La premsa burgesa catalana (Avui, La Vanguardia, el Periódico, El 9 nou...) publica avui una defensa de l'estatut català, pendent d'aprovació per part del TC, apel·lant l'esperit original de la constitució i la "dignitat de catalunya". És un prec desesperat al bon seny general per tal d'evitar moments, diguem-ne, més difícils...
La veritat és que jo espero que no l'aprovin, que el tombin totalment. Però crec que al final l'aprovaran, doncs la funció d'un estatut és aconseguir l'encaix a espanya. Aquí va l'editorial:
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
La burgesia catalana no nomès no està desesperada, sino que està organitzant-se per les consultes populars separatistes i fan un munt de activitats per aconsejar-nos que votem per la independència. De moment ja s'han organizat alguns d'aquest burgesos al CCN, Cercle Català de Negocis.
I no t'ho perdis, ells ja saben com... 1000 € guanyarem més a l'any els obrers catalans amb la independència, a resultat dels càlculs que han fet en relació als impostos que paguem a l'estat descomptats a travès de la nómina... 1000 € ja s'ho valen per la independància. Però tot s'ha de dir, aquesta gent no enganya ningú i també miren pels seus, un directiu que cobra uns 5000 € a l'any deixarà de pagar en aquestes deduccions el doble, o sigui 10000 €. Això si que s'ho val la independència eh.
I el president d'aquesta CCN ha dit:
“unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més"
Com te que ser, la pela es la pela. Després ens enfadem quan ens diuen "agarraos" per la resta d'Espanya.
Lo que no diuen encara es quant ens robarà el futur estat català. Nosaltres ja anirem a votar que quan sigui el moment ja ho comunicaran i ens cagarem als pantalons i faldilles.
Aquí deixò uns enllaços per que qui vulgui miri de que no m'ho invento i m'acusi d'espayolista o falangista i coses similars com en altres ocasions que he opinat sobre aquest tema aquí o fora d'aquí.
http://www.ccn.cat/
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11 ... _79726.php
I no t'ho perdis, ells ja saben com... 1000 € guanyarem més a l'any els obrers catalans amb la independència, a resultat dels càlculs que han fet en relació als impostos que paguem a l'estat descomptats a travès de la nómina... 1000 € ja s'ho valen per la independància. Però tot s'ha de dir, aquesta gent no enganya ningú i també miren pels seus, un directiu que cobra uns 5000 € a l'any deixarà de pagar en aquestes deduccions el doble, o sigui 10000 €. Això si que s'ho val la independència eh.
I el president d'aquesta CCN ha dit:
“unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més"
Com te que ser, la pela es la pela. Després ens enfadem quan ens diuen "agarraos" per la resta d'Espanya.
Lo que no diuen encara es quant ens robarà el futur estat català. Nosaltres ja anirem a votar que quan sigui el moment ja ho comunicaran i ens cagarem als pantalons i faldilles.
Aquí deixò uns enllaços per que qui vulgui miri de que no m'ho invento i m'acusi d'espayolista o falangista i coses similars com en altres ocasions que he opinat sobre aquest tema aquí o fora d'aquí.
http://www.ccn.cat/
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11 ... _79726.php
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
El CCN és un lobby d'empresaris favorable a la independència, i l'AVUI (premsa burgesa) es fa ressò d'un estudi que han fet. Però la premsa burgesa catalana es va posicionar clarament a favor de l'encaixisme a l'estat, amb l'infame editorial únic que encapçala aquest topic. No trobes que aquest editorial comú és un intent desesperat d'apel·lació "al sentit comú" perquè el poble català no opti per altres vies?
D'altra banda, encara que no tenen més remei que donar suport a les consultes per no quedar-se sense vots, els nacionalistes de CiU, representants suprems de la burgesia catalana, desaconsellen que es facin:
http://www.elpais.com/articulo/espana/c ... inac_5/Tes
És a dir, que diuen que són independentistes però estan en contra de que es lluiti per aquesta causa. Parlar és gratis, diuen. No ens hem de deixar enganyar perquè perdin el cul per demostrar que són més catalanets que ningú.
El CCN no és representatiu de tota la burgesia catalana. Qui hi està adherit?
D'altra banda, encara que no tenen més remei que donar suport a les consultes per no quedar-se sense vots, els nacionalistes de CiU, representants suprems de la burgesia catalana, desaconsellen que es facin:
http://www.elpais.com/articulo/espana/c ... inac_5/Tes
És a dir, que diuen que són independentistes però estan en contra de que es lluiti per aquesta causa. Parlar és gratis, diuen. No ens hem de deixar enganyar perquè perdin el cul per demostrar que són més catalanets que ningú.
El CCN no és representatiu de tota la burgesia catalana. Qui hi està adherit?
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Jo el que no entenc és que hi hagi tants d’anarquistes en contra de l’estat català. Per a mi que s’estigui en contra de l’estat, val, d’acord; però estant l’estat espanyol, posicionar-se contra el català, és defendre l’altre no? A mi com va dir Salvador Seguí:
"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia"
Ara qui diu “Lliga Regionalista”, pot dir Convergència i Unió, PSC-PSOE i el que es vulgui, però la realitat és la mateixa. A mi, la independència de Catalunya, com al Noi del Sucre, no m’espanta, no em fa por: “hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”.
