eso q la izquierda abertzale es socialdemocrata....... yo creo q es socialista pero bueno, ea es socialdemocrata, pero esta apuesta le a obligado y creo q lo an hecho agusto a implicarse en la coalicion y en un discurso "duro"
Aqui hay mucha gente q a dado y recibido mucho y espero q no se les deje q para una vez q entran a lendakari no agan politicas socialistas o cada vez mas equitativas
Catalunya clama por la independencia
Re: Catalunya clama por la independencia
Del compañero Josep Maria Navarro (fue publicado el 24 de agosto, antes de la Diada):
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/228006
Traducción automática de google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 42&act=url
PLEGATS I JUNTETES A L'11 DE SETEMBRE. LA UNITAT, UN VALOR EN SÍ MATEIX?
Ai las¡¡ la unitat¡¡ Hem d'anar tohom de la mà, plegadets a demanar i fer el mateix, perquè ara sí, ara toca¡¡; és el moment històric esperat i no podem defraudar a aquesta senyora que es diu Història.
És el moment del Front Patriòtic, "tots a una". Però clar, cal en tot cas reflexionar una micona per analitzar on ens volen ficar aquells que ens criden a la unitat.
A continuació reproduïm les reflexions i neguits d'un dels nostres col.laboradors, en Josep MªNavarro.
Està clar, caminem de la mà cap a la independència de Catalunya, ara toca això, i per tant no s'hi val posar pals a les rodes perquè és el moment de segar cadenes, bon cop de falç¡¡
'Però construir la unitat des d'on i amb quins plantejaments? construir un Estat? perfecte¡¡, serem o podem ser el nou Estat de la Europa occidental, i llavors viurem feliços i menjarem perdius tot el dia, ja s'acabaran els problemes, i per suposat i per favor, que ningú plantegi, per favor, altres temes, dilemes i qüestions que "ara no toquen"; aquesta frase sona d'alguna cosa?¿
A la manifestació antiracista de Vic del mes de maig passat, l'ANC local s'adherí d'entrada per retirar posteriorment el seu suport, suposadament ho van valorar des de la direcció política i van decidir que ara no tocava cap "desviació", ja que l'ANC només demana la independència..., així de nítid, neutral i asèptic...
De fet, aquesta demanda d'independència, tal qual, que no es planteja ni qüestiona res més, ni l'ordre de les coses, ni la legitimitat de certes polítiques neolliberals, ni el racisme a les nostre contrades, ni la divisió autonòmica en regions, ni el sentit de l'economia i del treball en el moment actual, ni la política energètica, ni la política de prevenció d'incendis, ni la planificació territorial i l'espai per a una ramaderia i una agricultura que viabilitzin i aportin sobirania alimentària, ni.., ni.., ni..., doncs, perdoneu, aquesta reivindicació sobiranista i independentista tan neutral amb L'ORDRE DE LES COSES fa pudor, i fa tuf a senzillament legitimar les maniobres polítiques de l'actual govern de CiU, així com les maniobres i neguits de l'actual stablishment que ens dicta el que hem de fer i sense respectar el més mínims procediments democràtics..., malgrat ara tota la culpa sembla ser de la Merkel i de Bruxe.les; és perfecte¡¡ els nostres "mandamasos" no tenen cap responsabilitat¡¡, ni tampoc els "nostres" banquers, ni per suposat el nostre stablishment, que macos que són¡¡¡
Que l'actual stablishment catalunyès composat pels més ponents grups econòmics de la Catalunya, catalunyesa, o sigui La Caixa, el Sabadell, Aigües de Barcelona, Catalana de Gas, acompanyats del Círculo eqüestre i del Cercle d'Economia i Foment del Treball, així com el Grup Godó, encara no tinguin prou clar res d'això de la independència, ni de bon troç, i fins i tot juguin en camp contrari, normal..., no ens ha de portar a errar-nos i emboirar-nos en l'evident percepció que ja els agrada aquest confusionisme unitarista, agitat pels sobiranistes de CiU, i amb una expressió clara en l'ANC com a instrument de mobilització i agitació "unitària". Aquesta unitat, aquest procés cap a un 11 de setembre definitiu, històricament parlant, que marcarà petjada.... no planteja ni una sola crítica a aquest stablishment, ni tan sols qüestiona les polítiques de retallades que afecten l'estructura autonòmica, ah¡¡ potser sí¡¡ insinuant tal vegada, que tot ho arreglaria, de moment, un Pacte Fiscal..., i que la culpa la té Madrid, ah¡¡ o sigui, tothom té la culpa, tothom és responsable, però"ELS NOSTRES NO", les classes socials catalunyeses i benestants són el millor que hi ha al món¡¡¡, solidàries, interessades en el bé comú, en construir felicitat per a tothom, en facilitar les coses tributant a Hisenda....., sense fer cap malifeta a cap nivell..., ni a ningú..."QUÉ BUENAS SON LAS HERMANAS URSULINAS QUE NOS LLEVAN DE EXCURSIÓN"¡¡
Els andalusos cobren el PER, els de Marinaleda son una ganduls que no treballen, els del sud són uns lladres, no?, això és típic del discurs més tronat de la LLiga Nord Italiana, racista i feixista, aparentment sobiranista, aliada de la més brutal dreta i dels neofeixistes italians quan toca.....Aquest és el discurs que s'està encunyant ara des d'aquests "indepes" i sobiranistes que criden a la unitat; aquests, diuen, la culpa no és nostra, és dels altres..; és allò del cap de turc, de l'immigrant, dels habitants del Sud, de la resta d'Espanya, dels europeus que encara no ens reconeixen els nostres drets....Anem bé per anar a Sants, deia mon pare, xarnego i futbolista.
I no estic dient que aquest sigui el discurs de l'ANC, ni molt menys, dic que en aquesta munió de unitaristes, de crides a la falsa unitat es confonen moltes coses, i molts d'aquests dircursos prenen embranzida i van fent forat, i també es confonen aquells que pensen que la unitat es construeix en uns quants mesos d'activitats altisonants per Catalunya. La unitat es construeix a mig i llarg termini en base a un programa, a una proposta concreta, en base a un munt de lluites per millorar la vida de les classes populars.., es construeix dialogant, dialogant, i sense fantasmades, amb coses reals, en base a projectes que ja s'estiguin fent, en base a projectes que facin viable i visible una veritable independència i sobirania, i sobretot a partir d'una visió clara, ja ho he dit abans, del País sencer, allunyant-nos d'una reprodució del model autonomista que ja caduca i ens està arrossegant.
I trobo molt bé, perfecte, i estic del tot d'acord amb el treball que està fent l'ANC d'ampliar arreu el sentiment independentista, molt rebé.., però mireu a aquestes alçades em sembla quelcom insuficient i poc sòlid; clar.. des del meu punt de vista, per suposat.
L'Esquerra Independentista no ha de tenir por ni vergonya en construir el seu espai propi, aquest espai des del qual elaborar un projecte sòlid i real del que volem com a País sencer. Ha de preservar el seu espai, consolidar-lo, i guanyar posicions; fer creïbles les seves propostes, treballar cada dia, des de la quotidianitat, sumant cada cop més sectors, implicant moviments socials, elaborant una alternativa possisble i real a nivell cultural, educatiu, social, econòmic, polític i territorial. La simbolització d'aquest espai propi és pel que fa a l'11 de setembre, el seu espai de convocatòria que no s'ha de confondre amb cap crida unitària que en realitat no representa cap unitat, perquè la sola idea d'independència, per si sola i com a fonament de quelcom nou, no significa gairebé res en aquests moments del segle XXI i en cap context mundial.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/228006
Traducción automática de google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 42&act=url
PLEGATS I JUNTETES A L'11 DE SETEMBRE. LA UNITAT, UN VALOR EN SÍ MATEIX?
Ai las¡¡ la unitat¡¡ Hem d'anar tohom de la mà, plegadets a demanar i fer el mateix, perquè ara sí, ara toca¡¡; és el moment històric esperat i no podem defraudar a aquesta senyora que es diu Història.
És el moment del Front Patriòtic, "tots a una". Però clar, cal en tot cas reflexionar una micona per analitzar on ens volen ficar aquells que ens criden a la unitat.
A continuació reproduïm les reflexions i neguits d'un dels nostres col.laboradors, en Josep MªNavarro.
Està clar, caminem de la mà cap a la independència de Catalunya, ara toca això, i per tant no s'hi val posar pals a les rodes perquè és el moment de segar cadenes, bon cop de falç¡¡
'Però construir la unitat des d'on i amb quins plantejaments? construir un Estat? perfecte¡¡, serem o podem ser el nou Estat de la Europa occidental, i llavors viurem feliços i menjarem perdius tot el dia, ja s'acabaran els problemes, i per suposat i per favor, que ningú plantegi, per favor, altres temes, dilemes i qüestions que "ara no toquen"; aquesta frase sona d'alguna cosa?¿
A la manifestació antiracista de Vic del mes de maig passat, l'ANC local s'adherí d'entrada per retirar posteriorment el seu suport, suposadament ho van valorar des de la direcció política i van decidir que ara no tocava cap "desviació", ja que l'ANC només demana la independència..., així de nítid, neutral i asèptic...
