El Anarquismo como herramienta del sistema

[p-ll]

Nada de eso, cuando se nos está repitiendo que unas prácticas son anarquismo de Estado o defender el Estado de Bienestar pues uno hace una suposición de que se supone que el otro sabe la línea correcta, pues qué debemos hacer, qué deben hacer pues para no caer en eso tan pernicioso que machaca constantemente? (y que no veo que hagan los anarquistas...)
Si saben cual es la línea a seguir correcta, por favor que nos digan cómo que somos tontitos y no lo vemos..

Encara no veus la solució?

[Lebion]

Nada de eso, cuando se nos está repitiendo que unas prácticas son anarquismo de Estado o defender el Estado de Bienestar pues uno hace una suposición de que se supone que el otro sabe la línea correcta, pues qué debemos hacer, qué deben hacer pues para no caer en eso tan pernicioso que se machaca constantemente? (y que no veo que hagan los anarquistas...)
Si saben cual es la línea a seguir correcta, por favor que nos digan cómo que somos tontitos y no lo vemos..

Encara no veus la solució?

Es que no ves la pregunta?

[protorm]

si pedir que el dinero que nos roban de nuestro trabajo se invierta en sanidad y educación es reforzar el sistema y hacerlo mejor, entiendo que lo contrario será empeorarlo. Es decir, conseguir que nuestro dinero vaya a otras cosas como, yo qué sé, la construcción y los cuerpos represivos, es debilitar el sistema.

protorm home, saps massa bé que has jugat al retalla-enganxa. Això que has fet és una fal·làcia lògica com una catedral. Ni demanar per a una cosa, ni demanar per a una altra, clarament. I en quant a "els diners que ens roben"... doncs home, digueu-me filosòfic, però no em queda massa clar si els diners ens pertanyen, o som nosaltres qui pertanyem als diners.

Yo no veo tal falacia. Si la existencia de una sanidad y una educación pública refuerza el sistema, su desaparición lo debilita. Una cosa puede ser peor que la otra, pero las dos cosas no pueden ser peor.

[David Llibertari]

Les coses no em semblen tan senzilles com jugar als bons i dolents.

L'ideal és que la població sotmesa sigui el més feliç i dòcil possible. Deixant de banda caricatures i possibles casos molt aïllats, els governants senten com un problema retallar l'estat de benestar, i en general, prefereixen no tenir que emprendre accions que cabregin a la gent. Els governants volen poder, i el malestar dels desposseïts és un perill pel seu poder. El malestar ciutadà ha sigut el motor dels canvis socials de l'estat de benestar, però això no treu que la classe governant hagi pogut gestionar i reaccionar davant d'aquest malestar amb una estratègia de concessions que apaguen focs i desmobilitzen. Els desposseïts van moure fitxa, i el contra-moviment dels estats va ser prou intel·ligent com per sortir beneficiat del moviment.

Crec que no es pot perdre aquesta consciencia, i sí, s'ha d'entendre que un estat que se sustenta massa en la repressió és més dèbil que un que ho fa en el benestar. La crisis obliga als estats a fer un reajustament de la pobresa, ells preferirien no fer-ho, però prefereixen seguir augmentant el seu poder que mantenir l'actual estatus quo. És per ells un mal menor, però sí, un mal.

Si hagués de donar la meva opinió... penso que als anarquistes no ens ha de preocupar la sanitat o la educació pública, el que ens ha de preocupar es que els poderosos ens robin la possibilitat de salvar la vida, o de mantenir el nostre mínim poder, aquí i ara. Per això és estratègicament interessant lluitar per la sanitat i educació pública. La pena és que molts cops es fa perdent el nord, i amb una argumentació molt trista.

