes. “ Casi todos los atracadores de Barcelona, y los de la provincia, todos, proceden de las filas del sindicalismo y del anarquismo, y casi todos han sido buenos militantes. En los casos de más necesidad económica para la organización se había pensado en estos procedimientos (de los atracos). La represión [...] arrastró también a los jóvenes compañeros hacia los atracos ”, va escriure Ángel Pestaña el 1923.

Negoci amb el paper

No és fàcil investigar què va passar als baixos fons de Barcelona durant els anys 30. Un dels principals obstacles és la manca de documentació. L’octubre del 1936 l’arxiver de l’Audiència, Félix Duran, va rebre l’ordre del secretari de govern, Agustín Juandó Royo, de lliurar “ los rollos del criminal que se referían a las causas instruidas entre 1899 y 1929 ”. Els responsables de l’Oficina Jurídica es van endur tones i tones de documents a la Papelera del Prat. “No només van destruir totes les causes criminals que atenyien l’anomenada delinqüència social, sinó que possiblement també en van fer negoci, perquè al Prat el paper es venia a quilos”, diu Vázquez.

Eduardo Barriobero, un dels responsables de l ’Oficina Jurídica, escrivia: “ S e ha quemado mucho papel inútil..., doscientas, trescientas, acaso mil toneladas. Toda la historia falsa y trágica de los hombres fuertes, de los verdaderos revolucionarios, que plumas canallescas habían escrito en papel de oficio. Se canceló todo lo pasado. Borrón y cuenta nueva”. La destrucció documental també va afectar els arxius de l’ Auditoria de Guerra i de la presó Model. “Per tot plegat -reconeix l’autor de l’obra-, la trajectòria de molts protagonistes d’aquest llibre anterior a 1937 s’ha hagut de reconstruir per mitjà dels diaris de l’època, especialment de La Vanguardia ”.

Canvi generacional

A finals del segle XIX i principis del XX, les condicions dels obrers eren misèrrimes. Els treballadors, a vegades nens de deu anys, sovint cobraven per dia i no per setmana, i les jornades laborals eren de 12, 14 i fins a 16 hores diàries. És en aquest context que es va produir un dels moviments vaguistes més importants del segle XX, la vaga de la Canadenca. Els empresaris van exigir mà dura i va començar l’etapa del pistolerisme. “Abans del 1931 l’anarquisme va ser creatiu, culturalment innovador, crític amb la moral catòlica i la pedagogia que imperava, però a partir del 1931 hi ha un relleu generacional, arriba molta gent nova i s’imposen els postulats més violents”, assegura Vázquez Osuna. “S’hi incorpora una nova generació de militants joves, sense gaire formació ideològica, però ambiciosos i exaltats”, afegeix. El 1927 va néixer la Federació Anarquista Ibèrica (FAI): “La FAI va promoure les accions violentes, si creia que eren necessàries per a l’organització”, diu l’autor del llibre. Vázquez centra el seu llibre en set anarquistes concrets: Josep Batlle, Antoni Devesa, Aurelio Fernández, Dionís Eroles, Justo Bueno i els germans Ruano i Adolfo Ballano. Al llibre repassa els episodis més controvertits, com l’assassinat dels germans Badia, les extorsions a l’oficina de passaports de Barcelona o l’ assassinat de 44 maristes a Barcelona.

Proxeneta i atracador

Un dels personatges més enigmàtics és Justo Bueno (Munébrega, Aragó, 1907 - Barcelona, Camp de la Bota, 1944). Bueno era un torner mecànic que va ingressar a la CNT el 1933 i era membre del grup d’acció Gángsters Club. Va ingressar a la presó el març del 1933, acusat d’un atracament. Es va evadir de la Model i, malgrat tots els enfrontaments que va tenir amb la policia, sortia indemne gairebé sempre als tribunals. Va escapar a França el desembre del 1937. “Les autoritats franceses van acordar-ne l’extradició el 1940; tanmateix, en arribar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el van alliberar. El van deixar perquè era un delator, un confident que ajudava a identificar republicans”, assegura Vázquez Osuna. De fet, se’l relacionava amb la cinquena columna franquista.