De fet, aquesta demanda d'independència, tal qual, que no es planteja ni qüestiona res més, ni l'ordre de les coses, ni la legitimitat de certes polítiques neolliberals, ni el racisme a les nostre contrades, ni la divisió autonòmica en regions, ni el sentit de l'economia i del treball en el moment actual, ni la política energètica, ni la política de prevenció d'incendis, ni la planificació territorial i l'espai per a una ramaderia i una agricultura que viabilitzin i aportin sobirania alimentària, ni.., ni.., ni..., doncs, perdoneu, aquesta reivindicació sobiranista i independentista tan neutral amb L'ORDRE DE LES COSES fa pudor, i fa tuf a senzillament legitimar les maniobres polítiques de l'actual govern de CiU, així com les maniobres i neguits de l'actual stablishment que ens dicta el que hem de fer i sense respectar el més mínims procediments democràtics..., malgrat ara tota la culpa sembla ser de la Merkel i de Bruxe.les; és perfecte¡¡ els nostres "mandamasos" no tenen cap responsabilitat¡¡, ni tampoc els "nostres" banquers, ni per suposat el nostre stablishment, que macos que són¡¡¡
Que l'actual stablishment catalunyès composat pels més ponents grups econòmics de la Catalunya, catalunyesa, o sigui La Caixa, el Sabadell, Aigües de Barcelona, Catalana de Gas, acompanyats del Círculo eqüestre i del Cercle d'Economia i Foment del Treball, així com el Grup Godó, encara no tinguin prou clar res d'això de la independència, ni de bon troç, i fins i tot juguin en camp contrari, normal..., no ens ha de portar a errar-nos i emboirar-nos en l'evident percepció que ja els agrada aquest confusionisme unitarista, agitat pels sobiranistes de CiU, i amb una expressió clara en l'ANC com a instrument de mobilització i agitació "unitària". Aquesta unitat, aquest procés cap a un 11 de setembre definitiu, històricament parlant, que marcarà petjada.... no planteja ni una sola crítica a aquest stablishment, ni tan sols qüestiona les polítiques de retallades que afecten l'estructura autonòmica, ah¡¡ potser sí¡¡ insinuant tal vegada, que tot ho arreglaria, de moment, un Pacte Fiscal..., i que la culpa la té Madrid, ah¡¡ o sigui, tothom té la culpa, tothom és responsable, però"ELS NOSTRES NO", les classes socials catalunyeses i benestants són el millor que hi ha al món¡¡¡, solidàries, interessades en el bé comú, en construir felicitat per a tothom, en facilitar les coses tributant a Hisenda....., sense fer cap malifeta a cap nivell..., ni a ningú..."QUÉ BUENAS SON LAS HERMANAS URSULINAS QUE NOS LLEVAN DE EXCURSIÓN"¡¡
Els andalusos cobren el PER, els de Marinaleda son una ganduls que no treballen, els del sud són uns lladres, no?, això és típic del discurs més tronat de la LLiga Nord Italiana, racista i feixista, aparentment sobiranista, aliada de la més brutal dreta i dels neofeixistes italians quan toca.....Aquest és el discurs que s'està encunyant ara des d'aquests "indepes" i sobiranistes que criden a la unitat; aquests, diuen, la culpa no és nostra, és dels altres..; és allò del cap de turc, de l'immigrant, dels habitants del Sud, de la resta d'Espanya, dels europeus que encara no ens reconeixen els nostres drets....Anem bé per anar a Sants, deia mon pare, xarnego i futbolista.
I no estic dient que aquest sigui el discurs de l'ANC, ni molt menys, dic que en aquesta munió de unitaristes, de crides a la falsa unitat es confonen moltes coses, i molts d'aquests dircursos prenen embranzida i van fent forat, i també es confonen aquells que pensen que la unitat es construeix en uns quants mesos d'activitats altisonants per Catalunya. La unitat es construeix a mig i llarg termini en base a un programa, a una proposta concreta, en base a un munt de lluites per millorar la vida de les classes populars.., es construeix dialogant, dialogant, i sense fantasmades, amb coses reals, en base a projectes que ja s'estiguin fent, en base a projectes que facin viable i visible una veritable independència i sobirania, i sobretot a partir d'una visió clara, ja ho he dit abans, del País sencer, allunyant-nos d'una reprodució del model autonomista que ja caduca i ens està arrossegant.
I trobo molt bé, perfecte, i estic del tot d'acord amb el treball que està fent l'ANC d'ampliar arreu el sentiment independentista, molt rebé.., però mireu a aquestes alçades em sembla quelcom insuficient i poc sòlid; clar.. des del meu punt de vista, per suposat.
L'Esquerra Independentista no ha de tenir por ni vergonya en construir el seu espai propi, aquest espai des del qual elaborar un projecte sòlid i real del que volem com a País sencer. Ha de preservar el seu espai, consolidar-lo, i guanyar posicions; fer creïbles les seves propostes, treballar cada dia, des de la quotidianitat, sumant cada cop més sectors, implicant moviments socials, elaborant una alternativa possisble i real a nivell cultural, educatiu, social, econòmic, polític i territorial. La simbolització d'aquest espai propi és pel que fa a l'11 de setembre, el seu espai de convocatòria que no s'ha de confondre amb cap crida unitària que en realitat no representa cap unitat, perquè la sola idea d'independència, per si sola i com a fonament de quelcom nou, no significa gairebé res en aquests moments del segle XXI i en cap context mundial.
Re: Catalunya clama por la independencia
Otra aportación del mismo blog que la anterior. Debajo, también copio y pego un comentario que ha sido hecho debajo de esta aportación en ese blog.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/229853
Traducción automática del google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 51&act=url
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/229853
Traducción automática del google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 51&act=url
Comentario añadido a este artículo u opinión:GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES ANC ¡¡¡
Reproduim aquest agraïment que un dels nostres col.laboradors dedica de tot cor a l'ANC. Ens ha semblat pertinent.
Voldria començar dient que aquesta alegria retrobada, aquesta il.lusió col.lectiva és un gran què, una gran cosa, com MÀGICA, com un miratge....., que feia temps que no es veia. Que jo no veia.
És una alegria i una il.lusió que impregna milers, centenars de milers de persones al menys de Catalunya, no sé si a la resta dels PP.CC. és així?, però aquí és palpa i es percebeix una alegria que ho eclipsa tot.
Llavors, un cop més gràcies ANC per ser aquesta catalitzadora d'energies, i fer aquesta bona tasca d'expandir la voluntat d'emancipació nacional arreu dels múltiples racons de Catalunya.
Gràcies ANC perquè has fet que, al menys, els catalans ens oblidem absolutament que fins fa dos dies CiU i el PP han pactat tot en matèria de política econòmica i social, i han estat aliats de classe, garantint l'hegemonia de l'actual stablishment.
Gràcies ANC perquè amb aquesta il.lusió retrobada, els catalans, al menys, ens hem oblidat que al Principat, tenim més de 800 mil aturats i més d'un milió de pobres, i que un de cada dos joves estan a l'atur i les perspectives no milloren...però, què carai, aquesta il.lusió induïda ens ha omplert el cor.
Gràcies ANC perquè has aconseguit que l'Arcadi Oliveres, un dels liders del 15M a Catalunya, i un dels millors advocats de la causa anticapitalista i pacifista, s'hagi avingut a signar un acord amb l'ANC en matèria d'acords per la pau i no violència, i has aconseguit que aquest amic oblidés que els liders clau de l'ANC, entre ells el més destacat en Miquel Sellarès, propugnen un exèrcit català a imatge i semblança de l'exèrcit israelià d'ocupació. Fa il.lusió de debò¡¡¡
Gràcies ANC perquè vas organitzar tan bé la rebuda del nostre estimat president Mas l'altre dia a la Pça St. Jaume; un president que venia amb un missatge d'esperança sota el braç després de l'entrevista amb el president espanyol Rajoy, i després del no a la proposta de Pacte Fiscal. Entranyable escena la del president Mas rodejat de personatges insignes com en Salvador Giner, Salvador Cardús, Muriel Casals, Carme Forcadell...., i tota la gent que els envoltava cantant el nostre himne patri, Els Segadors. Gràcies dues vegades perquè això és irrepetible¡¡¡
Gràcies ANC perquè ens has fet oblidar a la gent que cada dia ens aixequem d'hora, i ben d'hora (com ens va recomanar en Pep Guardiola), encara i per sort, per anar a treballar, que els Bancs i els seus directius han fet una gran estafa al país, i no han pagat encara els seus erros, ni tan sols amb disculpes.
Gràcies ANC perquè ens fas oblidar que encara, avui dia, a hores d'ara, milers de persones han estat estafades, les seves cases i pisos en mans d'aquestes Caixes i Bancs, i ells al carrer sense res a les butxaques, i encara han de pagar les hipoteques pendents.....
Em fa il.lusió que caminem plegats cap a la independència, i gràcies a aquesta voluntat comuna del poble català ens haguem oblidat de les agressions, brutals agressions, a la llengua, als mitjans de comunicació en català, i sobretot a l'escola catalana al país Valencià i les Illes. És meravellós comprovar que ni tan sols movem un dit per ajudar a l'important moviment social que al País Valencià reivindica una escola pública i en català-valencià. És meravellós també que ens haguem pogut oblidar del mal que se li està fent a l'escola pública al mateix Principat per part de l'actual govern de CiU. És il.lusionant veure com hem pogut oblidar la desfeta dels serveis públics, i és increïblement gratificant poder comprovar que el Sr. Boí Ruiz, imbuit de coratge patriòtic, ens anuncia uns serveis públics i de qualitat en el sector sanitari quan haguem assolit la independència; i mireu que semblava que a aquest senyor l'importava tres rabes axò de la independència, i que l'única cosa que volia era destruir el sector públic de la sanitat catalana i trasvassar-lo al privat, i ara, un miracle s'ha produit amb la seva conversió a l'independentisme ¡¡¡ Gràcies ANC per aquest darrer miracle¡¡¡
Gràcies, gràcies, i mil gràcies de tot cor. Per sempre més¡¡¡
Triar
Ramon | dissabte, 22 de setembre de 2012 | 21:32h
El problema és que ara ja és tard per fer marxa enrrere. Admeto que estic d'acord en moltes de les coses que dius però les formes no son les adequades.
Si l'anarquisme en comptes de cometre tantes errades monumentals, en comptes de tancar-se en el més marginal dels sectarismes, en comptes de voler no fer res, si en comptes de tot això hagués fet la feina que li pertocava avui les coses serien diferents.
Criminalitzar a tot un poble és capgirar les coses i amb aquesta actitud ( per no dir l'ironia excessiva) l'únic que s'aconsegueix és allunyar-se del poble. Però ara ja és tard, la història ens ha passat pel damunt i els anarquistes estem com estem, residualitzats i sectaritzats.