Des del meu entendre la lluita, una crisi en l'estat de benestar és també un moment ideal per difondre el poder de l'autosuficiència i l'autonomia, per emprendre projectes col·lectius de sobirania alimentaria, cooperatives de salut autogestionada, etc. Davant del fet de que necessitem que l'estat ens salvi la vida es pot plantejar la dura realitat de que som tan ignorants que no sabem ni mantenir-nos vius als nivells més bàsics. És un bon moment per tot això i el gruix del moviment anarquista, especialment els moviments actuals hereus de l'anarquisme històric, han de reconèixer que estan enfocant la lluita davant les retallades des d'una perspectiva molt limitada i potencialment reformista.

[p-ll]

si pedir que el dinero que nos roban de nuestro trabajo se invierta en sanidad y educación es reforzar el sistema y hacerlo mejor, entiendo que lo contrario será empeorarlo. Es decir, conseguir que nuestro dinero vaya a otras cosas como, yo qué sé, la construcción y los cuerpos represivos, es debilitar el sistema.

protorm home, saps massa bé que has jugat al retalla-enganxa. Això que has fet és una fal·làcia lògica com una catedral. Ni demanar per a una cosa, ni demanar per a una altra, clarament. I en quant a "els diners que ens roben"... doncs home, digueu-me filosòfic, però no em queda massa clar si els diners ens pertanyen, o som nosaltres qui pertanyem als diners.

Yo no veo tal falacia. Si la existencia de una sanidad y una educación pública refuerza el sistema, su desaparición lo debilita. Una cosa puede ser peor que la otra, pero las dos cosas no pueden ser peor.

I tant que és un argument fal·laç, protorm. Tu havies dit: "si pedir que se invierta en sanidad y educación pública es reforzar el sistema, entiendo que invertir en cosas como la construcción y los cuerpos represivos es debilitar el sistema". Això és una fal·làcia, i de les més conegudes.

Per altra banda, a vore, deixem-nos d'embolics dialèctics, la sanitat i educació públiques SÓN el sistema: naturalment que recórrer a elles el reforça! Deixar de recolzar-les és fer-nos responsables del nostre aprenentatge i de la nostra salut.
I, des d'una perspectiva general, tot acte que implique encarregar-nos nosaltres mateixos dels nostres assumptes i la nostra vida, i deixe de fer-ho el sistema, debilita el sistema.
En resum, tot camí encarat a l'autonomia, debilita el sistema i alhora ens reforça a nosaltres mateixos.

Per això és estratègicament interessant lluitar per la sanitat i educació pública.

No he entés el motiu pel qual et resulta interessant lluitar per la sanitat i educació públiques.

[revolucionariolibertario]

Nada de eso, cuando se nos está repitiendo que unas prácticas son anarquismo de Estado o defender el Estado de Bienestar pues uno hace una suposición de que se supone que el otro sabe la línea correcta, pues que debemos hacer, que deben hacer pues para no caer en eso tan pernicioso que machaca constantemente? (y que no veo que hagan los anarquistas...)

¿De verdad que es tan dificil saber cuando una practica es reclamarle al Estado servicios? y si al Estado le reclamas un servicio ¿no lo estás justificando? ¿no estás demostrando que lo necesitas? ¿como se puede decir que hay que abolir una cosa porque no es necesaria y es perniciosa y al mismo tiempo estar reclamando, a esa misma cosa, que necesitas que se ocupe de un asunto?

Si saben cual es la línea a seguir correcta, por favor que nos digan cómo que somos tontitos y no lo vemos...

No se trata de ser listos o ser tontos. Se trata de, amar por encima de todo la libertad o, encambio, amar por encima de todo la comodidad-seguridad-dependencia. Y cada cual que elija lo que le dicte su conciencia; pero no prediquemos una cosa y luego hagamos lo contrario.
Uno no es lo que dice ser, uno no es lo que cree ser, uno no es lo que sueña ser, uno solo es lo que hace.
Hay que estar dispuesto (los que dicen ser libertarios) a sufrir para la libertad, ya que conseguir esta no es gratis, ni comodo, ni plancentero, sino todo lo contrario. ¿manifestaciones, batucadas, performas, conciertos solidarios, esta empresa explota a sus trabajadores? Que barata queréis conseguir la libertad.
Y que cada cual haga lo que pueda (pero lo que pueda no significa que no se esfuerce y le sea comodo) pero que luego no se etiquete de acuerdo a lo que no hace.
No critico a nadie por lo que hace, ya sea poco o mucho, sino por presumir de lo que no hace.

