La historicitat de la veritat

Para el debate en torno a la higiene ética en el comportamiento anarquista, y la ética y moral del Anarquismo. Filosofías de vida, cuestiones morales, vida sana, etc.
Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3068
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: La historicitat de la veritat

Mensaje por Chimaera monstrosa » 22 Ago 2017, 20:14

Didàctica com a camí a més enllà de nosaltres mateix

De vegades i imperiosament el ser-ahí -allò més immediat que podem deduir que és, el primer que percebem més enllà de nosaltres mateix, allà on estem- demana la nostra cura cap a ell, per una determinació ja no sols del temps en que ens toca viure si no d’allí on hi som, d’allí on aprenem i d’allí on hi desenvolupem el nostre esforç en la cura cap al ser-ahí.

Així no podem ser absorts en el nostre ser mateix i devem d’alguna forma anar més enllà de nosaltres per a arribar a allò en el que tenim també una responsabilitat que desenvolupar en la forma que podem i trobem escaient conforme a les circumstàncies en les que els fets ocorren -i que determinen de forma seriosa el nostre ésser i les nostres expectatives respecte als objectius que volem aconseguir en el nostre projecte personal, compartit i en el col·lectiu-.

Tractem de transmetre conceptes en el nostre quefer. Podem dir amb Hegel que la formació del concepte és allò que va de l’origen a l’u i de l’u al tot en una segona etapa o amb Gilles Delleuze que és una sèrie de enunciats consecutius que porten en si la formació del concepte i la seva epistemologia, així que la realitat no es pot separar de la epistemologia i el ser-ahí és un estar fonamentalment centrat en l’aprenentatge.

Raonant també amb Hegel, el tot conté en els seus moments l’epistemologia. No és una mera deducció de un ser aïllat en el seu esquema racional, si no que si volem aprofitar Hegel per a la deducció de la formació del concepte, cal afegir-li la necessitat de una epistemologia que incorpore els conceptes pedagògics en el raonament Hegelià.

Així no és el subjecte racional en unicitat front al ser-ahí si no que incorporem la necessitat didàctica en el seguit d’enunciats que fem servir per a les nostres deduccions. Així pressuposem degut al nostre enteniment que el que Hegel entén com absolut incorpora sense solució de continuïtat l’epistemologia com a fonament del ser-ahí, o almenys del nostre ser-ahí ja que és el que ens pertoca. Hegel en l’absolut amb qui vol raonar fa un llistat de sil·logismes de la raó comparant-los amb gèneres i espècies, fent una taxonomia, de les quals hi ha un nombre limitat que tenen validesa racional i per tant l’absolut -que podem afitar amb axiomes indemostrables per a poder raonar conforme a ells- té una jerarquia de principis i una pluralitat indeterminada de sil·logismes que demanen participar en els raonaments -fins i tot i sobretot de l’absolut-. Podem pensar en la necessitat didàctica com a requeriment inalienable del propi absolut que en la seva pluralitat i jerarquia de sil·logismes possibles identifiquem com a tal, i tot açò per no saber si hi ha un més o un menys en la seva gradació de l’u al tot i a l’inrevés al mateix temps. Aquesta indeterminació implica una pluralitat de raonaments i deduccions no homogènies entre elles ni immediates que van variant amb l’estètica del temps que ens pertoca. No només el temps té una pluralitat d’apropaments a l’absolut en el seu devindre, també cadascú de nosaltres en la nostra cosmovisió -Weltanschauung segons Kant- fem unes afirmacions i tenim una ideologia -entesa com a conjunt d’idees i la seva articulació en un esquema transcendent-. És aquesta estètica i ideologia la que evoluciona i es mou amb nosaltres -en el sentit de seguir el pas del temps i també de canviar i moure’s de un lloc cap a un altre amb les circumstàncies que ens pertoquen-. Hi ha fets globals que a tots ens escauen i determinen el sentir d’una època, amb els seus moviments filosòfics, científics, tècnics i artístics estretament entrellaçats entre ells conformant el nostre present i el que és més immediat al temps.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3068
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: La historicitat de la veritat

Mensaje por Chimaera monstrosa » 22 Mar 2018, 15:44

Relativisme i objectivisme

Ara tractarem d’abordar la qüestió de la veritat des d’una filosofia relativista en front d’una dogmàtica com puguen ser les religions. Els prebosts de les religions i la política s’erigeixen en posseïdors de la veritat, així en termes genèrics i venen els seus dogmes com a veritat irrefutable. Més enllà del propi concepte que es mira a si mateix, no hi ha cap element raonable en la foscor i la brutedat dels dogmes que cada religió defensa. Pretén fer passar per objectiu allò que no és més que un relat novel·lat i extens d’un compte original que servia en el seu moment per a explicar l’origen de la realitat i una certa forma de moral -com prohibir els sacrificis o d’altres-.