Però com us dic ara ja és tard, i s'ha de triar. O amb Catalunya o amb el feixisme, no hi ha mitges tintes
http://www.publico.es/espana/442761/azn ... per-espana
Re: Catalunya clama por la independencia
no entendi mucho del catalan, pero aznar se puede ir donde yo se, y meterse la lengua en otro sitio que yo se,
que hace ese monigote pokemon hablando desde mejico?
que hace ese monigote pokemon hablando desde mejico?
El hombre tiene que ser libre
No se puede ir contra lo natural
Y Que viva la escuela moderna
No se puede ir contra lo natural
Y Que viva la escuela moderna
Re: Catalunya clama por la independencia
Creo q ningun pueblo deberia renunciar ni al poder local, ni a la autogestion territorial
Otegi: «Nacimos para ganar y estamos preparados para ello»
GARA publica este domingo, íntegramente en euskara, una entrevista con Arnaldo Otegi realizada por cuestionario desde la prisión de Logroño. En ella, y al hilo del libro que verá la luz el viernes, Otegi repasa lo ocurrido en los últimos años y valora el momento actual, incluida la convocatoria electoral del 21 de octubre, ante la que hace «un llamamiento a la ambición: nacimos para ganar y estamos preparados para ello».
NAIZ.INFO|DONOSTIA|23/09/2012|IRUZKIN 1
Arnaldo Otegi. (NAIZ.INFO)
En la entrevista que hoy publica GARA, el líder independentista preso saluda efusivamente a «nuestra candidata a lehendakari, Laura Mintegi, y al equipo de gobierno aglutinado a su alrededor», a quienes considera «garantía de honestidad y compromiso». Añade que en las urnas «una parte del país tiene por primera vez en la historia la gran oportunidad de otorgar su confianza al independentismo de izquierda, con lo que de hecho histórico tendrá».
Otegi saluda que el giro estratégico de la izquierda abertzale que él lideró y que se repasa en ‘El tiempo de las luces’’ «ha provocado un auténtico terremoto político en Euskal Herria y los estados español y francés». Sin embargo, no lo da por acabado, sino que considera que «la unilateralidad que fue piedra angular de nuestra nueva estrategia fue, es y debe seguir siendo un factor estructural de esta nueva fase política». Defiende que este planteamiento «permite controlar el ritmo y los contenidos del proceso generando en la sociedad vasca e internacional condiciones que harán haciendo cada vez más insostenibles las posiciones de auténtico sabotaje de los enemigos de la paz». En esta línea, propone nuevas iniciativas destinadas a ampliar las alianzas actuales y sumar otras nuevas.
El dirigente preso es rotundo cuando GARA le pregunta de qué modo ha repercutido la reorientación de la izquierda abertzale en la pacificación y normalización política: «Sin nuestra decisión y labor de convencimiento, hoy la lucha armada seguiría formando parte del escenario político vasco».
Otegi: «Nacimos para ganar y estamos preparados para ello»
GARA publica este domingo, íntegramente en euskara, una entrevista con Arnaldo Otegi realizada por cuestionario desde la prisión de Logroño. En ella, y al hilo del libro que verá la luz el viernes, Otegi repasa lo ocurrido en los últimos años y valora el momento actual, incluida la convocatoria electoral del 21 de octubre, ante la que hace «un llamamiento a la ambición: nacimos para ganar y estamos preparados para ello».
NAIZ.INFO|DONOSTIA|23/09/2012|IRUZKIN 1
Arnaldo Otegi. (NAIZ.INFO)
En la entrevista que hoy publica GARA, el líder independentista preso saluda efusivamente a «nuestra candidata a lehendakari, Laura Mintegi, y al equipo de gobierno aglutinado a su alrededor», a quienes considera «garantía de honestidad y compromiso». Añade que en las urnas «una parte del país tiene por primera vez en la historia la gran oportunidad de otorgar su confianza al independentismo de izquierda, con lo que de hecho histórico tendrá».
Otegi saluda que el giro estratégico de la izquierda abertzale que él lideró y que se repasa en ‘El tiempo de las luces’’ «ha provocado un auténtico terremoto político en Euskal Herria y los estados español y francés». Sin embargo, no lo da por acabado, sino que considera que «la unilateralidad que fue piedra angular de nuestra nueva estrategia fue, es y debe seguir siendo un factor estructural de esta nueva fase política». Defiende que este planteamiento «permite controlar el ritmo y los contenidos del proceso generando en la sociedad vasca e internacional condiciones que harán haciendo cada vez más insostenibles las posiciones de auténtico sabotaje de los enemigos de la paz». En esta línea, propone nuevas iniciativas destinadas a ampliar las alianzas actuales y sumar otras nuevas.
El dirigente preso es rotundo cuando GARA le pregunta de qué modo ha repercutido la reorientación de la izquierda abertzale en la pacificación y normalización política: «Sin nuestra decisión y labor de convencimiento, hoy la lucha armada seguiría formando parte del escenario político vasco».
Re: Catalunya clama por la independencia
Otro artículo, de un "pancatalanista" según lo definiría la extremaderecha blavera y algún usuario de este foro (curiosa la concidencia ¿no?):
http://laccent.cat/index.php/opinio/col ... %25C3%25A9
Traducción automática del google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 02&act=url
Catalans quan convé
Escrit per: Pau Fabra, Elx
L'èxit de la Diada de l'Onze de Setembre ha obert més interrogants que certeses al País Valencià. Què passarà amb les i els valencians si la Comunitat Autònoma de Catalunya efectivament s'independitza?. Perquè això que semblava política ficció comença a no ser una possibilitat tan allunyada.
Pocs dies abans de la manifestació, Vicent Flor en deia algunes veritats al seu article “València, l’endemà de la independència de Catalunya”. Molt probablement el comportament d'Espanya cap a la resta de llengües i pobles perifèrics que ocupa empitjoraria, fonamentalment perquè sense `Catalunya´ -ni el País Basc- el pes econòmic, polític i social de la perifèria s'empetitiria. Aprofundint en aquesta tesi, gens descabellada, caldria preguntar-se si tindria sentit pràctic per als espanyols un estat de les autonomies sense el Principat ni els territoris basco-navarresos.
Les hipòtesis més bonistes dintre del moviment independentista al Principat parlen d'una independència per fases. Tanmateix, aquestes interpretacions no tenen en consideració -en la majoria dels casos, perquè no ho afronten com a problema propi- la situació en la qual quedaran el País Valencià i les Illes. Seria previsible una reacció espanyolista virulenta, des de l'estat i des de dins del País Valencià, així com -tal com diu Flor- un augment del secessionisme lingüístic. Però si anem més enllà, la previsible reformulació de l'estat -sense autonomies i amb una reforma electoral restrictiva- deixaria poques escletxes a la participació política dels partits "valencianistes". Si us sembla exagerat, només heu de vore què ha fet el Congrés espanyol amb l'ILP "Televisió sense Fronteres" aquest mateix 11 de setembre.
Un estat català independent difícilment podria fer més que protestes formals davant aquestes agressions perquè la pròpia independència suposaria certs pactes amb Espanya i la Unió Europea -entre els quals respectar la sobirania territorial i les fronteres. Suposaria, a la pràctica, acceptar que valencians i mallorquins seríem espanyols que, en el millor dels casos, compartim una història i una llengua.
M'ha semblat interessant apronfundir en l'article de Vicent Flor precisament perquè sembla que alguns independentistes no se n'adonen del que suposa construir un estat dins el marc jurídic internacional i dins la Unió Europea. Si realment es vol fer aquest pas, com a mínim haureu de ser honestos a l'hora de preveure les reaccions de l'enemic, a no ser que us rellisque completament el que passe al sud de l'Ebre (per exemple).
En tot cas, una cosa se li hauria de retreure a Vicent Flor. Si s'assenyala d'aquesta manera els efectes perversos de la independència de `Catalunya´ per a les i els valencians, trobe important que s'hi actue en conseqüència. La pròpia tesi de Vicent Flor condueix a rescatar la metàfora de la mata de jonc: sense els Països Catalans el País Valencià no té cap possibilitat. Si això és així (i jo també ho pense) em sembla que totes i tots els valencianistes hauríem de pensar en construir els Països Catalans, i ràpid, per tal que la independència no ens deixe enrere. Ho dic fonamentalment perquè no em sembla que ni Compromís ni el Bloc hagen, ni tan sols, plantejat la possibilitat d'avançar cap a un escenari així. Més aviat continuen amb la mateixa tàctica de no voler tractar molt els temes nacionals per no parèixer massa catalanistes. Doncs caldrà que espavilen, i que ho fem el conjunt dels i les valencianes, perquè potser hi arribem massa tard.
Tanmateix, aquesta lògica regionalista no és pròpia únicament del valencianisme majoritari. També s'hi dóna en bona part d'aquells que han promogut la massiva Diada de l'Onze de Setembre a Barcelona. Que em perdone Josep Guia però per a l'aclaparadora majoria de catalans i catalanes d'arreu la nació, "Catalunya nou estat d'Europa" només vol dir una cosa: la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si, ja sé a que al full de ruta de l'ANC es preveu (se suposa, més aviat) que els altres territoris s'alçaran un cop `Catalunya´ siga independent, però bé, ja hem parlat d'això. El que està clar és que la reivindicació de la nació completa era marginal dins la mobilització.
Quan vaig començar a pensar en clau nacional sovint sentia l'argument que els únics que volíem realment els Països Catalans érem els catalanistes valencians. S'afirmava que tot eren bones paraules, però que a l'hora de la veritat "el Principat passa de nosaltres". Vint anys després, precisament en la ressaca de la major de les manifestacions independentistes de la història, tinc la temptació de donar per bona aquesta tesi.