"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia"
Ara qui diu “Lliga Regionalista”, pot dir Convergència i Unió, PSC-PSOE i el que es vulgui, però la realitat és la mateixa. A mi, la independència de Catalunya, com al Noi del Sucre, no m’espanta, no em fa por: “hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”.
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
El que està clar és que un principat independent no és cap objectiu final, és tan sols un pas, un procés que apunta certes maneres. I ara està creixent l'independentisme, doncs...per què intentar veure en ell una catàstrofe? Pot ser una oportunitat.
Si no trobes bo destruïr espanya, és que tens l'instint atrofiat.
Si no trobes bo destruïr espanya, és que tens l'instint atrofiat.
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Grumilda escribió:El que està clar és que un principat independent no és cap objectiu final, és tan sols un pas, un procés que apunta certes maneres. I ara està creixent l'independentisme, doncs...per què intentar veure en ell una catàstrofe? Pot ser una oportunitat.
Si no trobes bo destruïr espanya, és que tens l'instint atrofiat.
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Que gran parte de la burguesía catalana apoye el "dret a decidir" no quiere deir que nosotros, como trabajadores anarquistas, tengamos que posicionarnos en contra porque nuestros enemigos de clase, o algunas de sus facciones, estan a favor.
Es positivo que se desarrollen movimientos democráticos en diferentes niveles. Debemos impulsarlos allá donde estemos, como sindicalistas lo hacemos en nuestros centros de trabajo y sectores industriales, pero no solo se puede quedar ahí. Es logico, porque es hoy por hoy una reivindicacion o sentimiento trasnversal, que se impulsen antes este tipo de consultas que de otro tipo. No es que me agrade especialmente pero es lo que nos toca vivir.
Andru Nin ya dijo que en cataluña la liberación nacional para que sea efectiva y arrastre a primera linea a la liberacion social debe estar dirigida por la clase obrera. Llevando esta consigna a día de hoy podríamos entender que sería una linea de trabajo apoyar o impulsar esta iniciativa, llevando cuando y donde se pueda el Dret a Decidir a cuestiones radicales (esto es, socioeconómicas, poniendo a la Clase como sujeto frente a la "ciudadana catalana", y entonces podremos hablar de control, gestión, derechos, servicios publicos, expropiación: "derecho a decidir" o democracia obrera.), y intentando influir en las "declaraciones" de cada municipio, esto es que en vez de "por un estado catalánsocial y democrático en el seno de la UE" influyamos "el estado sindicalista, federal, democrático y municipalista ". Entiendo que entre una y otra hay muchos matices, y sobretodo mucho trabajo para forjar un movimiento popular que lo haga posible.
Es positivo que se desarrollen movimientos democráticos en diferentes niveles. Debemos impulsarlos allá donde estemos, como sindicalistas lo hacemos en nuestros centros de trabajo y sectores industriales, pero no solo se puede quedar ahí. Es logico, porque es hoy por hoy una reivindicacion o sentimiento trasnversal, que se impulsen antes este tipo de consultas que de otro tipo. No es que me agrade especialmente pero es lo que nos toca vivir.
Andru Nin ya dijo que en cataluña la liberación nacional para que sea efectiva y arrastre a primera linea a la liberacion social debe estar dirigida por la clase obrera. Llevando esta consigna a día de hoy podríamos entender que sería una linea de trabajo apoyar o impulsar esta iniciativa, llevando cuando y donde se pueda el Dret a Decidir a cuestiones radicales (esto es, socioeconómicas, poniendo a la Clase como sujeto frente a la "ciudadana catalana", y entonces podremos hablar de control, gestión, derechos, servicios publicos, expropiación: "derecho a decidir" o democracia obrera.), y intentando influir en las "declaraciones" de cada municipio, esto es que en vez de "por un estado catalánsocial y democrático en el seno de la UE" influyamos "el estado sindicalista, federal, democrático y municipalista ". Entiendo que entre una y otra hay muchos matices, y sobretodo mucho trabajo para forjar un movimiento popular que lo haga posible.
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Els anarquistes, o que diuen ser-ho, que conec jo, estan contra l'Estat perque volen un altre tipus de administració social. Posen en el mateix sac l'estat actual que el que la burgesia vol implantar en Catalunya.Jo el que no entenc és que hi hagi tants d’anarquistes en contra de l’estat català. Per a mi que s’estigui en contra de l’estat, val, d’acord; però estant l’estat espanyol, posicionar-se contra el català, és defendre l’altre no?
