Autoodi : Que surtin de l'armari de les vergonyes

[Invitado]

Que surtin de l'armari de les vergonyes

Per Quim Gibert (psicòleg)

Els catalans hem perdut la nostra autoestima i ens sentim avergonyits de ser catalans. Això és el que ens explica Quim Gibert, estudiant-ho des de la psicologia.

Ningú no vol passar per inferior o incompetent. La inferioritat o la incompetència són sentiments que et fan autopercebre com a ridícul i, fins i tot, com a menyspreable. El temor a córrer el risc de ser contemplat amb cara d'estúpid o d'indesitjable et fa ballar a cavall de la vergonya i de la culpa.

Quan t'envaeix una humiliació tan íntima, d'arrels identitàries, et sents prejutjat per uns estereotips negatius que t'han encolomat; quan et fan creure repetidament que ets una desgràcia, et sacsegen l'espontaneïtat, de tal manera que no goses mostrar-te públicament, ni t'atreveixes a protestar. El ciutadà, avergonyit, conviu d'amagat amb el dolor. Aquesta devaluació del tarannà debilita i obstrueix les potencialitats, sobretot quan des dels cercles polítics, mediàtics i comercials es despersonalitzen els integrants d'una col·lectivitat i, paral·lelament, se n'afavoreixen els d'una altra de, suposadament, superior.

És així com els humans interioritzem falses realitats, perquè totes les identitats, sense cap exclusió, són igualment respectables. Amb tot, qui té el poder real deixa implícit allò que cal considerar que és, culturalment, de sentit comú i allò que fa més nosa que servei. Aquests sobreentesos són desencadenants invisibles de desigualtats i desdenys. I, entre alguns altres efectes, provoquen que una sensació de nuesa, derrota i solitud embolcalli sovint els catalanoparlants. La vergonya d'ésser és comparable a la descoberta in fraganti d'un farsant.

Hi ha molts individus, en comunitats històricament subjugades —com la irlandesa, l'afroamericana, l'occitana, la guineana...—, que han interioritzat la vergonya com a tret fonamental de la seva existència. A tall d'exemple, el mot xavacà, que designa una de les llengües criolles de Filipines, en el nostre vocabulari ha esdevingut un sinònim de xaró, grotesc, carrincló. Sigui quina sigui la situació política actual d'aquests països, hi ha hagut una transmissió inadvertida de l'autoodi, que s'ha perpetuat com un llast en les noves generacions. És així que no es pot entendre el present dels Països Catalans sense conèixer els intents de genocidi cultural que han patit els seus habitants en els darrers tres segles i les seqüeles que han quedat enregistrades en el seu inconscient.

Ricardo Solfa, Armando Llamado, El Viajante són els noms artístics que Jaume Sisa ha fet servir des del 1984, arran de la seva estada a Madrid. En declaracions a la premsa, el cantant explica que li sabia greu ser català, ser de Barcelona: «Perquè jo he nascut aquí, m'he criat aquí, els meus pares eren d'aquí, els meus avis han nascut aquí, tinc 24 cognoms catalans i n'estava fart. Tanta catalanitat m'ofegava». Aquest mateix gest camalèonic l'empra Josep Capdevila quan adopta un nom no català, Sergio Dalma, per cantar en castellà, i també el tenor Josep Carreras, quan permet passivament que li diguin José més enllà de les nostres fronteres.

Sovint hi ha una incapacitat per expressar aquest malestar que tant la vergonya com la culpa provoquen, per raons identitàries, així com també hi ha una necessitat desmesurada de fer-se estimar, de reparar el mea culpa. D’aquesta manera esdevenim persones fàcilment influenciables. La vulnerabilitat afebleix i permet tenir sota control mental allò que és presentat pel poder com a, socialment, inquietant i pervers.

No sempre arribem a tenir coneixement de molts dels missatges que rebem al cap del dia. Hi ha estímuls emesos sota determinades condicions que ens passen inadvertits. És a dir, hi ha missatges que, presentats en un interval de temps massa breu, només són captats inconscientment. Aquestes activitats mentals, però, tenen repercussions en la vida psíquica de la persona i en les seves reaccions. Les percepcions sensorials que no arriben al nivell de la consciència són conegudes amb el nom de subliminars.

Aquesta mena de percepcions permet que la comunicació subliminar es faci servir com un mecanisme psicològic per a crear atmosferes coerticives. Douglas Rushkoff, professor de cultura virtual de la Universitat de Nova York, assegura que els dissenyadors d’aquests entorns coercitius accedeixen a alguns dels principals controls de la nostra conducta.

És així com poden fer que ens sentim atrets o allunyats d’un determinat àmbit, o que tinguem inexplicables sentiments d’ansietat o seguretat, per posar-ne dos casos. Rushkoff ha estudiat la conformació d’aquestes estructures i ambientacions coercitives en els colors, els sons i les olors que operen en l’impuls consumista de la clientela dels grans centres comercials nord-americans: «es prepara un escenari, es neutralitzen les defenses del client potencial i es provoquen respostes emocionals». Per aconseguir, però, que l’entorn esdevingui creador d’influències emocionals cal haver pogut desarmar prèviament el col·lectiu al qual van dirigits els estímuls. És a dir, cal haver pogut desorientar-lo o haver-li fet perdre les senyes d’identitat com a pas previ.

En aquest sentit, el comentarista d’un reportatge del programa 30 minuts de TV3, emès el 23.01.02, constatava que gairebé totes les dones egípcies van amb xador. A hores d’ara ningú les hi obliga; no obstant això, el porten. És veritat que temps enrere no tenien cap altra opció: havien de dur el xador tant sí com no. Ara que ja no cal, molts interpreten que ho fan per la forta religiositat imperant a l’Egipte contemporani. Alguns altres reforcen aquesta opinió manifestant que hi ha una pressió ambiental que ho afavoreix, amb la qual cosa a l’Estat egipci ja no li cal imposar-lo. Podem afirmar que la dona de l’Egipte d’avui ha quedat desarmada en el seu lliure pensament religiós? Sigui com sigui, és una evidència que les egípcies han perdut capacitat de decisió personal: quan duen el xador, no el duen perquè ho han decidit, sinó perquè tot juga a favor d’anar amb aquesta peça de roba.

No és un símptoma de desarmament emocional, cap a les nostres coses, que els catalanoparlants es passin a l’espanyol a la primera de canvi? A aquestes alçades gairebé tothom entén el català. A més, fa 25 anys que va deixar de ser una llengua prohibida en la majoria dels seus usos. Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant en espanyol sense haver-ho triat conscientment; aquesta opció lingüística ve determinada per l’entorn en què ens movem: una Catalunya on l’espanyol és cada cop més present en l’ús interpersonal, davant la indiferència dels catalans.

No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? Per això, als pocs que sempre el parlen, els cal fer un doble esforç, sovint estressant, pel simple fet de no deixar d’expressar-se en català amb un castellanoparlant. Us imagineu un alemany que es sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla espanyol ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. Qui accepti el repte, és possible que aleshores tingui por de ser refusat i senti una ansietat anticipada poc abans de fer-lo servir a totes hores. I és precisament aquesta inseguretat, aquesta dependència envers la reacció de l’interlocutor castellanoparlant, pràcticament sempre infundada, la que determina que els catalans vagin ara per ara a remolc lingüísticament de l’espanyol. Qui viu pendent de tenir contents els altres, ben poca cosa pot decidir.