Parle de la tendència històrica de cert regionalisme principatí (reconvertit ara en soberanista) a pensar que els catalans autèntics són ells. Són ells quan convé, clar. Així doncs, per explicar el Segle d'Or de la Literatura Catalana, Ausiàs March és un poeta català. Per mostrar al món la "nostra" gastronomia, la paella i la fideuà són plats catalans. Per presentar-nos internacionalment com a espai cultural i lingüístic potent som 12 milions de catalanoparlants. I així via. En canvi, la corrupció, les agressions urbanístiques, el balafiament, les majories del PP, el blaverisme i la ultradreta.... això són coses dels valencians, i "per tant" completament alienes a la nació catalana. Casos com els de Millet i Montull, #Barcelonaworld, el text final de l'Estatut vigent, les retallades, l'ascens de Plataforma per Catalunya... són anècdotes sense importància, coses que passen a l'oasi, i que no tenen res a vore amb l'erm que hi ha al sud de l'Ebre. Segons aquesta perspectiva per a plantejar la voluntat del poble català per la independència, per comptar la salut de la llengua catalana als mitjans de comunicació, o per parlar d'un projecte nacional, els catalans són els del Principat (sota domini espanyol). Quina sort!
Evidentment, no sembla estrany que els quadres regionalistes de la Comunitat Autònoma de Catalunya -els nous sobiranistes- adopten aquest discurs aprofitat al voltant dels Països Catalans. Al cap i a la fi, això és el que sempre han defensat. El que m'ha dolgut és vore la manera en la qual aquest discurs, que aparca la construcció nacional dels Països Catalans per l'endemà de la independència, és adoptat per certs sectors de l'independentisme històric. Perquè aquest discurs precisament, en el qual els Països Catalans no són un eix central, desacredita (molt més del que es puga percebre al nord de l'Ebre) la tasca dels i les independentistes valencians. Estem treballant per un projecte nacional o per una quimera?.
Amb preocupació escric aquestes línies des del sud del País Valencià, des del migdia de la nació catalana. De manera conscient envie un missatge tant als promotors d'aquesta Diada de l'Onze de setembre com als valencianistes que, en la seua pràctica política, amaguen la nació completa i l'autodeterminació. Prou de tacticismes. Com deia Fuster: o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O construïu els Països Catalans, o condemnareu el vostre propi poble a l'extinció.
*Pau Fabra és militant d'Endavant OSAN
http://laccent.cat/index.php/opinio/col ... %25C3%25A9
Traducción automática del google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 02&act=url
Catalans quan convé
Escrit per: Pau Fabra, Elx
L'èxit de la Diada de l'Onze de Setembre ha obert més interrogants que certeses al País Valencià. Què passarà amb les i els valencians si la Comunitat Autònoma de Catalunya efectivament s'independitza?. Perquè això que semblava política ficció comença a no ser una possibilitat tan allunyada.
Pocs dies abans de la manifestació, Vicent Flor en deia algunes veritats al seu article “València, l’endemà de la independència de Catalunya”. Molt probablement el comportament d'Espanya cap a la resta de llengües i pobles perifèrics que ocupa empitjoraria, fonamentalment perquè sense `Catalunya´ -ni el País Basc- el pes econòmic, polític i social de la perifèria s'empetitiria. Aprofundint en aquesta tesi, gens descabellada, caldria preguntar-se si tindria sentit pràctic per als espanyols un estat de les autonomies sense el Principat ni els territoris basco-navarresos.
Les hipòtesis més bonistes dintre del moviment independentista al Principat parlen d'una independència per fases. Tanmateix, aquestes interpretacions no tenen en consideració -en la majoria dels casos, perquè no ho afronten com a problema propi- la situació en la qual quedaran el País Valencià i les Illes. Seria previsible una reacció espanyolista virulenta, des de l'estat i des de dins del País Valencià, així com -tal com diu Flor- un augment del secessionisme lingüístic. Però si anem més enllà, la previsible reformulació de l'estat -sense autonomies i amb una reforma electoral restrictiva- deixaria poques escletxes a la participació política dels partits "valencianistes". Si us sembla exagerat, només heu de vore què ha fet el Congrés espanyol amb l'ILP "Televisió sense Fronteres" aquest mateix 11 de setembre.
Un estat català independent difícilment podria fer més que protestes formals davant aquestes agressions perquè la pròpia independència suposaria certs pactes amb Espanya i la Unió Europea -entre els quals respectar la sobirania territorial i les fronteres. Suposaria, a la pràctica, acceptar que valencians i mallorquins seríem espanyols que, en el millor dels casos, compartim una història i una llengua.
M'ha semblat interessant apronfundir en l'article de Vicent Flor precisament perquè sembla que alguns independentistes no se n'adonen del que suposa construir un estat dins el marc jurídic internacional i dins la Unió Europea. Si realment es vol fer aquest pas, com a mínim haureu de ser honestos a l'hora de preveure les reaccions de l'enemic, a no ser que us rellisque completament el que passe al sud de l'Ebre (per exemple).
En tot cas, una cosa se li hauria de retreure a Vicent Flor. Si s'assenyala d'aquesta manera els efectes perversos de la independència de `Catalunya´ per a les i els valencians, trobe important que s'hi actue en conseqüència. La pròpia tesi de Vicent Flor condueix a rescatar la metàfora de la mata de jonc: sense els Països Catalans el País Valencià no té cap possibilitat. Si això és així (i jo també ho pense) em sembla que totes i tots els valencianistes hauríem de pensar en construir els Països Catalans, i ràpid, per tal que la independència no ens deixe enrere. Ho dic fonamentalment perquè no em sembla que ni Compromís ni el Bloc hagen, ni tan sols, plantejat la possibilitat d'avançar cap a un escenari així. Més aviat continuen amb la mateixa tàctica de no voler tractar molt els temes nacionals per no parèixer massa catalanistes. Doncs caldrà que espavilen, i que ho fem el conjunt dels i les valencianes, perquè potser hi arribem massa tard.
Tanmateix, aquesta lògica regionalista no és pròpia únicament del valencianisme majoritari. També s'hi dóna en bona part d'aquells que han promogut la massiva Diada de l'Onze de Setembre a Barcelona. Que em perdone Josep Guia però per a l'aclaparadora majoria de catalans i catalanes d'arreu la nació, "Catalunya nou estat d'Europa" només vol dir una cosa: la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si, ja sé a que al full de ruta de l'ANC es preveu (se suposa, més aviat) que els altres territoris s'alçaran un cop `Catalunya´ siga independent, però bé, ja hem parlat d'això. El que està clar és que la reivindicació de la nació completa era marginal dins la mobilització.
Quan vaig començar a pensar en clau nacional sovint sentia l'argument que els únics que volíem realment els Països Catalans érem els catalanistes valencians. S'afirmava que tot eren bones paraules, però que a l'hora de la veritat "el Principat passa de nosaltres". Vint anys després, precisament en la ressaca de la major de les manifestacions independentistes de la història, tinc la temptació de donar per bona aquesta tesi.
Parle de la tendència històrica de cert regionalisme principatí (reconvertit ara en soberanista) a pensar que els catalans autèntics són ells. Són ells quan convé, clar. Així doncs, per explicar el Segle d'Or de la Literatura Catalana, Ausiàs March és un poeta català. Per mostrar al món la "nostra" gastronomia, la paella i la fideuà són plats catalans. Per presentar-nos internacionalment com a espai cultural i lingüístic potent som 12 milions de catalanoparlants. I així via. En canvi, la corrupció, les agressions urbanístiques, el balafiament, les majories del PP, el blaverisme i la ultradreta.... això són coses dels valencians, i "per tant" completament alienes a la nació catalana. Casos com els de Millet i Montull, #Barcelonaworld, el text final de l'Estatut vigent, les retallades, l'ascens de Plataforma per Catalunya... són anècdotes sense importància, coses que passen a l'oasi, i que no tenen res a vore amb l'erm que hi ha al sud de l'Ebre. Segons aquesta perspectiva per a plantejar la voluntat del poble català per la independència, per comptar la salut de la llengua catalana als mitjans de comunicació, o per parlar d'un projecte nacional, els catalans són els del Principat (sota domini espanyol). Quina sort!
Evidentment, no sembla estrany que els quadres regionalistes de la Comunitat Autònoma de Catalunya -els nous sobiranistes- adopten aquest discurs aprofitat al voltant dels Països Catalans. Al cap i a la fi, això és el que sempre han defensat. El que m'ha dolgut és vore la manera en la qual aquest discurs, que aparca la construcció nacional dels Països Catalans per l'endemà de la independència, és adoptat per certs sectors de l'independentisme històric. Perquè aquest discurs precisament, en el qual els Països Catalans no són un eix central, desacredita (molt més del que es puga percebre al nord de l'Ebre) la tasca dels i les independentistes valencians. Estem treballant per un projecte nacional o per una quimera?.
Amb preocupació escric aquestes línies des del sud del País Valencià, des del migdia de la nació catalana. De manera conscient envie un missatge tant als promotors d'aquesta Diada de l'Onze de setembre com als valencianistes que, en la seua pràctica política, amaguen la nació completa i l'autodeterminació. Prou de tacticismes. Com deia Fuster: o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O construïu els Països Catalans, o condemnareu el vostre propi poble a l'extinció.
*Pau Fabra és militant d'Endavant OSAN
España y Cataluña: dos patrias para imponer la miseria
España y Cataluña: dos patrias para imponer la miseria
http://es.internationalism.org/node/3482
Millón y medio de personas se manifestaron el pasado 11 de septiembre en Barcelona a favor de que Cataluña “tenga un Estado propio dentro de Europa”.
Este acontecimiento ha sido enfocado desde muy diferentes lecturas: ¿es viable la independencia de Cataluña?¿Por qué Cataluña pretende “divorciarse” de España? ¿Vivirán mejor los catalanes con la independencia? ¿Es cierto que Cataluña aporta más a España de lo que recibe de ésta? ¿Habría que pasar a un Estado federal?
Sin embargo, una lectura ha estado ausente: la del punto de vista del proletariado, la clase social que representa por su lucha histórica el porvenir de la humanidad. Es una lectura en clave de lucha de clases, en términos de nación o clase.