I en la política poc més que dir, si Kant expressa la possibilitat dels judicis sintètics a priori, repensant la política i veient la diversitat de opinions sobre política i la seva evolució personal, es passa de un coneixement positiu sobre la mentida i impostura del discurs polític a un involucrar-se en el relat i dogma d’alguna opció política i recercar amb ànsia un relat explicatiu que siga del nostre parer per a trobar uns fonaments sobre els que poder discutir i més que res marcar el nostre territori polític en les discussions del dia a dia.

Per sincretitzar, un exemple de filosofia relativista es podria expressar en una opinió comuna entre els punkys i en les beceroles de l’anarquista que prega «Jo sóc jo i les meves circumstàncies». Com veiem aquí el nostre interès no està en camuflar de veritat unes opinions personals, no tractem de inculcar dogmes ni adoctrinar, però això no implica que no ens importe la veritat i el mètode racionalista per a explicar el domini del discurs.

Imagen

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3068
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: La historicitat de la veritat

Mensaje por Chimaera monstrosa » 28 Oct 2018, 00:27

Al voltant de la qüestió del fonament

Diem que anem a parlar al voltant d’una qüestió i no sobre el propi fonament perquè no tenim una idea concreta del poc o molt que és aquest fonament, i poca cosa es pot dir sobre ell. Abordarem el problema des de les possibilitats d’existència d’algun fonament, entre d’altres coses.
Així que ens situem al voltant de la qüestió, perquè podem preguntar sobre el fonament més que poder afirmar alguna cosa que aquest és. Llavors en la qüestió de les condicions de possibilitat del fonament d’allò que a alguns els hi agrada anomenar com «la realitat», tenim que per a tenir alguna possibilitat d’ètica i fins i tot de moral és inalienable la llibertat en sentit físic. En una realitat determinista, a partir d’un moment determinat, coneixent l’estat actual, tot el desenvolupament futur es pot predir amb exactitud. No hi ha espai per a la responsabilitat del nostres actes, no som subjectes ètics si no màquines deterministes prefixades sense possibilitat d’esmena. Aquesta llibertat en el sentit físic més elemental ha transvalsat la nostra concepció del món que ens envolta de forma radical.

Fent una altra aproximació a la qüestió del fonament ens podem preguntar el perquè de la llibertat i el perquè del fonament. Ja hem discutit sobre la importància de la llibertat en el més essencial per a poder crear alguna cosa nova, diferent i no prefixada, per a tenir la possibilitat d’ètica i que els subjectes amb la seva ètica desenvolupen una moral quan aquesta activitat transforma d’alguna manera el devindre de l'esser humà, és allò que ens fa pertànyer a la humanitat.

Si abordem ara la qüestió del perquè i la qüestió de la moral, podem afirmar que en darrera instància, en la seva completitud, el perquè de la qüestió que abordem és el art. El art és fruit immediat de la llibertat, està en l’inici i fonament temporal de la condició humana. És l’art que consumeix les seves estètiques en esgotar les possibilitats dels seus diversos llenguatges el qui dóna origen, desenvolupament, final i ressorgiment a la pròpia qüestió sobre la llibertat humana. D’alguna manera l’art ens commou, fins i tot en el primer exemple que pose, un quadre de 1952 de Jackson Pollock ens pot commoure la radicalitat de la recerca de la llibertat com a concepte absolut amb la innovació del seu art. Fins i tot en aquesta recerca desmesurada, l’art ens apel·la com a subjectes racionals i ens convida sens dubte a repensar l’origen del fenomen artístic i la recerca de la llibertat i la reflexió sobre la llibertat condensada entre els límits del llenç.

Amb un certa perspectiva no sabem si aquest quadre és resultat d’una festa lisèrgica o sorgeix d’un sesut raonament sobre la condició de l’art. Presenta aquesta amfibologia (terme Kantià que designa una sentència que pot prendre dos sentits) on el que pot semblar una seriositat i rigor absoluts amb el tractament de l’obra artística pot ser al mateix temps el resultat d’una simple especulació producte del estupefaents.

El altre exemple, el quadre anomenat American Gothic, de Grant Wood, és una mica anterior, de 1930, quan els nous conceptes sobre l’indeterminisme i el relativisme començaven a condensar-se en els moviments artístics més innovadors, és en canvi un llenguatge que evoca conceptes fonamentals de la moral humana, plenament reconeixibles en les categories clàssiques dels corrents maximalistes del pensament. És una resistència o un ressorgiment de conceptes clàssics abordats amb conceptes contemporanis al de vegades simple i senzill nihilisme. Per sort o per desgràcia, l’art pictòric no s’ha esgotat en un darrer esforç generador de nous conceptes com ha ocorregut amb els diversos moviments de la música contemporània, que queda com una experimentació mecànica de les possibilitats instrumentals i poca cosa més a destacar.

Així al preguntar-nos sobre el fonament o aproximar-nos a una qüestió mai formulada explícitament, trobem que és l’art d’on sorgeix i s’engloba la pregunta per la condició humana de forma més diàfana.


Imagen

Jackson Pollock: Blue poles 1952. oil, enamel, aluminum paint and glass on canvas 212.1 x 488.9 cm

Imagen


Grant Wood: American Gothic

Responder