Comunicat d'en Zigor, la Laura, Juanra, Diego i la Lola
Publicado: 10 Sep 2003, 22:03
Comunicat d'en Zigor, la Laura, en Juanra, en Diego i la Lola en motiu de
l'11 de setembre.
Irak mai va amenaçar la pau del món com s’ha demostrat amb la investigació
que ha descobert que els informes presentats per Bush i Blair varen ser
alterats i falsejats tendenciosament per alarmar amb amenaces invisibles.
Les úniques armes de destrucció massiva existents han sigut les paraules que
van inventar la seva existència: milers de civils morts per uns discursos
que donaven pas a les “bombas de racimo” llençades als mercats, a les
escoles i als hospitals iraquís. I és que, com va escriure Goytisolo, amb
freqüència, l’opinió pública establerta sobre quelcom és degut a la constant
reiteració d’un enunciat que acaba per convertir-se en dogma de fe. El poder
s’ha fet amo del llenguatge i després de violar el significat de les
paraules, les ha convertit en un arsenal al seu servei.
L’eix neo-imperial format perl Estats Units, Gran Bretanya i l’Estat
espanyol parafrasseja l’eslògan pensa globalment i actua localment,
convertint el terrorisme en l’enemic a batre, i la democràcia i la llibertat
en les pedres angulars entorn a les quals justifiquen i justificaren les
barbàries més ignominioses i la pèrdua de drets individuals i col.lectius.
Però, què és terrorisme? Terrorisme és tot allò que qüestiona el nou ordre
social i econòmic, mentre que la democràcia ha esdevingut un objecte de
consum electoral i no un mecanisme de participació política. Paradoxalment,
en el seu nom, s’il.legalitzen partits i organitzacions polítiques i
socials; i, també paradoxalment, en nom de la llibertat d’expressió es
tanquen diaris i ràdios i altres mitjans de contrainformació. És l’última
tendència “libertad duradera”: per ser lliures, primer hem de deixar de
ser-ho.
Alhora, els mateixos jutges que a l’Audiència Nacional, amb tanta
professionalitat!, miren cap a una altra banda per no veure les empremtes de
les tortures en les persones a les quals se’ls hi aplica la llei
antiterrorista, es dediquen ara a escenificar pantomimes contra la junta
militar argentina dels anys setanta, quan precisament a l’informe del
Relator de Drets Humans del 2002, l’Estat espanyol ha sigut el païs amb més
denúncies per tortures i maltractaments al món.
En un estat de dret amb evidents símptomes de putrefacció, sense separació
de poders i amb uns mass media transformats en la “voz de su amo”, els
gossos que defensen la imposició del pensament únic tracten de silenciar
tant la diversitat d’idees i lluites com qualsevol tipus de dissidència.
Localment, ens repeteixen a totes hores que tots som terroristes, i tant se
val si pertanys al moviment antiglobalització i t’han agafat en una
manifestació contra el Banc Mundial o si ets periodista de l’Egunkaria; si
t’han detingut defensant el teu espai alliberat o si ets advocat de Gestores
pro Amnistia; si ets un parlamentari de Batasuna o si treballes a Rescat o a
Bandera Negra recolzant als presos i les preses polítiques. Tan se val, tots
i totes som el mateix. Igual que a nivell global, ens venen a dir que no hi
ha cap diferència entre Hamàs i les FARC; entre Al Qaeda i l’IRA; entre
Hezbolà i l’EZLN; o entre la resistència Iraquí i el moviment
independentista de Còrcega. Cada vegada més, tots i totes som el mateix per
aquest nou ordre mundial i cada vegada més ens volen convertir en “nadies”,
però això és impossible. És impossible silenciar les nostres veus i és
impossible amagar la voluntat de tantes persones, de tants col.lectius i de
tants pobles que resisteixen a la pasivitat i al conformisme generant
espurnes de llum contra aquesta uniformitat estèril. Diuen en alguns racons
de la nostra estimada Catalunya que d’entre tanta tramuntana gelada
colpejant les finestres dels nostres somnis s’aixeca sempre la raó de les
consciències, agitant-se i negant el no-res del buit.