Luchar por la nación es luchar por el interés del Capital
El día 11 vimos a Felip Puig -conseller de Interior de la Generalitat catalana, impulsor de una violenta represión contra las manifestaciones masivas del año pasado, urdidor de turbias provocaciones policiales contra los manifestantes[1]- desfilar rodeado amistosamente de sus víctimas, jóvenes parados o precarios. Vimos a 9 de los 11 consellers de un gobierno que ha sido pionero en aplicar crueles recortes en sanidad y educación, andar codo con codo con sus víctimas: las enfermeras o médicos que han perdido más del 30% de sus salarios o los usuarios que tienen que pagar un euro cada vez que van a la consulta. Vimos a patronos, policías, curas, políticos, líderes sindicales, compartir calle con sus víctimas: parados, trabajadores, jubilados, emigrantes… Una atmósfera de UNION NACIONAL presidió la concentración. El Capital se hizo acompañar por sus víctimas –la mayoría explotada- convirtiéndolas en tontos útiles de sus objetivos egoístas.
Es posible que una parte importante de los asistentes no compartiera el objetivo de la independencia, quizá estuviera allí porque están hartos de recortes, de paro, de no futuro; pero lo bien cierto es que ese malestar ha sido canalizado por el Capital hacia su propio terreno, al terreno de la defensa de la Patria. La rabia de los trabajadores no se ha expresado para su propio interés, menos aún hacia el interés de la liberación de la humanidad, sino única y exclusivamente en beneficio del Capital.
¡Y que no nos digan que la lucha por la independencia de Cataluña debilita al Capital español! ¡Que no nos vendan el cuento de que apoyando a Cataluña avivamos las “contradicciones” del Capital, entre sus fracciones españolista y catalanista!
Si el proletariado lucha bajo banderas que no son suyas –y la bandera nacional es la más ajena a sus necesidades e intereses- entonces REFUERZA al Capital y a todas y cada una de sus fracciones. Es posible que avive las contradicciones entre ellos pero estas se canalizan dentro de sus crisis, sus guerras, sus conflictos de gánsteres, sus peleas de familia, es decir, pasan a formar parte del engranaje de barbarie y destrucción con el que el sistema capitalista atrapa a la humanidad.
La nación no es la comunidad de todos los nacidos en la misma tierra sino la finca privada del conjunto de capitalistas a través de la cual organizan la explotación y la opresión de sus “amados conciudadanos”[2]. No es ninguna casualidad que el lema de la manifestación haya sido que “Cataluña tenga un Estado propio”. La nación, esa palabra “entrañable”, es inseparable de ese monstruo –nada entrañable, frío e impersonal- que es el Estado con sus cárceles, sus tribunales, sus ejércitos, sus policías, su burocracia.
El señor Mas ha prometido un referéndum, no sabemos qué preguntará pero lo que si sabemos es lo que pretenden tanto él como sus colegas españolistas: hacernos elegir entre 3 opciones a cual peor: ¿Quiere que los ajustes y recortes se los aplique el Estado español? ¿Quiere que les sean impuestos en el marco de la “construcción nacional de Cataluña”? o ¿Quiere que se los propinen conjuntamente el Estado español y el aspirante catalán? El Capital en España cuenta con dos patrias para imponer la miseria: la española y la catalana.
¿Cómo hemos llegado a esto?
¿Qué mecanismos hacen que los trabajadores desfilen con sus verdugos, quienes, como decía un jefe de policía español –colega del Señor Puig- los ven como “el enemigo”[3]?
Hay varios pero a nuestro juicio los más importantes son 3:
La descomposición del capitalismo. Si desde las primeras décadas del siglo XX el capitalismo entró en su época de decadencia, desde hace casi 30 años este proceso se ha agravado dando lugar a una situación que hemos identificado como la descomposición del capitalismo[4]. En el plano político, esta descomposición aguda se manifiesta en la tendencia a una irresponsabilidad creciente de las distintas fracciones de la burguesía cada vez más enfangadas en el “cada uno a la suya” que con la agudización de la crisis se traduce en el “Sálvese quien pueda”. El Señor Mas cuando fue a Madrid el 13 de septiembre a recoger los réditos de la manifestación del 11 dijo que España y Cataluña eran como dos cónyuges que ya no se soportan. Tenía razón, las naciones son “matrimonios de conveniencia” entre diferentes fracciones de la burguesía; dada la crisis y descomposición del capitalismo, en su seno es cada vez más difícil fraguar un proyecto mínimamente serio que aglutine a sus diferentes fracciones. Esto hace que cada una tienda a hacer su propio juego aún a sabiendas que tampoco éste le va a dar alguna perspectiva. Las naciones se ven cada vez más asaltadas por un torbellino de tendencias centrífugas: en Canadá, Quebec ya no quiere vivir en la Federación, en Gran Bretaña el independentismo florece en Escocia.
Pero el drama es que estas tendencias afectan y contaminan al proletariado que vive rodeado de la pequeña burguesía –caldo de cultivo de la descomposición social- y sometido a la presión que ejercen las conductas cínicas y corruptas de la clase dominante así como a la propaganda que esta difunde. El proletariado debe combatir los efectos de esta descomposición social, desarrollando los anticuerpos necesarios: a un mundo de competencia desenfrenada debe oponer una lucha solidaria; a un mundo que se disgrega en pedazos con gobernantes aspirantes a reyezuelos de Taifas, debe oponer su unidad internacional; a un mundo de exclusión y xenofobia, debe oponer su lucha inclusiva e integradora …
Las dificultades de la clase obrera. Actualmente, el proletariado no tiene confianza en sus propias fuerzas, la mayor parte de los obreros no se reconocen como tales. Este fue el talón de Aquiles de los movimientos de indignados en España, Estados Unidos etc., que pese a los elementos positivos y cargados de futuro, la mayoría de participantes (precarios, parados, trabajadores individuales…) no se veían como parte de su clase sino como “ciudadanos” lo cual los hacía vulnerables a las mistificaciones democráticas y nacionalistas del capital[5]. Esto explica que los jóvenes parados o precarios, que hace un año ocuparon la plaza Cataluña, hicieron llamamientos a la solidaridad internacional y llegaron a rebautizar la Plaza Cataluña de Barcelona como Plaza Tahrir, hoy se movilicen tras la bandera nacional de sus explotadores.
La intoxicación nacionalista. Pero la burguesía, consciente de las debilidades del proletariado, está jugando a conciencia la baza nacionalista. El nacionalismo no es el patrimonio exclusivo de la Derecha y la extrema derecha, es el terreno común que comparten tanto el arco político que va desde la extrema derecha a la extrema izquierda como las llamadas “organizaciones sociales” (Patronal y Sindicatos).
El nacionalismo de derechas, atado a símbolos rancios y a una repelente agresividad frente a lo extranjero (xenofobia), resulta poco convincente para la mayoría de trabajadores (salvo sectores muy atrasados). El nacionalismo de Izquierda y Sindicatos tiene más gancho pues aparece como más “abierto” y más pegado a los asuntos cotidianos. Así, el discurso nacionalista de la izquierda nos propone una “salida nacional” a la crisis, para lo que piden una “distribución justa” de los sacrificios. Esto, aparte de que justifica los sacrificios con el señuelo de “hacer pagar a los ricos”, nos inocula la visión nacional pues nos presenta una “comunidad nacional” de trabajadores y patronos, de explotadores y explotados, todos unidos por la “marca España”. ¿En qué se diferencia esto del “patronos y obreros vamos en el mismo barco”, que decía José Antonio, líder del fascismo español?
Otro de los discursos preferidos de Izquierda y Sindicatos es que “Rajoy impone los recortes porque no defiende España y es un criado de Merkel”. El mensaje que se desprende es que la lucha contra los recortes sería un movimiento nacional contra la opresión alemana y no como lo que es: un movimiento por nuestras necesidades humanas contra la explotación capitalista. Además, Rajoy es tan españolista como lo fue Zapatero o como lo sería un hipotético gobierno de Cayo Lara. Ellos defienden España imponiendo sangre, sudor y lágrimas a los trabajadores y a la gran mayoría.
Las movilizaciones sindicales del 15 de septiembre han sido convocadas porque “quieren hundir el país”, lo que significa que los trabajadores debemos luchar no por nuestros intereses sino para “salvar el país”. Esto nos coloca en el terreno del Capital, el mismo que Rajoy quien pretende salvar España a costa del sacrificio de los trabajadores.
Los grupos que se han quedado con “la marca 15 M” defienden cosas “más radicales” pero no menos nacionalistas. Dicen que hemos de luchar por la “soberanía alimentaria”, lo que quiere decir que hemos de producir español y consumir español. Del mismo modo, hablan de hacer “auditorias a la deuda” para rechazar aquellas deudas que “se habrían impuesto ilegítimamente a España”. Una vez más, educación nacionalista pura y dura. Izquierda, Sindicatos y los restos fraudulentos del 15 M realizan una conspicua labor de “formación del espíritu nacional”. En tiempos del dictador Franco la asignatura de Formación del Espíritu Nacional era obligatoria, hoy desde todas las tribunas nos la imparten democráticamente haciéndonosla tragar lo queramos o no .
¡Y no pensemos que toda esta matraca nacionalista es exclusiva de España! La sirven en todos las salsas en los demás países. En Francia, el señor Melenchon, líder del supuestamente radical Frente de Izquierdas, proclama que « la batalla contra el tratado [de Estabilidad que se dispone a firmar el también “radical” aunque “tranquilo” Hollande] “es un nuevo episodio revolucionario por la soberanía y la independencia»[6] ¡ni que estuviéramos en tiempos de Juana de Arco!.
La matraca nacionalista tiene como fin enfrentarnos a unos trabajadores contra otros. A los trabajadores alemanes que están sufriendo sueldos de 400 € y pensiones de 800 se les dice que los sacrificios son culpa de los trabajadores de Europa del Sur “unos vagos que han vivido por encima de sus posibilidades”. Pero a los trabajadores de Grecia se les dice que su miseria es causada “por el mantenimiento de los privilegios y lujos de los trabajadores alemanes”. En París les dicen que “es mejor que haya despidos en Madrid para no imponerlos en Francia”.
