Re: La historicitat de la veritat
Publicado: 22 Ago 2017, 20:14
Didàctica com a camí a més enllà de nosaltres mateix
De vegades i imperiosament el ser-ahí -allò més immediat que podem deduir que és, el primer que percebem més enllà de nosaltres mateix, allà on estem- demana la nostra cura cap a ell, per una determinació ja no sols del temps en que ens toca viure si no d’allí on hi som, d’allí on aprenem i d’allí on hi desenvolupem el nostre esforç en la cura cap al ser-ahí.
Així no podem ser absorts en el nostre ser mateix i devem d’alguna forma anar més enllà de nosaltres per a arribar a allò en el que tenim també una responsabilitat que desenvolupar en la forma que podem i trobem escaient conforme a les circumstàncies en les que els fets ocorren -i que determinen de forma seriosa el nostre ésser i les nostres expectatives respecte als objectius que volem aconseguir en el nostre projecte personal, compartit i en el col·lectiu-.
Tractem de transmetre conceptes en el nostre quefer. Podem dir amb Hegel que la formació del concepte és allò que va de l’origen a l’u i de l’u al tot en una segona etapa o amb Gilles Delleuze que és una sèrie de enunciats consecutius que porten en si la formació del concepte i la seva epistemologia, així que la realitat no es pot separar de la epistemologia i el ser-ahí és un estar fonamentalment centrat en l’aprenentatge.
Raonant també amb Hegel, el tot conté en els seus moments l’epistemologia. No és una mera deducció de un ser aïllat en el seu esquema racional, si no que si volem aprofitar Hegel per a la deducció de la formació del concepte, cal afegir-li la necessitat de una epistemologia que incorpore els conceptes pedagògics en el raonament Hegelià.
Així no és el subjecte racional en unicitat front al ser-ahí si no que incorporem la necessitat didàctica en el seguit d’enunciats que fem servir per a les nostres deduccions. Així pressuposem degut al nostre enteniment que el que Hegel entén com absolut incorpora sense solució de continuïtat l’epistemologia com a fonament del ser-ahí, o almenys del nostre ser-ahí ja que és el que ens pertoca. Hegel en l’absolut amb qui vol raonar fa un llistat de sil·logismes de la raó comparant-los amb gèneres i espècies, fent una taxonomia, de les quals hi ha un nombre limitat que tenen validesa racional i per tant l’absolut -que podem afitar amb axiomes indemostrables per a poder raonar conforme a ells- té una jerarquia de principis i una pluralitat indeterminada de sil·logismes que demanen participar en els raonaments -fins i tot i sobretot de l’absolut-. Podem pensar en la necessitat didàctica com a requeriment inalienable del propi absolut que en la seva pluralitat i jerarquia de sil·logismes possibles identifiquem com a tal, i tot açò per no saber si hi ha un més o un menys en la seva gradació de l’u al tot i a l’inrevés al mateix temps. Aquesta indeterminació implica una pluralitat de raonaments i deduccions no homogènies entre elles ni immediates que van variant amb l’estètica del temps que ens pertoca. No només el temps té una pluralitat d’apropaments a l’absolut en el seu devindre, també cadascú de nosaltres en la nostra cosmovisió -Weltanschauung segons Kant- fem unes afirmacions i tenim una ideologia -entesa com a conjunt d’idees i la seva articulació en un esquema transcendent-. És aquesta estètica i ideologia la que evoluciona i es mou amb nosaltres -en el sentit de seguir el pas del temps i també de canviar i moure’s de un lloc cap a un altre amb les circumstàncies que ens pertoquen-. Hi ha fets globals que a tots ens escauen i determinen el sentir d’una època, amb els seus moviments filosòfics, científics, tècnics i artístics estretament entrellaçats entre ells conformant el nostre present i el que és més immediat al temps.
De vegades i imperiosament el ser-ahí -allò més immediat que podem deduir que és, el primer que percebem més enllà de nosaltres mateix, allà on estem- demana la nostra cura cap a ell, per una determinació ja no sols del temps en que ens toca viure si no d’allí on hi som, d’allí on aprenem i d’allí on hi desenvolupem el nostre esforç en la cura cap al ser-ahí.
Així no podem ser absorts en el nostre ser mateix i devem d’alguna forma anar més enllà de nosaltres per a arribar a allò en el que tenim també una responsabilitat que desenvolupar en la forma que podem i trobem escaient conforme a les circumstàncies en les que els fets ocorren -i que determinen de forma seriosa el nostre ésser i les nostres expectatives respecte als objectius que volem aconseguir en el nostre projecte personal, compartit i en el col·lectiu-.
Tractem de transmetre conceptes en el nostre quefer. Podem dir amb Hegel que la formació del concepte és allò que va de l’origen a l’u i de l’u al tot en una segona etapa o amb Gilles Delleuze que és una sèrie de enunciats consecutius que porten en si la formació del concepte i la seva epistemologia, així que la realitat no es pot separar de la epistemologia i el ser-ahí és un estar fonamentalment centrat en l’aprenentatge.
Raonant també amb Hegel, el tot conté en els seus moments l’epistemologia. No és una mera deducció de un ser aïllat en el seu esquema racional, si no que si volem aprofitar Hegel per a la deducció de la formació del concepte, cal afegir-li la necessitat de una epistemologia que incorpore els conceptes pedagògics en el raonament Hegelià.
Així no és el subjecte racional en unicitat front al ser-ahí si no que incorporem la necessitat didàctica en el seguit d’enunciats que fem servir per a les nostres deduccions. Així pressuposem degut al nostre enteniment que el que Hegel entén com absolut incorpora sense solució de continuïtat l’epistemologia com a fonament del ser-ahí, o almenys del nostre ser-ahí ja que és el que ens pertoca. Hegel en l’absolut amb qui vol raonar fa un llistat de sil·logismes de la raó comparant-los amb gèneres i espècies, fent una taxonomia, de les quals hi ha un nombre limitat que tenen validesa racional i per tant l’absolut -que podem afitar amb axiomes indemostrables per a poder raonar conforme a ells- té una jerarquia de principis i una pluralitat indeterminada de sil·logismes que demanen participar en els raonaments -fins i tot i sobretot de l’absolut-. Podem pensar en la necessitat didàctica com a requeriment inalienable del propi absolut que en la seva pluralitat i jerarquia de sil·logismes possibles identifiquem com a tal, i tot açò per no saber si hi ha un més o un menys en la seva gradació de l’u al tot i a l’inrevés al mateix temps. Aquesta indeterminació implica una pluralitat de raonaments i deduccions no homogènies entre elles ni immediates que van variant amb l’estètica del temps que ens pertoca. No només el temps té una pluralitat d’apropaments a l’absolut en el seu devindre, també cadascú de nosaltres en la nostra cosmovisió -Weltanschauung segons Kant- fem unes afirmacions i tenim una ideologia -entesa com a conjunt d’idees i la seva articulació en un esquema transcendent-. És aquesta estètica i ideologia la que evoluciona i es mou amb nosaltres -en el sentit de seguir el pas del temps i també de canviar i moure’s de un lloc cap a un altre amb les circumstàncies que ens pertoquen-. Hi ha fets globals que a tots ens escauen i determinen el sentir d’una època, amb els seus moviments filosòfics, científics, tècnics i artístics estretament entrellaçats entre ells conformant el nostre present i el que és més immediat al temps.