Salvoechea, jo no sé a què et dediques, ni què fas en el teu temps lliure, ni res de res sobre tu. Jo no sé si t'ajustes molt o poc a les meues crítiques. El que vull dir és que en cap moment personalitze.salvoechea escribió:Ya, como la de enviarte a votar a izquierda unida o sugerir que somos pedigüeños del estado. Tu en eso no entras.per a respondre a patètiques provocacions
Com ja s'ha comentat, existeixen motius per a pensar que bona part de les reivindicacions de l'anarquisme majoritari, van en la mateixa direcció que la de partits polítics d'esquerres. Jo no envie a ningú a votar, sinó que donat que salvar la sanitat i educació públiques són prioritats de formacions polítiques (com per exemple EU), veig més eficient invertir els esforços a través d'aquestes formacions.
Tornant al tema. Podem simplificar la qüestió per a fer-la més comprensible, i a partir d'ahí anar ramificant i abordant cada xicoteta part. La qüestió simplificada seria que el sistema s'encarrega de gestionar i resoldre gran part dels fenomens succeïts en la nostra quotidianitat. I en la mesura en que ens vinculem a eixa dependència, deixem, en el mateix grau, de ser lliures. El que es resumeix en deixar de responsabilitzar-nos nosaltres mateixos de les nostres vides.
Per tant, independentment de la situació personal de cadascú, tot pas encaminat a desvincular-se d'eixa dependència, ens aproparà més a un estat més alliberat. I els resultats de cada pas es noten a l'instant.
A banda d'això, existeixen els factors que ha nomenat Fionn, com per exemple, deixar d'assimilar a ideologia del sistema, deixar de veure-ho tot a través del seu prisma, deixar de repetir una volta rere altra els mateixos patrons que el sistema, etc. S'han assimilat tant eixos patrons, que sovint podem observar com des de posicions anarquistes, s'insisteix en reproduir la mateixa estructura bàsica que l'Estat. Progressivament, els Estats aniran transformant-se en òrgans més participatius (seguint el model dels Estats del Benestar d'avantguarda), i cada cop serà més fàcil trobar cabuda a iniciatives o plantejaments tradicionalment anarquistes. Aquesta "acràcia" trobarà el seu lloc en el si de l'Estat. D'això n'estic convençut.
El que pense que ha de quedar clar, és que no volem modificar la gestió del sistema, sinó eliminar-lo. I per a eliminar-lo, primer s'ha de comprendre què és això que es vol eliminar: què és el sistema, i per què és l'enemic. Si açò no es comprén, és impossible assimilar la desvinculació com una via d'alliberament.
Si en lloc de seccions sindicals, s'hagueren creat, per exemple, "seccions d'autonomia" locals (per posar-li un nom) destinades a l'autoabastiment alimentari, o a l'autoconstrucció d'habitatges, o l'autogestió de la salut, o "seccions d'autonomia integral", etc., aleshores sí que s'haurien invertit esforços en l'alliberament pràctic i directe de les persones.
En canvi, s'ha optat, pels motius que siguen, per no qüestionar, en la pràctica, el treball assalariat, s'ha optat per fer grups de pressió laboral per a aconseguir millores en les condicions legals dels contractes, per fer pressió per a impedir tancaments d'empreses, etc. Tot per a que els treballadors, que són els que necessiten la feina perquè necessiten els diners, puguen continuar pagant la seua dependència una setmana més, un mes més, o tota la vida.
Però què ocorre, doncs que no és fàcil trobar gent disposada a canviar de vida, a deixar el treball assalariat en el plànol que es mereix, a sacrificar hàbits i costums lligats al dia a dia capitalista. No és gens fàcil. És més difícil encara que trobar gent disposada a afiliar-se a la CNT, sense cap dubte. ¿Aleshores què podem fer? Doncs no perdre el temps, i anar fent nosaltres mateixos el camí que puguem, fins on puguem. En la línia de l'autonomia, en una línia que tendisca a independitzar-se dels serveis i permisos del sistema. Sense marcar ni imposar ritmes, perquè cadascú està en la situació que està.
L'anarquisme el forma, al meu entendre, la gent que vol ser lliure i/o destruir allò que l'impedeix alliberar-se. Sense examens, sense dubtes ni recels. Cada persona lliura una guerra diferent, amb unes armes diferents, i amb unes micro-estratègies diferents adaptades a les seues condicions de vida (situacions personals, familiars o afectives). Si una d'aquestes persones troba un company de lluita, doncs millor que millor.
Des del meu punt de vista, amb un sol pas en eixa direcció, la de l'autonomia i la del decondicionament mental, s'avança més que en desenes de "conquestes" laborals. Segons ho veig, és més conquesta lliurar-se de la necessitat sistemàtica del treball assalariat, que aconseguir una jornada de 30 hores setmanals. És més conquesta assolir una alimentació natural (encara que només siga autosuficient en certa mesura), que guanyar més pasta gràcies a la pressió proletària, i després gastar-te-la en tota classe de menjar industrial.
Pense que als que volem alliberar-nos, ens ha tocat experimentar l'inici d'una transició tan profunda, que sembla que davant nostre ens haja aparegut de sobte un monstre invencible. Però tot camí comença amb el primer pas. La dependència, els hàbits, la cultura de la desesperació, la síndrome d'abstinència, la por..., són armes d'aquest monstre. Cal extirpar-li eixe poder, i confiar en les nostres armes.
Aquesta transició té diferents escales: la personal, individual i subjectiva; i aquelles de tipus col·lectiu a diferents nivells. La transició personal depén de nosaltres, de cadascú. La transició amb la nostra parella, família, amics, etc., pertany a una altra escala, i requereix més esforç, un altre tipus de comprensió, i una dedicació especial. I així a mesura que es va ampliant el radi d'acció. Però ningú ha dit que aquesta transició siga cosa d'una vida, ni que ens hàgem de responsabilitzar de ningú. Així que aquesta transició abastirà fins on cadascú vulga que abastisca.
En definitiva, la transició consisteix en la desintoxicació de la nostra vida. L'element tòxic és el sistema, i tot el que s'hi deriva. El ritme, el marca cadascú. La cura és tota mesura destinada a responsabilitzar-se de la pròpia vida, i a independitzar-se de l'element tòxic. Depurem la nostra vida.