Como se ve, nos lían con un nudo gordiano de mentiras que hay que romperlo comprendiendo que la crisis es mundial, el desempleo es mundial, los recortes se dan en todos los países. Pero el planteamiento nacional con el que nos machacan provoca que solo veamos los 700 mil parados de Cataluña o a lo sumo los 5 millones en España en lugar de ver los más de 200 millones en el mundo. Que solo veamos los recortes en Cataluña y en España y no veamos los dos enormes paquetes de recortes que se ha impuesto por ejemplo a los trabajadores “privilegiados” de Holanda. Que solo veamos “nuestra miseria” y no la miseria mundial. Cuando todo se ve según la estrecha, mezquina y excluyente óptica nacional, se tiene la mente preparada para creer en cuentos de la lechera como el que propaga el Señor Mas de “si pagaran los 10.000 millones que se deben a Cataluña no haría falta hacer recortes”, versión regional del “si España no estuviera tan atornillada por Alemania habría dinero para sanidad y educación”.
Contra la división del mundo en Estados-nación la lucha por la comunidad humana mundial
El capitalismo ha formado un mercado mundial, ha generalizado a todo el planeta el reino de la mercancía y el trabajo asalariado. Pero este solamente puede funcionar por el trabajo asociado del conjunto de trabajadores del mundo. Un automóvil no es obra de un obrero individual, tampoco lo es de los obreros de la fábrica, ni siquiera, de la nación donde ha sido fabricado. Es un producto de la cooperación de muchos trabajadores de distintos países e igualmente de distintos sectores: no solo del automóvil sino de la metalurgia, el transporte, la educación, la sanidad…
El proletariado tiene una fuerza fundamental frente al capitalismo: ser el productor asociado de la mayoría de productos y servicios. Pero tiene igualmente una fuerza cara a dar un futuro a la humanidad: el trabajo asociado que liberado de las cadenas capitalistas –el Estado, de la mercancía y del salariado- permita a la humanidad vivir de manera solidaria y colectiva, consagrada a la plena satisfacción de sus necesidades y las del progreso del conjunto de la naturaleza.
Pero para ello debe orientarse hacia la solidaridad internacional de todos los proletarios. Atado a la nación, el proletariado se verá atado a la miseria y toda clase de barbaries; atado a la nación, se envenenará con patrañas insolidarias, xenófobas, excluyentes, patrióticas…Atado a la nación aceptará la división y el enfrentamiento en sus filas.
¡Ninguna solidaridad con nuestros explotadores! Nuestra solidaridad debe dirigirse a los obreros de Sudáfrica machacados por sus pretendidos “liberadores negros”[7], nuestra solidaridad debe orientarse hacia los jóvenes y trabajadores palestinos que actualmente se manifiestan contra sus explotadores del mini-Estado palestino. Nuestra solidaridad está con los obreros de todos los países.
¡La unidad y la solidaridad no es con “nuestros conciudadanos” capitalistas de España o Cataluña sino con los obreros y explotados del mundo entero!
¡Los proletarios no tienen Patria!
Acción Proletaria – Corriente Comunista Internacional 16-9-12
[1] Para comprender la catadura moral y las proezas represivas del Señor Puig ver ¿Qué hay detrás de la campaña contra los "violentos" en torno a los incidentes de Barcelona? enhttp://es.internationalism.org/node/3130 e Incidentes en Barcelona el 29-M: el blindaje represivo del Estado, en http://es.internationalism.org/node/3373
[2] Ver nuestro folleto Nación o Clase, http://es.internationalism.org/node/968
[3] Ver ¿Por qué nos consideran sus enemigos? http://es.internationalism.org/node/3330
[4] Ver para ello nuestras Tesis sobre la descomposición en Revista Internacional nº 62 http://es.internationalism.org/node/2123
[5] Para un balance crítico de los movimientos de 2011, ver 2011: de la indignación a la esperanza, http://es.internationalism.org/node/3349 y Movimiento de indignados en España, Grecia e Israel, de la indignación a la preparación de combates de clase en Revista Internacional nº 147, http://es.internationalism.org/rint147-indignados
[6] Ver http://internacional.elpais.com/interna ... 34775.html
[7] Ver Matanza en Sudáfrica, la burguesía lanza a sus sindicatos y su policía contra la clase obrera, http://es.internationalism.org/node/3453 y Masacre de Marikana, lecciones de la experiencia sudafricana, http://es.internationalism.org/node/3468
http://es.internationalism.org/node/3482
Millón y medio de personas se manifestaron el pasado 11 de septiembre en Barcelona a favor de que Cataluña “tenga un Estado propio dentro de Europa”.
Este acontecimiento ha sido enfocado desde muy diferentes lecturas: ¿es viable la independencia de Cataluña?¿Por qué Cataluña pretende “divorciarse” de España? ¿Vivirán mejor los catalanes con la independencia? ¿Es cierto que Cataluña aporta más a España de lo que recibe de ésta? ¿Habría que pasar a un Estado federal?
Sin embargo, una lectura ha estado ausente: la del punto de vista del proletariado, la clase social que representa por su lucha histórica el porvenir de la humanidad. Es una lectura en clave de lucha de clases, en términos de nación o clase.
Luchar por la nación es luchar por el interés del Capital
El día 11 vimos a Felip Puig -conseller de Interior de la Generalitat catalana, impulsor de una violenta represión contra las manifestaciones masivas del año pasado, urdidor de turbias provocaciones policiales contra los manifestantes[1]- desfilar rodeado amistosamente de sus víctimas, jóvenes parados o precarios. Vimos a 9 de los 11 consellers de un gobierno que ha sido pionero en aplicar crueles recortes en sanidad y educación, andar codo con codo con sus víctimas: las enfermeras o médicos que han perdido más del 30% de sus salarios o los usuarios que tienen que pagar un euro cada vez que van a la consulta. Vimos a patronos, policías, curas, políticos, líderes sindicales, compartir calle con sus víctimas: parados, trabajadores, jubilados, emigrantes… Una atmósfera de UNION NACIONAL presidió la concentración. El Capital se hizo acompañar por sus víctimas –la mayoría explotada- convirtiéndolas en tontos útiles de sus objetivos egoístas.
Es posible que una parte importante de los asistentes no compartiera el objetivo de la independencia, quizá estuviera allí porque están hartos de recortes, de paro, de no futuro; pero lo bien cierto es que ese malestar ha sido canalizado por el Capital hacia su propio terreno, al terreno de la defensa de la Patria. La rabia de los trabajadores no se ha expresado para su propio interés, menos aún hacia el interés de la liberación de la humanidad, sino única y exclusivamente en beneficio del Capital.
¡Y que no nos digan que la lucha por la independencia de Cataluña debilita al Capital español! ¡Que no nos vendan el cuento de que apoyando a Cataluña avivamos las “contradicciones” del Capital, entre sus fracciones españolista y catalanista!
Si el proletariado lucha bajo banderas que no son suyas –y la bandera nacional es la más ajena a sus necesidades e intereses- entonces REFUERZA al Capital y a todas y cada una de sus fracciones. Es posible que avive las contradicciones entre ellos pero estas se canalizan dentro de sus crisis, sus guerras, sus conflictos de gánsteres, sus peleas de familia, es decir, pasan a formar parte del engranaje de barbarie y destrucción con el que el sistema capitalista atrapa a la humanidad.
La nación no es la comunidad de todos los nacidos en la misma tierra sino la finca privada del conjunto de capitalistas a través de la cual organizan la explotación y la opresión de sus “amados conciudadanos”[2]. No es ninguna casualidad que el lema de la manifestación haya sido que “Cataluña tenga un Estado propio”. La nación, esa palabra “entrañable”, es inseparable de ese monstruo –nada entrañable, frío e impersonal- que es el Estado con sus cárceles, sus tribunales, sus ejércitos, sus policías, su burocracia.
El señor Mas ha prometido un referéndum, no sabemos qué preguntará pero lo que si sabemos es lo que pretenden tanto él como sus colegas españolistas: hacernos elegir entre 3 opciones a cual peor: ¿Quiere que los ajustes y recortes se los aplique el Estado español? ¿Quiere que les sean impuestos en el marco de la “construcción nacional de Cataluña”? o ¿Quiere que se los propinen conjuntamente el Estado español y el aspirante catalán? El Capital en España cuenta con dos patrias para imponer la miseria: la española y la catalana.
¿Cómo hemos llegado a esto?
¿Qué mecanismos hacen que los trabajadores desfilen con sus verdugos, quienes, como decía un jefe de policía español –colega del Señor Puig- los ven como “el enemigo”[3]?
Hay varios pero a nuestro juicio los más importantes son 3:
La descomposición del capitalismo. Si desde las primeras décadas del siglo XX el capitalismo entró en su época de decadencia, desde hace casi 30 años este proceso se ha agravado dando lugar a una situación que hemos identificado como la descomposición del capitalismo[4]. En el plano político, esta descomposición aguda se manifiesta en la tendencia a una irresponsabilidad creciente de las distintas fracciones de la burguesía cada vez más enfangadas en el “cada uno a la suya” que con la agudización de la crisis se traduce en el “Sálvese quien pueda”. El Señor Mas cuando fue a Madrid el 13 de septiembre a recoger los réditos de la manifestación del 11 dijo que España y Cataluña eran como dos cónyuges que ya no se soportan. Tenía razón, las naciones son “matrimonios de conveniencia” entre diferentes fracciones de la burguesía; dada la crisis y descomposición del capitalismo, en su seno es cada vez más difícil fraguar un proyecto mínimamente serio que aglutine a sus diferentes fracciones. Esto hace que cada una tienda a hacer su propio juego aún a sabiendas que tampoco éste le va a dar alguna perspectiva. Las naciones se ven cada vez más asaltadas por un torbellino de tendencias centrífugas: en Canadá, Quebec ya no quiere vivir en la Federación, en Gran Bretaña el independentismo florece en Escocia.