[revolucionariolibertario]

si pedir que el dinero que nos roban de nuestro trabajo se invierta en sanidad y educación es reforzar el sistema y hacerlo mejor, entiendo que lo contrario será empeorarlo. Es decir, conseguir que nuestro dinero vaya a otras cosas como, yo qué sé, la construcción y los cuerpos represivos, es debilitar el sistema.

¿Y por qué no buscas la manera de que no te roben el dinero?
Si el anarquismo se centrara en eso, si concretara en eso, no habría tantos malos entendidos. Centrarse en que el Estado no nos robe el dinero (dinero como trabajo acumulado) y robarle al Estado todo lo que podamos. Además de robarle todo lo que se pueda, boicotearlo todo lo que se pueda.
Y si hay que reclamarle algo al Estado, como anarquistas, es que nos deje vivir al margen. Reclamarle medios de producción primarios (territorios independientes anaquistas) para poder vivir emancipados de este. Todavía estoy esperando a alguna organización anarquista que siga esta linea. En la practica, por supuesto, no en la teoria ni en los libros.

[David Llibertari]

p-ll, doncs és interessant perquè sense els serveis públics perdem poder i capacitat de lluita, i això em preocupa més que la legitimació de l'estat, que al cap i a la fi, estarà ben legitimat passi el que passi fins que no fem alguna cosa. No som autònoms ni sabem ser-ho i per tant estem en una situació de dependència. Si no creiés això no creuria que és necessari lluitar per aconseguir autonomia, és ben lògic. Jo no em preocuparia de construir una lluita per salvar els serveis públics, però em sembla poc realista negar-se a col·laborar amb les lluites de reforma que pretenen frenar la destrucció d'aquests serveis, perquè sense ells, ara per ara, estariem pitjor.

[Fionn Mac Cumhaill]

Centrarse en que el Estado no nos robe el dinero (dinero como trabajo acumulado) y robarle al Estado todo lo que podamos. Además de robarle todo lo que se pueda, boicotearlo todo lo que se pueda.
Y si hay que reclamarle algo al Estado, como anarquistas, es que nos deje vivir al margen. Reclamarle medios de producción primarios (territorios independientes anaquistas) para poder vivir emancipados de este. Todavía estoy esperando a alguna organización anarquista que siga esta linea. En la practica, por supuesto, no en la teoria ni en los libros.

Revolucionariolibertario, comparto al cien por cien estas líneas. Creo que todos aquellos que reclamaban una alternativa al anarquismo *clásico* contemporáneo, la tienen aquí.

[protorm]

I tant que és un argument fal·laç, protorm. Tu havies dit: "si pedir que se invierta en sanidad y educación pública es reforzar el sistema, entiendo que invertir en cosas como la construcción y los cuerpos represivos es debilitar el sistema". Això és una fal·làcia, i de les més conegudes.

Sigue sin parecérmelo. Si hoy dejamos de demandar una sanidad pública el dinero se invertirá en control social (y esto no es una afirmación aventurada, ya está ocurriendo). Considero que los anarquistas debemos sumarnos a las demandas sociales en defensa de la sanidad. No hacerlo es condenarnos a la inoperancia minoritaria, además de colaborar con el empeoramiento de las condiciones de supervivencia para gran parte de la población. Nosotros incluidos.

Per altra banda, a vore, deixem-nos d'embolics dialèctics, la sanitat i educació públiques SÓN el sistema: naturalment que recórrer a elles el reforça! Deixar de recolzar-les és fer-nos responsables del nostre aprenentatge i de la nostra salut.
I, des d'una perspectiva general, tot acte que implique encarregar-nos nosaltres mateixos dels nostres assumptes i la nostra vida, i deixe de fer-ho el sistema, debilita el sistema.