Així ho crec jo. Així ho creiem nosaltres. I és que ara, precisament, quan
les condicions s’estan alineant de cara, ara que tot ens ho tene prohibit,
tot el que no sigui callar i caminar pels marges establerts, ara que l’estat
de dret en ha posat a tots i a totes en el seu punt de mira, i ara que
l’estat de dret s’ha erigit en la raó que justifica la sense raó, en la pau
que genera la guerra i en la llibertat que ens condueix a la presó. Ara és
el moment i ho és ara perquè l’Estat espanyol se sent contra les cordes i
per això treu tota la seva maquinària repressiva al carrer. De què parlen
cada dia? De la unitat i de la unitat i de la maleïda unitat d’Espanya,
perquè els símptomes de descomposició són evidents i perquè ja no són
capaços d’aturar aquest mar de fons que se sent des de qualsevol contrada.
Tenen por, tenen veritable por a que s’acabi aquest invent, aquesta
entelèquia anomenada Espanya i que durant tants segles els hi ha donat tants
beneficis. I ara tots i totes ens hem convertit en una amenaça perquè el que
de veritat els fa tremolar no és la hipotètica pregunta sobre
l’autodeterminació dels pobles, el que els fa tremolar és la resposta. És la
nostra resposta la que pot canviar l’ordre de les coses i cadascú de
nosaltres pot respondre cada dia, cada hora i cada minut, i això... això no
ho pot aturar ningú, això no ho pot aturar ni Aznar, ni Rajoy, ni Mayor
Oreja, ni el “Pacto por las Libertades”, ni la “Cumbre de las Azores” ni el
Espíritu de Ermua”.
És a les nostres mans, companys i companyes, doncs com va escriure Galeano,
sempre ens quedarà la nostra escandalosa tendència a pensar en veu alta i a
trencar les normes de la resignació col.lectiva que constitueix l’essència
d’aquest sistema d’ínfima qualitat democràtica.
La història no acaba avui: tornarem a lluitar junts i juntes fins a la
victòria sempre, fins a la victòria sempre i fins a la victòria sempre!
Sols el poble salva el poble.
Visca la Terra!!!
l'11 de setembre.
Irak mai va amenaçar la pau del món com s’ha demostrat amb la investigació
que ha descobert que els informes presentats per Bush i Blair varen ser
alterats i falsejats tendenciosament per alarmar amb amenaces invisibles.
Les úniques armes de destrucció massiva existents han sigut les paraules que
van inventar la seva existència: milers de civils morts per uns discursos
que donaven pas a les “bombas de racimo” llençades als mercats, a les
escoles i als hospitals iraquís. I és que, com va escriure Goytisolo, amb
freqüència, l’opinió pública establerta sobre quelcom és degut a la constant
reiteració d’un enunciat que acaba per convertir-se en dogma de fe. El poder
s’ha fet amo del llenguatge i després de violar el significat de les
paraules, les ha convertit en un arsenal al seu servei.
L’eix neo-imperial format perl Estats Units, Gran Bretanya i l’Estat
espanyol parafrasseja l’eslògan pensa globalment i actua localment,
convertint el terrorisme en l’enemic a batre, i la democràcia i la llibertat
en les pedres angulars entorn a les quals justifiquen i justificaren les
barbàries més ignominioses i la pèrdua de drets individuals i col.lectius.
Però, què és terrorisme? Terrorisme és tot allò que qüestiona el nou ordre
social i econòmic, mentre que la democràcia ha esdevingut un objecte de
consum electoral i no un mecanisme de participació política. Paradoxalment,
en el seu nom, s’il.legalitzen partits i organitzacions polítiques i
socials; i, també paradoxalment, en nom de la llibertat d’expressió es
tanquen diaris i ràdios i altres mitjans de contrainformació. És l’última
tendència “libertad duradera”: per ser lliures, primer hem de deixar de
ser-ho.