Pero el drama es que estas tendencias afectan y contaminan al proletariado que vive rodeado de la pequeña burguesía –caldo de cultivo de la descomposición social- y sometido a la presión que ejercen las conductas cínicas y corruptas de la clase dominante así como a la propaganda que esta difunde. El proletariado debe combatir los efectos de esta descomposición social, desarrollando los anticuerpos necesarios: a un mundo de competencia desenfrenada debe oponer una lucha solidaria; a un mundo que se disgrega en pedazos con gobernantes aspirantes a reyezuelos de Taifas, debe oponer su unidad internacional; a un mundo de exclusión y xenofobia, debe oponer su lucha inclusiva e integradora …
Las dificultades de la clase obrera. Actualmente, el proletariado no tiene confianza en sus propias fuerzas, la mayor parte de los obreros no se reconocen como tales. Este fue el talón de Aquiles de los movimientos de indignados en España, Estados Unidos etc., que pese a los elementos positivos y cargados de futuro, la mayoría de participantes (precarios, parados, trabajadores individuales…) no se veían como parte de su clase sino como “ciudadanos” lo cual los hacía vulnerables a las mistificaciones democráticas y nacionalistas del capital[5]. Esto explica que los jóvenes parados o precarios, que hace un año ocuparon la plaza Cataluña, hicieron llamamientos a la solidaridad internacional y llegaron a rebautizar la Plaza Cataluña de Barcelona como Plaza Tahrir, hoy se movilicen tras la bandera nacional de sus explotadores.
La intoxicación nacionalista. Pero la burguesía, consciente de las debilidades del proletariado, está jugando a conciencia la baza nacionalista. El nacionalismo no es el patrimonio exclusivo de la Derecha y la extrema derecha, es el terreno común que comparten tanto el arco político que va desde la extrema derecha a la extrema izquierda como las llamadas “organizaciones sociales” (Patronal y Sindicatos).
El nacionalismo de derechas, atado a símbolos rancios y a una repelente agresividad frente a lo extranjero (xenofobia), resulta poco convincente para la mayoría de trabajadores (salvo sectores muy atrasados). El nacionalismo de Izquierda y Sindicatos tiene más gancho pues aparece como más “abierto” y más pegado a los asuntos cotidianos. Así, el discurso nacionalista de la izquierda nos propone una “salida nacional” a la crisis, para lo que piden una “distribución justa” de los sacrificios. Esto, aparte de que justifica los sacrificios con el señuelo de “hacer pagar a los ricos”, nos inocula la visión nacional pues nos presenta una “comunidad nacional” de trabajadores y patronos, de explotadores y explotados, todos unidos por la “marca España”. ¿En qué se diferencia esto del “patronos y obreros vamos en el mismo barco”, que decía José Antonio, líder del fascismo español?
Otro de los discursos preferidos de Izquierda y Sindicatos es que “Rajoy impone los recortes porque no defiende España y es un criado de Merkel”. El mensaje que se desprende es que la lucha contra los recortes sería un movimiento nacional contra la opresión alemana y no como lo que es: un movimiento por nuestras necesidades humanas contra la explotación capitalista. Además, Rajoy es tan españolista como lo fue Zapatero o como lo sería un hipotético gobierno de Cayo Lara. Ellos defienden España imponiendo sangre, sudor y lágrimas a los trabajadores y a la gran mayoría.
Las movilizaciones sindicales del 15 de septiembre han sido convocadas porque “quieren hundir el país”, lo que significa que los trabajadores debemos luchar no por nuestros intereses sino para “salvar el país”. Esto nos coloca en el terreno del Capital, el mismo que Rajoy quien pretende salvar España a costa del sacrificio de los trabajadores.
Los grupos que se han quedado con “la marca 15 M” defienden cosas “más radicales” pero no menos nacionalistas. Dicen que hemos de luchar por la “soberanía alimentaria”, lo que quiere decir que hemos de producir español y consumir español. Del mismo modo, hablan de hacer “auditorias a la deuda” para rechazar aquellas deudas que “se habrían impuesto ilegítimamente a España”. Una vez más, educación nacionalista pura y dura. Izquierda, Sindicatos y los restos fraudulentos del 15 M realizan una conspicua labor de “formación del espíritu nacional”. En tiempos del dictador Franco la asignatura de Formación del Espíritu Nacional era obligatoria, hoy desde todas las tribunas nos la imparten democráticamente haciéndonosla tragar lo queramos o no .
¡Y no pensemos que toda esta matraca nacionalista es exclusiva de España! La sirven en todos las salsas en los demás países. En Francia, el señor Melenchon, líder del supuestamente radical Frente de Izquierdas, proclama que « la batalla contra el tratado [de Estabilidad que se dispone a firmar el también “radical” aunque “tranquilo” Hollande] “es un nuevo episodio revolucionario por la soberanía y la independencia»[6] ¡ni que estuviéramos en tiempos de Juana de Arco!.
La matraca nacionalista tiene como fin enfrentarnos a unos trabajadores contra otros. A los trabajadores alemanes que están sufriendo sueldos de 400 € y pensiones de 800 se les dice que los sacrificios son culpa de los trabajadores de Europa del Sur “unos vagos que han vivido por encima de sus posibilidades”. Pero a los trabajadores de Grecia se les dice que su miseria es causada “por el mantenimiento de los privilegios y lujos de los trabajadores alemanes”. En París les dicen que “es mejor que haya despidos en Madrid para no imponerlos en Francia”.
Como se ve, nos lían con un nudo gordiano de mentiras que hay que romperlo comprendiendo que la crisis es mundial, el desempleo es mundial, los recortes se dan en todos los países. Pero el planteamiento nacional con el que nos machacan provoca que solo veamos los 700 mil parados de Cataluña o a lo sumo los 5 millones en España en lugar de ver los más de 200 millones en el mundo. Que solo veamos los recortes en Cataluña y en España y no veamos los dos enormes paquetes de recortes que se ha impuesto por ejemplo a los trabajadores “privilegiados” de Holanda. Que solo veamos “nuestra miseria” y no la miseria mundial. Cuando todo se ve según la estrecha, mezquina y excluyente óptica nacional, se tiene la mente preparada para creer en cuentos de la lechera como el que propaga el Señor Mas de “si pagaran los 10.000 millones que se deben a Cataluña no haría falta hacer recortes”, versión regional del “si España no estuviera tan atornillada por Alemania habría dinero para sanidad y educación”.
Contra la división del mundo en Estados-nación la lucha por la comunidad humana mundial
El capitalismo ha formado un mercado mundial, ha generalizado a todo el planeta el reino de la mercancía y el trabajo asalariado. Pero este solamente puede funcionar por el trabajo asociado del conjunto de trabajadores del mundo. Un automóvil no es obra de un obrero individual, tampoco lo es de los obreros de la fábrica, ni siquiera, de la nación donde ha sido fabricado. Es un producto de la cooperación de muchos trabajadores de distintos países e igualmente de distintos sectores: no solo del automóvil sino de la metalurgia, el transporte, la educación, la sanidad…
El proletariado tiene una fuerza fundamental frente al capitalismo: ser el productor asociado de la mayoría de productos y servicios. Pero tiene igualmente una fuerza cara a dar un futuro a la humanidad: el trabajo asociado que liberado de las cadenas capitalistas –el Estado, de la mercancía y del salariado- permita a la humanidad vivir de manera solidaria y colectiva, consagrada a la plena satisfacción de sus necesidades y las del progreso del conjunto de la naturaleza.
Pero para ello debe orientarse hacia la solidaridad internacional de todos los proletarios. Atado a la nación, el proletariado se verá atado a la miseria y toda clase de barbaries; atado a la nación, se envenenará con patrañas insolidarias, xenófobas, excluyentes, patrióticas…Atado a la nación aceptará la división y el enfrentamiento en sus filas.
¡Ninguna solidaridad con nuestros explotadores! Nuestra solidaridad debe dirigirse a los obreros de Sudáfrica machacados por sus pretendidos “liberadores negros”[7], nuestra solidaridad debe orientarse hacia los jóvenes y trabajadores palestinos que actualmente se manifiestan contra sus explotadores del mini-Estado palestino. Nuestra solidaridad está con los obreros de todos los países.
¡La unidad y la solidaridad no es con “nuestros conciudadanos” capitalistas de España o Cataluña sino con los obreros y explotados del mundo entero!
¡Los proletarios no tienen Patria!
Acción Proletaria – Corriente Comunista Internacional 16-9-12
[1] Para comprender la catadura moral y las proezas represivas del Señor Puig ver ¿Qué hay detrás de la campaña contra los "violentos" en torno a los incidentes de Barcelona? enhttp://es.internationalism.org/node/3130 e Incidentes en Barcelona el 29-M: el blindaje represivo del Estado, en http://es.internationalism.org/node/3373
[2] Ver nuestro folleto Nación o Clase, http://es.internationalism.org/node/968
[3] Ver ¿Por qué nos consideran sus enemigos? http://es.internationalism.org/node/3330
[4] Ver para ello nuestras Tesis sobre la descomposición en Revista Internacional nº 62 http://es.internationalism.org/node/2123
[5] Para un balance crítico de los movimientos de 2011, ver 2011: de la indignación a la esperanza, http://es.internationalism.org/node/3349 y Movimiento de indignados en España, Grecia e Israel, de la indignación a la preparación de combates de clase en Revista Internacional nº 147, http://es.internationalism.org/rint147-indignados
[6] Ver http://internacional.elpais.com/interna ... 34775.html
[7] Ver Matanza en Sudáfrica, la burguesía lanza a sus sindicatos y su policía contra la clase obrera, http://es.internationalism.org/node/3453 y Masacre de Marikana, lecciones de la experiencia sudafricana, http://es.internationalism.org/node/3468
Re: Catalunya clama por la independencia
Parece que la cosa se calienta: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/25/ ... 07567.html
Artur Mas acaba de anunciar la convocatoria anticipada de elecciones en Cataluña para el próximo 25 de noviembre. El presidente catalán afronta desde hoy y hasta el jueves un crucial debate de Política General en el Parlament. Mas justifica la decisión porque un referéndum por la independencia, organizado sin elecciones, sería "un fraude" para el electorado de CIU. "Nuestro programa especificaba el pacto fiscal, pero no más allá. Una nueva etapa requiere de una nueva legitimidad". Mas aporta cifras económicas que, en su opinión, "demuestran" que el destino de Cataluña "es el mundo" frente a una España en crisis, a la que no cita. El presidente catalán también justifica los recortes para devolver las finanzas públicas al camino del equilibrio. Esta mañana casi todo el mundo daba por hecha la convocatoria tras el rechazo del Gobierno de Mariano Rajoy al pacto fiscal. Así lo avanzó este diario el pasado 20 de septiembre. La vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, ha asegurado que la respuesta del ejecutivo será "firme y serena".