¿Dejar de apoyar a la sanidad es, directamente, hacernos responsables de nuestro aprendizaje y salud? Eso sí que es una falacia como una catedral. Yo no sé en qué realidad social vives tú, en la mia la mayoría de personas que no apoyan la sanidad y educación públicas, apoyan las privatizaciones. Y no lo hacen precisamente para que las personas se hagan responsables de su aprendizaje y salud.

No pretendo ser binarista tampoco. Por supuesto pueden existir quienes se opongan a la pública porque autogestionan su sanidad y educación, pero la realidad es que son experiencias aisladas y marginales, incapaces hoy de ser alternativa a una mayoría social y a según qué casos. Aún así, no es incompatible la extensión de redes de autogestión de la salud y la educación con la defensa de lo público. De hecho, se complementan a la perfección y se ve cómo ante la imparable destrucción de lo público empiezan a surgir propuestas de alternativas no institucionales. Los libertarios tenemos que potenciar estas propuestas, llevarlas adelante, no aislarnos de ellas y mirar por encima del hombro con una superioridad estúpida. Parto de la base, además, de que aspiramos a lograr una cobertura sanitaria basada en la autonomía colectiva, no individual; es decir, con interdependencia entre las personas y gestionada por la comunidad.

Sigo sin ver tan natural que recurrir a la sanidad o la educación refuerce el sistema. De hecho, me parece todo lo contrario ¿Si un compañero necesita un transplante, recurre a la sanidad pública y luego monta una sección sindical en su curro u organiza una escuela libre está reforzando el sistema? ¿Sería mejor simplemente dejarse morir?

[protorm]

¿Y por qué no buscas la manera de que no te roben el dinero?
Si el anarquismo se centrara en eso, si concretara en eso, no habría tantos malos entendidos. Centrarse en que el Estado no nos robe el dinero (dinero como trabajo acumulado) y robarle al Estado todo lo que podamos. Además de robarle todo lo que se pueda, boicotearlo todo lo que se pueda.
Y si hay que reclamarle algo al Estado, como anarquistas, es que nos deje vivir al margen. Reclamarle medios de producción primarios (territorios independientes anaquistas) para poder vivir emancipados de este. Todavía estoy esperando a alguna organización anarquista que siga esta linea. En la practica, por supuesto, no en la teoria ni en los libros.

Yo no quiero vivir al margen. No creo que sea posible, tampoco. Si ese es tu objetivo y el de Fionn obviamente vamos a diferir en los métodos, porque mi objetivo no es el aislamiento, sino la transformación social. La única opción para ello es implicar a una mayoría en el cambio. La propuesta escapista no es una alternativa al anarquismo clásico ni a nada, porque por mucho que organicemos redes autogestionarias, tendremos detrás a la policía, al ejército y, por supuesto, las miserias del mundo actual, empezando por la destrucción del medio.

Precisamente por esa necesidad social el anarquismo no se limita a buscar "que el Estado no nos robe el dinero", sino que debe expresarse del modo en que resulte más útil. Si los libertarios aspiramos a gestionar un sistema de salud, ¿Por qué no habríamos de sumarnos a las movilizaciones que se oponen a su privatización? Aspirando a transformar radicalmente su funcionamiento y sus miserias, argumentando nuestra postura y sumando, en lugar de restar ¿Por qué iba a impedirnos eso ir construyendo, al mismo tiempo, redes de autogestión que modelen nuestra alternativa? ¿Conseguimos más aislándonos y trabajando al margen en pequeños grupos ideologizados? La objeción fiscal tampoco es excluyente y puede ir dirigida prioritariamente contra la inversión en control social, de forma que coincidamos con otros grupos en lucha y la campaña pueda tener incidencia.