Després de ser alliberat va treballar tranquil·lament a Mármoles Bau Hermanos i a la Maquinista Terrestre i Marítima -amb l’aval de dos guàrdies urbans-. Va millorar la seva qualitat de vida: va deixar el Barri Xino per l’Eixample. La seva vida plàcida, però, es va acabar de sobte: el van tornar a detenir i el van afusellar el 1944. “No s’entén gaire per què el van matar. Però tenia molts assumptes tèrbols, també es prostituïa i era proxeneta, segons la policia”, assegura l’historiador.

Justo Bueno va estar implicat en l’assassinat dels germans Badia. Miquel Badia, membre de Bandera Negra -grup secret d’acció directa d’ Estat Català-, va ser nomenat comissari general d’ordre públic el 1934. Les seves denúncies i campanyes contra la CNT i la FAI li van crear alguns enemics. Va durar poc en el càrrec: el 12 de setembre del 1934 va haver de dimitir per la seva manera d’actuar. Justo Bueno i Lucio Ruano el van assassinar el 28 d’abril del 1936, amb el seu germà Josep, quan sortia de casa seva al carrer Muntaner.

Bueno va ser detingut i posat en llibertat pel magistrat José Márquez Caballero, l’últim governador civil de la monarquia d’Alfons XIII, expulsat de la carrera judicial per antirepublicà el 1932 i readmès durant el Bienni Negre. Quan Franco va crear el seu Tribunal Supremo, va ascendir Márquez de categoria i va ser nomenat magistrat.

http://www.ara.cat/cultura/cara-mes-cri ... 53097.html
"La sociedad menos perfecta es aquella en que, habiendo grandes, poderosos, justos motivos para protestar, no hay protestas" (Concepción Arenal)

Avatar de Usuario
blia blia blia.
Mensajes: 4514
Registrado: 28 Abr 2009, 19:57
Ubicación: Paciencia

Re: La cara més criminal de l’anarquisme

Mensaje por blia blia blia. » 24 Nov 2015, 21:36

Joder el Justo Bueno, proxeneta, atracador, chivato, miembro del grupo de acción 'Gangsters Club' (ole el nombre!) y asesino de catalanistas,... Malo, malo, malo, eh?

Supongo que el libro estará lleno de notas indicando sus fuentes.

De nombre Justo y apellido Bueno ¿Ese era su nombre, un seudónimo que se puso en coña o qué?

Ahora en serio: Pues a lo mejor hay algo de chicha en el tema, pero me temo que la aproximación del artículo es demasiado sensacionalista. Espero que no sea el caso del libro.

corsario
Mensajes: 162
Registrado: 03 Abr 2009, 13:50

Re: La cara més criminal de l’anarquisme

Mensaje por corsario » 24 Nov 2015, 21:46

Me ha llamado la atención esta frase
Per tot plegat -reconeix l’autor de l’obra-, la trajectòria de molts protagonistes d’aquest llibre anterior a 1937 s’ha hagut de reconstruir per mitjà dels diaris de l’època, especialment de La Vanguardia ”.
O sea, que a falta de archivos oficiales, la base documental es La Vanguardia.

Avatar de Usuario
blia blia blia.
Mensajes: 4514
Registrado: 28 Abr 2009, 19:57
Ubicación: Paciencia

Re: La cara més criminal de l’anarquisme

Mensaje por blia blia blia. » 25 Nov 2015, 17:32

De La Vanguardia para entonces y lo de proxeneta directamente de la policía franquista.

Es curioso que hablando tanto de Justo Bueno, no pongan una foto suya (muere con 37 años, el hombre de la foto parece mayor y no se parece mucho a esta otra foto):
Imagen

Agustín Guillamón en este artículo maneja otra información. Parece que no está implicado en el asesinato del piloto francés y ayuda a ajusticiar a su compañero de grupo que sí lo estaba (lo contrario que dan a entender otros). Estaría bien que se sentaran los dos historiadores e intercambiaran bibliografía y pareceres.