I aquest senyor en altres mitjans de comunciació a dit el contrari, que la seva formació (al menys CDC, perque UDC es un altre història) recoltzarà les consultes separatistes. Tanmateix elements del seu propi partit han parlat en aquest sentit. Aquesta gent te por que realment a les consultes, o més aviat a l'índex d'abstenció, quedi reflexat el que tothom sap, que la independencia de Catalunya als treballadors en general estem en contra o si mes no, ens dona el mateix:D'altra banda, encara que no tenen més remei que donar suport a les consultes per no quedar-se sense vots, els nacionalistes de CiU, representants suprems de la burgesia catalana, desaconsellen que es facin:
http://www.elpais.com/articulo/espana/c ... inac_5/Tes
http://www.elperiodico.cat/default.asp? ... io_PK=1008
Jo no he dit que s'hagi o no s'hagi de destruir espanya, he dit un altre cosa. Gràcies però, per el teu diagnòstic sobre el meu instint.Si no trobes bo destruïr espanya, és que tens l'instint atrofiat
"el estado sindicalista, federal, democrático y municipalista "
Estic completament d'acord amb això, com a primer pas per aconseguir una total emancipació social. Però no veig que s'hagi d'estar d'acord amb l'independència de cap regió de l'estat per construir això. Igual que no s'ha estar d'acord amb l'unitat d'Espanya per construir aquesta societat Federal. Per què no la construim directament sense que ningú ens digui per on tenim que passar? O tenim l'instint tant atrofiat que no serem capaços ni de propagar les nostres idees sense manipulacions de qualsevol tendència política aliena als principis emancipatoris?
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Muy de acuerdo, de hecho iba a hacer más o menos el mismo comentario. El anti-estatismo no puede desenvolverse en las luchas entre naciones y nacionalistas, debe estar por encima de todo eso, aparte. Sino se corre el riesgo de ser una mera coreografía de otros nacionalismos centrífugos pero igualmente estatalistas, sean de derechas o de izquierdas.ganapia escribió:"el estado sindicalista, federal, democrático y municipalista "
Estic completament d'acord amb això, com a primer pas per aconseguir una total emancipació social. Però no veig que s'hagi d'estar d'acord amb l'independència de cap regió de l'estat per construir això. Igual que no s'ha estar d'acord amb l'unitat d'Espanya per construir aquesta societat Federal. Per què no la construim directament sense que ningú ens digui per on tenim que passar? O tenim l'instint tant atrofiat que no serem capaços ni de propagar les nostres idees sense manipulacions de qualsevol tendència política aliena als principis emancipatoris?
Salud
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
ganàpia ha escrit:
I una altra cosa, que potser és complicada: creus que es pot construir una societat lliertària sense estar d´acord amb la possiblitat d´independència d´una regió?
Una pregunta:per què penses que els treballadors en general "estem en contra" (al menys om a possiblitat, ja veig que també contemples que potser ens dóna igual)Aquesta gent te por que realment a les consultes, o més aviat a l'índex d'abstenció, quedi reflexat el que tothom sap, que la independencia de Catalunya als treballadors en general estem en contra o si mes no, ens dona el mateix:
I una altra cosa, que potser és complicada: creus que es pot construir una societat lliertària sense estar d´acord amb la possiblitat d´independència d´una regió?
Tienen una bandera negra,
a media asta sobre la esperanza.
(Léo Ferré)
a media asta sobre la esperanza.
(Léo Ferré)
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Cosa que és un gran encert estratègic, sens dubte. Tothom sap que és igual de fàcil assassinar un tio de trenta anys alt, fort i armat fins a les dents, que matar un bebé desarmat. És el mateix, és clar.ganapia escribió:
Els anarquistes, o que diuen ser-ho, que conec jo, (...) Posen en el mateix sac l'estat actual que el que la burgesia vol implantar en Catalunya.
Ja et dic, no li queda altra que fer el paripé. Tu creus que això és una postura independentista?: ¿L’ha de promoure el consistori? No, però sí «defensar el dret de la societat civil a impulsar aquest tipus d’iniciatives». ¿L’han de promoure les entitats? Sí, però amb cautela, perquè «si generés poca participació, seria una equivocació». ¿CiU recolzarà l’eventual moció d’ERC? «Depèn de com es faci».I aquest senyor en altres mitjans de comunciació a dit el contrari, que la seva formació (al menys CDC, perque UDC es un altre història) recoltzarà les consultes separatistes. Tanmateix elements del seu propi partit han parlat en aquest sentit. Aquesta gent te por que realment a les consultes, o més aviat a l'índex d'abstenció, quedi reflexat el que tothom sap, que la independencia de Catalunya als treballadors en general estem en contra o si mes no, ens dona el mateix:
http://www.elperiodico.cat/default.asp? ... io_PK=1008
Per cert, "consultes separatistes", eh...
Als treballadors ens dóna igual sinó és que estem en contra, eh...
A vegades t'acusen de falangista, eh...
Re: LA BURGESIA CATALANA, DESESPERADA
Sí, el terme "separatista", em sembla que a la majoria de treballadors amb un mínim de memòria històrica no els portarà bons records I em sembla que això no depèn de si aquestes mateixes persones són independentistes o no.
I em sembla que això no depèn de si aquestes mateixes persones són independentistes o no.Tienen una bandera negra,
a media asta sobre la esperanza.
(Léo Ferré)
a media asta sobre la esperanza.
(Léo Ferré)