Mi impresión es que unos cuantos trabajais en abstracto y dificilmente contrastais vuestra teoría con una realidad que es mucho más compleja. El papel lo aguanta todo, pero cuando te pones manos a la obra te das cuenta de que somos pocos y nuestra capacidad es mínima. Si encima te enfrentas de pleno a la gente que se moviliza, no consigues radicalizar, sino ser marginado. En definitiva, no consigues nada. Entonces las propuestas escapistas constituyen una huida hacia delante atractiva, ante la incapacidad de transformar nada.

[Sancho]

Centrarse en que el Estado no nos robe el dinero (dinero como trabajo acumulado) y robarle al Estado todo lo que podamos. Además de robarle todo lo que se pueda, boicotearlo todo lo que se pueda.
Y si hay que reclamarle algo al Estado, como anarquistas, es que nos deje vivir al margen. Reclamarle medios de producción primarios (territorios independientes anaquistas) para poder vivir emancipados de este. Todavía estoy esperando a alguna organización anarquista que siga esta linea. En la practica, por supuesto, no en la teoria ni en los libros.

Revolucionariolibertario, comparto al cien por cien estas líneas. Creo que todos aquellos que reclamaban una alternativa al anarquismo *clásico* contemporáneo, la tienen aquí.

Estoy completamente de acuerdo con protorm
¿Cual es la edad media de las okupas de edificios abandonados? ¿Cuánta dificultad hay en repoblar un pueblo abandonado? ¿Es posible montar una cooperativa sin depender del dinero? Hay muchas luchas e iniciativas en marcha que tienen que enfrentarse la ley y al poder del dinero diariamente. No es por falta de voluntad. Incluso dentro de los tajos hay quien arriesga su puesto de trabajo simplemente por el hecho de defender sus derechos con dignidad. No existe anarquismo clásico y neoanarquismo. Todo es uno y cada cual, individual o colectivamente tiene que soportar el intervencionismo estatal y capitalista en su vida, porque van de la mano, porque esa unión les hace fuertes, mientros nosotr@s nos empeñamos en buscar diferencias o desprestigiar organizaciones con objetivos claros y definidos como:

"recuperar una voz para la clase obrera, aquella que hace tres décadas trabajaba en la mina, las fábricas y los muelles y que hoy lo hace en supermercados, call centers o cafés” por sueldos de risa[...] ¿No cree que muchos jóvenes consideran a los sindicatos una antigualla de la era pretecnológica? Responde con otra pregunta: “¿Por qué es anticuado querer que los trabajadores se unan y se apoyen?”
http://www.alasbarricadas.org/forums/vi ... 53#p569353

[p-ll]

Val, intentaré contestar a tots un poc (a tots els que s'han referit a mi o a alguna cosa que he dit).

David, entenc perfectament el que vols dir, i compartisc açò: no sabem sobreviure i ens trobem en un estat de dependència.
És una situació estratègicament delicada. Partint de que jo no crec en la mobilització de les masses (per qüestions que ara no venen al cas, però en les que podem aprofundir si voleu), una lluita pels serveis públics implicaria convéncer a la massa social per a que assumira tal batalla. Quan açò ocorre, la pròpia massa s'encarrega de transformar la lluita pels serveis públics en una espècie de lluita definitiva, en una lluita per l'Estat de benestar, i contra tot aquell que gose desmantellar-lo, des de les privatitzacions fins l'anarquisme. L'explicació és senzilla: la massa mai voldrà anar més enllà. La massa està còmoda, i apropar-nos a ella buscant companys de batalla ens allunya, des d'una perspectiva àmplia, de vies d'autonomia i autogestió. No oblidem que eixa massa és enemiga frontal de tota aspiració llibertària. Per aquests motius dic que és delicada la cosa.