De hecho podríamos decir que Guillamón habla en todo momento bien de él, sin atisbo de sombra sobre su trayectoria, ni indicios de que fuera un chivato en el franquismo o así.
A. Guillamón escribió:Home d'acció, al que es van encarregar els treballs més bruts, perillosos i/o desagradables, pel que sembla no va actuar mai per compte propi, ni per obtenir beneficis personals, sinó que sempre va operar al servei de l'Organització, cega i disciplinadament. I aquesta ceguesa va ser el seu pitjor blasó. Joaquim Olaso, Àfrica de les Heras, Eusebio Rodríguez Sala i José Gallardo van exercir al PSUC-UGT tasques similars i paral·leles a les de Bueno a la CNT, però allà a la ceguesa li deien disciplina, i la premiaven amb medalles i ascensos o, si els calia, la castigaven amb l'expulsió.

Avatar de Usuario
salvoechea
Mensajes: 4687
Registrado: 24 Jul 2008, 18:00

Re: La cara més criminal de l’anarquisme

Mensaje por salvoechea » 25 Nov 2015, 22:00

Artículo de Josep Mª Planes. Justo Bueno fue relacionado con la orden de su asesinato
Tres classes d’atracadors
(“La Publicitat”, 11-4-1934)

Posseïm ja la documentació suficient per poder precisar d'una manera gairebé segura la classificació del món dels gàngsters de Barcelona, segons llurs objectius o categoria. Es pot dir, sense manca a la veritat, que existeixen tres classes d'atracadors. Avui anem a explicar en què consisteixen llurs activitats i en el "fet diferencial" que les separa una de l'altra. En el present article ens proposem completar i reunir tot el que portem escrit sobre la matèria.

PRIMERA CLASSE

És la que s'ocupa dels assalts de fàbriques, bancs, oficines d'empreses i de cases d'importància i de cobradors que porten grans quantitats. Són compostes per elements de la FAI, i les dirigeixen persones conegudes de la policia. En formen part individus que són escollits en cada cas particular, els quals dividirem en dues categories: primera, la dels "experimentals", que coneixen el que dirigeix l'operació i el seu objectiu, i, segona, els joves inexperts, reclutats entre la massa dels comitès de defensa, que no s'assabenten fins al darrer moment del treball que se'ls assigna. El que capitaneja el grup reparteix les pistoles poc abans del fet i sempre en un lloc diferent del que s'ha assenyalat en principi.

És costum repartir diners a l'avançada entre els reclutats per a donar el cop. N'hi ha alguns -pocs- que "treballen" de franc. Cal tenir en compte que la majoria d'atracaments organitzats no poden realitzar-se per causes diverses i imprevistes.

La fórmula de l'atracament per portar diners a les associacions extremistes sols fa un any mig que ha estat restablerta. Es pot calcular el producte d'aquests cops en unes 150.000 pessetes.

Segons quins hagin estat els avançaments que s'han pagat abans del fet, el tant per cent del producte dels robatoris que ingressa a l'Organització oscil·la entre el quaranta i el seixanta per cent. Té cura de recollir-lo, amb la màxima celeritat, un delegat del Comitè pro-Presos que està en contacte amb el cap de la banda, llevat de casos com el de Palacios que era, al mateix temps, atracador i element principal del Comitè pro-Presos.

A aquests cabals s'uneixen la recaptació setmanal del segell confederal, que pagada cada militant, donatius voluntaris i subscripcions públiques.

Per fer front a les seves despeses, l'Organització necessita unes quaranta mil pessetes setmanals. Ara fa un any, en recaptaven de trenta-cinc a trenta-set mil. Després del moviment del 8 de desembre, la recaptació va disminuir enormement. És aquí on comença l'organització d'atracaments a gran escala que ha sofert Barcelona aquests darrers mesos.