Alhora, els mateixos jutges que a l’Audiència Nacional, amb tanta
professionalitat!, miren cap a una altra banda per no veure les empremtes de
les tortures en les persones a les quals se’ls hi aplica la llei
antiterrorista, es dediquen ara a escenificar pantomimes contra la junta
militar argentina dels anys setanta, quan precisament a l’informe del
Relator de Drets Humans del 2002, l’Estat espanyol ha sigut el païs amb més
denúncies per tortures i maltractaments al món.
En un estat de dret amb evidents símptomes de putrefacció, sense separació
de poders i amb uns mass media transformats en la “voz de su amo”, els
gossos que defensen la imposició del pensament únic tracten de silenciar
tant la diversitat d’idees i lluites com qualsevol tipus de dissidència.
Localment, ens repeteixen a totes hores que tots som terroristes, i tant se
val si pertanys al moviment antiglobalització i t’han agafat en una
manifestació contra el Banc Mundial o si ets periodista de l’Egunkaria; si
t’han detingut defensant el teu espai alliberat o si ets advocat de Gestores
pro Amnistia; si ets un parlamentari de Batasuna o si treballes a Rescat o a
Bandera Negra recolzant als presos i les preses polítiques. Tan se val, tots
i totes som el mateix. Igual que a nivell global, ens venen a dir que no hi
ha cap diferència entre Hamàs i les FARC; entre Al Qaeda i l’IRA; entre
Hezbolà i l’EZLN; o entre la resistència Iraquí i el moviment
independentista de Còrcega. Cada vegada més, tots i totes som el mateix per
aquest nou ordre mundial i cada vegada més ens volen convertir en “nadies”,
però això és impossible. És impossible silenciar les nostres veus i és
impossible amagar la voluntat de tantes persones, de tants col.lectius i de
tants pobles que resisteixen a la pasivitat i al conformisme generant
espurnes de llum contra aquesta uniformitat estèril. Diuen en alguns racons
de la nostra estimada Catalunya que d’entre tanta tramuntana gelada
colpejant les finestres dels nostres somnis s’aixeca sempre la raó de les
consciències, agitant-se i negant el no-res del buit.
Així ho crec jo. Així ho creiem nosaltres. I és que ara, precisament, quan
les condicions s’estan alineant de cara, ara que tot ens ho tene prohibit,
tot el que no sigui callar i caminar pels marges establerts, ara que l’estat
de dret en ha posat a tots i a totes en el seu punt de mira, i ara que
l’estat de dret s’ha erigit en la raó que justifica la sense raó, en la pau
que genera la guerra i en la llibertat que ens condueix a la presó. Ara és
el moment i ho és ara perquè l’Estat espanyol se sent contra les cordes i
per això treu tota la seva maquinària repressiva al carrer. De què parlen
cada dia? De la unitat i de la unitat i de la maleïda unitat d’Espanya,
perquè els símptomes de descomposició són evidents i perquè ja no són
capaços d’aturar aquest mar de fons que se sent des de qualsevol contrada.
Tenen por, tenen veritable por a que s’acabi aquest invent, aquesta
entelèquia anomenada Espanya i que durant tants segles els hi ha donat tants
beneficis. I ara tots i totes ens hem convertit en una amenaça perquè el que
de veritat els fa tremolar no és la hipotètica pregunta sobre
l’autodeterminació dels pobles, el que els fa tremolar és la resposta. És la
nostra resposta la que pot canviar l’ordre de les coses i cadascú de
nosaltres pot respondre cada dia, cada hora i cada minut, i això... això no
ho pot aturar ningú, això no ho pot aturar ni Aznar, ni Rajoy, ni Mayor
Oreja, ni el “Pacto por las Libertades”, ni la “Cumbre de las Azores” ni el
Espíritu de Ermua”.
És a les nostres mans, companys i companyes, doncs com va escriure Galeano,
sempre ens quedarà la nostra escandalosa tendència a pensar en veu alta i a
trencar les normes de la resignació col.lectiva que constitueix l’essència
d’aquest sistema d’ínfima qualitat democràtica.
La història no acaba avui: tornarem a lluitar junts i juntes fins a la
victòria sempre, fins a la victòria sempre i fins a la victòria sempre!
Sols el poble salva el poble.
Visca la Terra!!!