protorm, veig absurd que la lluita consistisca en sol·licitar que la pasta vaja destinada a sanitat i educació, amb l'explicació de que de no ser així, anirà cap al control social.
Jo observe un moment el panorama i pense: anem a vore, és cert que si em pose malalt, vull tornar a estar sa de nou; i un ambulatori, un hospital, una consulta, etc., són llocs on habitualment, les malalties troben cura (no sempre). Per un altre costat, m'agradaria poder encaregar-me jo (i la comunitat on visc) de la meua salut. Però no sé fer-ho. Així que si em pose malalt, aniré als serveis públics. Però ¿tinc algun dret per a exigir a algú que eixos serveis estiguen a la meua disposició? És a dir ¿per quin motiu han d'estar unes persones (metges, infermers, especialistes, cirurgians, gestors...) a la meua disposició? ¿És just el preu de tota eixa estructura (sistema sanitari) només per a salvar-me de les meues malalties? ¿Té cap sentit pretendre recórrer contínuament a un servei que forma part d'un entramat (Estat) del que vull desfer-me?
Aquestes són preguntes que no puc evitar formular-me. I en ocasions m'atrevisc a donar-me a mi mateix algunes respostes agosarades: els metges, els infermers, els especialistes, etc., no volen l'autogestió de la salut, volen els diners del sou que tant han buscat estudiant anys i panys. Mai formaran part d'una societat/comunitat anarquista. És més, lluitaran per a no veure's obligats a formar-ne part. No pot ser possible que sense aquests "savis de la sanitat" no existisca possibilitat alguna d'experiència llibertària. ¿Tan importants són, que han esdevingut en el principal problema i alhora solució de la qüestió anarquista?
I sovint em tope amb una resposta més curta, i més encertada: p-ll, la massa mai serà anarquista, i lluitarà per a no ser-ho, aplegat el moment.
Aleshores, ¿com començar el camí de l'autonomia i afrontar el tema de la salut? Jo he optat per una via d'incoherència autoconsentida: si m'ocorre algun problema greu de salut que no puga remeiar, acudiré a la sanitat pública. Però si en algun moment està en perill de desaparéixer, contemplaré impassible com cau, sense estirar el braç. Tot procés de desintoxicació (deixar de ser dependent) alberga un punt de trencament amb l'objecte de dependència. Un punt crític, de sofriment interior, d'enfrontar-se a la crueltat de la vida sense eixe objecte.
I ara tenim l'oportunitat d'encarar els esforços per a que eixe moment no siga tant dràstic, i començar ja a aprendre, fomentant vies d'autogestió de la salut en lloc de (i no "amb") lluitar per assegurar-nos una última dosi.

De manera que, no tracte de radicalitzar ningú, ni de "conscienciar" ningú, més enllà dels efectes propis de la meua interacció amb la gent. En la meua voluntat no hi ha teoria, ni estructura ideològica, ni salvació de la humanitat. No hi ha programa, ni estratègia social. I no hi ha tot açò, perquè manca del menor sentit. És una quimera pròpia dels nostres temps, tal volta de la humanitat: uns busquen canviar la massa social per a conduir-la cap a interessos propis (excusats, com no, en una vida millor i més lliure). La massa social com a eina de modes ideològiques autoproclamades "definitives".

Doncs jo dic prou a tot açò. Jo dic que ja està bé de referir-nos sempre a la massa. A fer la mà, la massa! És un llast! Sempre ho ha sigut, i com no, ara ho continua sent. La massa demanda estar sempre damunt d'ella, recordant-li les belles raons per les quals ha triat fer-te costat. A la mínima és vençuda, i amb ella arrossega a tot aquell que l'ha dirigida algun dia.

La massa social és com un gran planeta del que, si t'apropes massa, no podràs escapar. Cauràs en la seua superfície fent alguna destrossa, però seràs ja part del planeta. Només cal comprendre que en un sistema planetari pot haver-hi diversos planetes, i tu i els teus, podeu ser-ne un.

En resum, continuaré dedicant-me a aprendre, i immers en la meua incoherència sanitària i econòmica, caminaré amb el mínim llast possible per a fer possibles les meues aspiracions. Que això s'anomene "escapisme" ja ho deixe per al "uso y disfrute" del públic ací present.