Els cabals recollits són destinats als presos i llurs famílies, al pagament d'advocats de la CNT, subvencions a la prema anarquista, "tràmits" judicials, compra d'armes i matèries explosives, ultra les despeses de secretaria i d'organització general.

PAU FABRÉS I ELS SEUS COMPANYS

Avui dia -ens referim als darrers temps- la FAI està molt més en contacte que abans amb els atracadors professionals. Esmentarem el cas de Pau Febrés i Murlé, un dels gàngsters més importants, que té una relació directa amb dirigents importants de l'anarquisme. Fabrés ha pres part en diversos actes de sabotatge i en els atracaments següents: el de l'habilitat de les classes passives, a la plaça del Pi, el de la casa Dalmau Oliveres i el del cotxe de la "Cinaes" (en aquests dos fets li foren trobades les empremtes digitals); prengué part en el tiroteig del bar Brussel·les, l'any 1931, on fou mort l'inspector Rubio i morí també el gàngster "Teixa". Pau Fabrés i Ruano foren reconeguts per diversos testimonis com els que col·locaren les bombes a la Unió Flequera de Sarrià (acte de sabotatge), ara deu fer uns sis mesos; sembla que fou aquest Ruano l'encarregat de matar els dos confidents als quals férem al·lusió en un article passat.

Pau Fabrés i Murlé està en llibertat, malgrat les actives recerques de la policia per detenir-lo. És un home, sembla, que fa de mal agafar.
Hem pogut saber que els atracaments al cinema Splendid, la fàbrica de botons de les Corts i la casa Simó, foren realitzats per un grup del qual formaven part Marín, Gonzàlez, Palacios, Joan Piera, "el Pata", Pau Fabrés, Paco la Riba (un xofer que feia el taxi a Sants) i un tal Cordero. Els cinc primers estan detinguts.

Tot aquest món de gàngsters que intermitentment actuen a compte de l'anarquisme organitzat ha rebut un reforç considerable des de l'arribada a Barcelona de més de tres-cents anarquistes espanyols que actuaven a l'Argentina i que el govern d'aquella República va expulsar del país des de la gran neteja que començà el general Uriburu.

Abans, el lloc de reunió habitual dels dirigents anarquistes, i on s'entaulaven les negociacions amb els atracadors, era el Sindicat del Ram del Vidre, del carrer de Galileu, número 69, i el Sindicat del Ram dels Transports. Des que aquests locals estan clausurats, el camp d'acció ha estat traslladat, principalment, a la barriada del Clot.

EL CONTRAESPIONATGE

Volem insistir en aquest aspecte tan important de l'afer.
Se sap que les organitzacions anarquistes disposen d'un pla completíssim de l'edifici on està instal·lada la Comissaria General d'Ordre Públic.
S'ha pogut comprovar que, algunes nits de ràtzia, certs subjectes eren avisats tan bon punt la policia sortia per a practicar llur captura. (Recordi's els casos que, sobre aquest aspecte, hem explicat ja en articles anteriors).
No cal insistir en les facilitats d'informació i de tota mena que troben els anarquistes al Palau de Justícia.
Pel que fa referència a la policia, una persona ben situada ens ha manifestat que creia que amb la reorganització del cos provocada pel traspàs de serveis s'hauria acabat el contraespinoatge.
En canvi, l'altre dia ens deien que entre els nous guàrdies d'assalt n'hi ha alguns que havien estat vistos repetidament a la presó en qualitat de visitants de presos socials.

LA SEGONA CLASSE D'ATRACADORS

Són estrangers, llicenciats de presidi i professionals del robatori. N'hi ha de totes les edats.
Aquests s'agrupen en bandes que componen fins a vuit individus, segons la importància del cop a donar. Són capaços d'assaltar bancs, comerços, fàbriques, estancs, cotxes, cobradors i persones que van soles per llocs poc transitats; si tenen por d'ésser descoberts, o bé les víctimes oposen resistència, no dubten gens a arribar a l'assassinat.
Aquesta mena d'atracadors, que no tenen res a veure amb l'anarquisme, són coneguts dintre el món local de la criminalitat pel nom fulletonesc de "la mano negra". Una de les bandes més importants la dirigeix un gironí llicenciat de presidi: Joan Massip i Puig, àlies "el Carbonell". L'especialitat del seu grup, que formen quatre o cinc individus, és que cada vegada que fan un bon cop desapareixen de Barcelona per una llarga temporada.
També existeix encara la banda que formà el Bruno, la qual, quan li convé, va pel seu compte o bé amb Fabrés.
Darrerament, com a cas extraordinari, han servit la FAI per a fer sabotatges o actes de terrorisme.