[Aquitania]

p-ll, perdona però:

Aleshores, ¿com començar el camí de l'autonomia i afrontar el tema de la salut? Jo he optat per una via d'incoherència autoconsentida: si m'ocorre algun problema greu de salut que no puga remeiar, acudiré a la sanitat pública. Però si en algun moment està en perill de desaparéixer, contemplaré impassible com cau, sense estirar el braç.

això està fent ara mateix una bona part de la "massa" que tant critiques, acuidr a la sanitat pública però romandre impassible mentre va desapareixent. I no ho dic per llençar-te les contradiccions, és una actitud que jo mateixa vaig prendre en altres èpoques, i crec que molta gent com jo, per exemple amb la universitat: anar-hi i dessinteressar-nos del procés d'exclusió i privatització. Ara molta gent més jove està sent exclosa. Al final, els que vam aprofitar el que hi havia mentres hi era i vam "passar de tot" no crec que féssim una cosa tan diferent a "la massa". I podria explicar-me a mi mateixa que "les meves raons eren molt diferents" però raons cadascú té les seves....

[p-ll]

Entenc perfectament el que dius, Aquitània, de fet és una reacció que cap esperar, però jo veig una diferència d'actituds, que per a mi és importantíssima. La massa roman impassible davant la privatització, però no dubta en la seua voluntat de que algú arregle les coses, de que algú es mulle i aconseguisca una sanitat universal i pública, i tota la pesca. Jo no, no vull que ningú es mulle per salvar la sanitat pública. Cert que quan assistisc al sistema sanitari, em beneficie d'unes lluites socials assolides per altres persones en altres temps, però això no em remou la consciència el més mínim. ¿Què li anem a fer? Sóc un ionqui de la tècnica mèdica. No els dec res. Ja prou emmerdada està la meua existència per totes bandes com per a, damunt, donar les gràcies a qui menys merda em llança. El que faig és fer la meua lluita, la meua obra, que és la meua vida, i mullar d'ací i d'allà segons el cos i la consciència em demanen.

Si el meu cos emmalalteix i no puc permetre'm assistència mèdica de cap tipus, no aniré a plorar-li a l'Estat. Per descomptat, mil debilitats troba el cos i el meu ànim. I les paraules que puguen eixir de mi en una situació de malaltia greu no assistida per qüestions de privatitzacions, bé podran aclamar-se a l'Estat suplicant-li clemència. No obstant, sé que en el fons només són paraules, debilitat d'una ànima que busca aferrar-se a qualsevol verí per tal de deixar de patir, o per tal de prolongar la vida sense reparar en les implicacions. Sé i sabré que el camí adequat per a mi passava i passa pel coneixement del propi cos, i per una vida en conseqüència amb eixos sabers. I no poder haver assolit el destí d'eixe camí és una circumstància que s'ha creuat en la meua existència quan he nascut ací, i en aquests temps.

Fa anys recolzava els moviments socials, ara no, ja fa temps que no. Ara m'agraden les idees a escala personal i local, les xicotetes obres afectives amb resultats que s'experimenten a l'instant. La massa social i les grans multituds em donen calfreds. Em fastigueja tot aquell que actua com si la vida fóra un objecte alié del qual s'ha de sol·licitar permís per a experimentar-lo. M'avorreixen els victimistes i els ploramiques que fan una muntanya de qualsevol cosa, i no tarden en teoritzar sobre tal injustícia. Em fan vergonya aliena els que no tenen humor i de seguida se senten ofesos per qualsevol comentaria. M'agraden els que rebutgen almoines perquè volen arribar a no necessitar-les, però que al trobar una moneda no dubten en agafar-la, tot i saber que a algú li haurà caigut. Eixos em cauen bé. Simple sort, un minúscul llac enmig d'un desert d'infortuni que s'estén fins l'horitzó.

Així estan les coses.