ATRACADORS DE TERCERA CLASSE

Són relativament joves. Alguns, per donar-se importància, diuen que són pistolers o militants de la FAI. És mentida. En tot cas, han estat expulsats de la FAI per indesitjables. En la seva major part, són lladres de la categoria dels quinzenaires; entre ells hi ha alguns invertits professionals.

En grups o en bandes sempre improvisades, es llancen a fer atracaments armats de qualsevol manera, contra estancs, comerços, cobradors, bars i automòbils ocupats per parelles. Són els que operen per Horta, Pedralbes, la carretera de la Rabassada i en general pels llocs deserts que solen freqüentar els enamorats. Aquests són les seves víctimes predilectes, per la raó que, en bona part dels casos, raons de discreció elemental aconsellen els robats a no fer cap mena de denúncia.

Els atracadors de tercera categoria solen reunir-se per a canviar impressions o tramar llurs plans, pels bars del barri Xino: la Criolla, la Muralla, algun establiment de les Drassanes, la plaça d'Espanya o la muntanya de Montjuïc. També se'n pot veure per la Riera Blanca, Can Granota, el Recreo, o a l'esplanada de la Colònia Castells, on es dediquen als jocs prohibits. Els seus companys i amics són lladregots de poques ambicions, souteneurs modestos i altres que es diuen obrers sense feina que de vegades es deixen conquistar i ingressen al món de la delinqüència.

Els atracadors de tercera classe no són partidaris de fer sang. Com a màximum, agredeixen a cops llurs víctimes, però la seva màxima ambició és poder-se escapar abans no passi res de mal.
Y Carlos Sentís publicó esta joyita:
Los murcianos eran el principal blanco de estas críticas, pese a representar tan sólo un porcentaje pequeño de la población inmigrante de Barcelona. Se les vilipendiaba de forma muy parecida a los irlandeses durante la Inglaterra victoriana, acusándoles de ser fuente de crimen, enfermedad y conflicto. Según el estereotipo del «murciano inculto», los inmigrantes eran una tribu inferior de degenerados, como los miembros «retrasados» y «salvajes» de las tribus africanas. Esta mentalidad de tipo colonial podía vislumbrarse en las viñetas de hombres y mujeres murcianos, donde aparecían como feos seres infrahumanos. Carles Sentís, un periodista republicano que publicó una serie de informes sobre La Torrassa («La pequeña Murcia») en L'Hospitalet, promocionó este tipo de actitud, resaltando las prácticas moralmente aborrecibles y la indisciplina general de los inmigrantes. Para Sentís, los inmigrantes eran una raza primitiva con una cultura «previa», que vivían en estado de naturaleza. En concreto, atribuía el origen de todos los problemas sanitarios y sociales de La Torrassa, como el tracoma y la delincuencia juvenil, a la promiscuidad de la mujer murciana y un «régimen de amor libre». Desgraciadamente, para el resto de los parados, estos inmigrantes «vegetantes» eran una carga «asfixiante» sobre unos recursos de asistencia social ya de por sí al límite de sus posibilidades: «Cuando llegan a la ciudad lo primero que preguntan es dónde está la oficina de beneficencia», «robando el pan a nuestros niños catalanes» y convirtiendo Barcelona en un enorme «asilo para pobres». De hecho, Esquerra afirmó querer hacer más por los parados, pero que temía que sólo lograría con ello «atraer a Barcelona a los parados de toda España»
Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.
_____________________________________________

De cerca, nadie es normal

Responder