Artur Mas acaba de anunciar la convocatoria anticipada de elecciones en Cataluña para el próximo 25 de noviembre. El presidente catalán afronta desde hoy y hasta el jueves un crucial debate de Política General en el Parlament. Mas justifica la decisión porque un referéndum por la independencia, organizado sin elecciones, sería "un fraude" para el electorado de CIU. "Nuestro programa especificaba el pacto fiscal, pero no más allá. Una nueva etapa requiere de una nueva legitimidad". Mas aporta cifras económicas que, en su opinión, "demuestran" que el destino de Cataluña "es el mundo" frente a una España en crisis, a la que no cita. El presidente catalán también justifica los recortes para devolver las finanzas públicas al camino del equilibrio. Esta mañana casi todo el mundo daba por hecha la convocatoria tras el rechazo del Gobierno de Mariano Rajoy al pacto fiscal. Así lo avanzó este diario el pasado 20 de septiembre. La vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, ha asegurado que la respuesta del ejecutivo será "firme y serena".
Solamente en la reunión del sentimiento solidario con el impulso interno en pos de la justicia social se convierte la libertad en lazo de unión; sólo con esa condición la libertad del prójimo deja de ser límite para ser una confirmación y una garantía de la propia libertad. Rudolf Rocker
Re: Catalunya clama por la independencia
Mi opinion es q los catalanes y nabarros q somos los q mas posibilidades tenemos ahora mismo, no podemos dejar q en las urnas (es decir en el poder) resida ni CIU ni PNV, ni PP ni PSOE (creo q deberiamos votar a EHbildu y a ERC) y tener una especie de poder popular en el pueblo al margen de los directrices de los partidos donde poder exiguir y presionar o "tocar los cojones" con conciencia y tenacidad
Re: Catalunya clama por la independencia
http://cup.cat/noticia/la-cup-entra-en- ... -del-25n-0
Traducción automática de google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 61&act=url
La CUP entra en un procés assembleari per decidir si participa a les eleccions del 25N
El Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’ha reunit durant el dia d’avui a Calella (Maresme). La militància ha debatut sobre la conjuntura política actual i sobre les necessitats de l’organització per a enfortir el nostre projecte.
Les conclusions a què s’ha arribat són les següents. En primer lloc, convocar una Assemblea Nacional Extraordinària a Molins de Rei (Baix Llobregat) per al dia 13 d’octubre. Fins aquella data, s’organitzaran assemblees populars obertes a la participació de persones, associacions i organitzacions de l’àmbit de la Unitat Popular, en les quals s’aprofundirà en el debat sobre la conjuntura i sobre la millor manera d’intervenir-hi, obrint nous horitzons al projecte independentista de la Unitat Popular. Fruit d’aquest procés de debat, s’enviarà una proposta a l’Assemblea Nacional Extraordinària perquè sigui votada, en la qual es contemplarà la possibilitat que la CUP participi en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
La CUP convida tots els militants i simpatitzants a participar en aquest debat en un moment d’intensa politització de la societat catalana, en què caldrà organitzar i eixamplar l’alternativa política de la Unitat Popular.
Candidatura d’Unitat Popular
29 de setembre de 2012
Traducción automática de google al castellano: http://translate.google.es/translate?sl ... 61&act=url
La CUP entra en un procés assembleari per decidir si participa a les eleccions del 25N
El Consell Polític de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’ha reunit durant el dia d’avui a Calella (Maresme). La militància ha debatut sobre la conjuntura política actual i sobre les necessitats de l’organització per a enfortir el nostre projecte.
Les conclusions a què s’ha arribat són les següents. En primer lloc, convocar una Assemblea Nacional Extraordinària a Molins de Rei (Baix Llobregat) per al dia 13 d’octubre. Fins aquella data, s’organitzaran assemblees populars obertes a la participació de persones, associacions i organitzacions de l’àmbit de la Unitat Popular, en les quals s’aprofundirà en el debat sobre la conjuntura i sobre la millor manera d’intervenir-hi, obrint nous horitzons al projecte independentista de la Unitat Popular. Fruit d’aquest procés de debat, s’enviarà una proposta a l’Assemblea Nacional Extraordinària perquè sigui votada, en la qual es contemplarà la possibilitat que la CUP participi en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
La CUP convida tots els militants i simpatitzants a participar en aquest debat en un moment d’intensa politització de la societat catalana, en què caldrà organitzar i eixamplar l’alternativa política de la Unitat Popular.
Candidatura d’Unitat Popular
29 de setembre de 2012
-
Plaza_Olmedo
- Mensajes: 1296
- Registrado: 28 Ene 2008, 20:54
- Ubicación: Delante de un ordenador
Re: Catalunya clama por la independencia
L'Esquerra Independentista i el full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana
El present document fa una anàlisi crítica de la proposta d'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ho fa a partir de l'anàlisi acurada de la documentació pública de l'ANC. En cap cas pretén ser una crítica al treball dels centenars de membres de l'ANC que participen de les seves estructures, ni a la seva reconeguda capacitat mobilitzadora, sinó una crítica a les propostes polítiques que es desprenen dels postulats orgànics de l'ANC i també als postulats ideològics del post autonomisme.
Crítica al plantejament del full de ruta de l'ANC
Sense CiU no hi ha independència: El plantejament de l'ANC és el d'exercir de moviment popular que pressioni l'actual govern per tal que prengui el comandament d'un procés independentista. El resultat final d'aquesta estratègia, almenys de moment, ha estat el de dipositar totes les esperances d'un procés independentista en la decisió d'Artur Mas, fet que ha estat usat de forma molt eficaç pel líder convergent per a assegurar-se una posició totalment avantatjosa davant les eleccions del 25N. Existeixen altres tipus de models de moviments populars que, més que pressionar el govern, en qüestionen les seves bases ideològiques i pretenen ajudar a fer créixer una alternativa política.
Simplificació del context socioeconòmic: El discurs socioeconòmic que s'ha articulat al voltant de la Marxa per la Independència ha estat molt simplificador i demagògic. S'ha transmès la imatge que la crisi econòmica actual és deguda a factors exògens a la societat catalana, bàsicament centrats en l'espoli fiscal a què ens sotmet el govern espanyol. Aquest discurs aplana el camí per a facilitar que les elits catalanes puguin desaparèixer, embolicant-se amb la bandera, del punt de mira on les havia situat la població per la seva responsabilitat en la crisi econòmica.
El nou estat, un instrument pretesament neutre: En un moment en què a nivell mundial es debaten conceptes vinculats a la sobirania dels estats i dels pobles (sobirania econòmica, sobirania alimentària, sobirania energètica), no es proposa ni s'explicita que aquest hagi de ser un dels eixos de treball del procés cap a la independència.
Els Països Catalans no existeixen: En el full de ruta cap a la independència de l'ANC no apareix el nom de la nostra nació. Ni tampoc existeixen a la proposta política de l'ANC amb un mínim de seriositat. Simplement que l'ANC assumeix a la pràctica que la nació catalana es redueix al territori i població de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Una estratègia nacional no vol dir ni implica necessàriament actuar exactament de la mateixa manera a tota la nació. Una estratègia nacional vol dir tenir un objectiu final nacional (en aquest cas, la independència) i dissenyar un seguit d'actuacions per tal d'arribar-hi, tenint en compte tota la complexitat i diversitat de la nació completa.
El marc de la Unió Europea com a única opció: Directa o indirectament s’entén el marc de la UE com a únic espai on una Catalunya amb estat hauria de participar. Un espai que, lluny de ser transversal, ens suposa una aposta a mitjà termini per la pèrdua de sobirania nacional i econòmica acompanyada de privatitzacions, i legitima el projecte imperialista europeu.
Naturalesa de l'ANC
L'ANC és filla directa de les consultes, però la gènesi i naturalesa del grup és quelcom més complex, i està fortament influenciat per les vicissituds polítiques de l'etapa autonòmica.
Els antecedents polítics de la majoria de membres dirigents de l'ANC se situen en el que podríem anomenar espai d'esquerra nacional. Malgrat el que s'hagi pogut rumorejar, la presència de militants vinculats a CiU és molt minoritària.
Un dels eixos centrals de l'ANC és la creença que sense CiU no hi ha independència. Aquest plantejament, fet per persones que han militat en el camp de l'esquerra nacional, es pot interpretar com a fruit de la convicció que l'estratègia de disputar l'hegemonia del catalanisme a CiU és impossible.
El sorgiment de l'ANC també és la resposta al fracàs electoral dels intents d'articular candidatures independentistes transversals.
L'ANC també és la voluntat de reconstruir una organització de l'independentisme cívic després del fracàs i conflicte de la PDD, amb alguns canvis rellevants: l'articulació del paper dels partits polítics, que a l'ANC es vehicula a través de la seva complementarietat amb l'AMI (associació controlada per CiU), i l'articulació d'un model organitzatiu basat en la militància individual, que nega cap paper orgànic a les diferents famílies del sobiranisme.
Contradiccions de la intervenció de militància de l'Esquerra Independentista a l'ANC
Tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l'ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l'esquerra independentista. És per això que el debat que ha generat la posició de l'esquerra independentista respecte l'ANC ha estat tan viu.
Un dels conceptes més utilitzats pels partidaris de treballar al sí de l'ANC ha estat el de la lluita ideològica. L'objectiu, sobre el paper, és intervenir en organitzacions àmplies, amb gent oposada ideològicament per tal de confrontar idees i guanyar partidaris entre els indecisos. Però aquesta concepció redueix la lluita ideològica al sí d'una estructura que orgànicament rema en el sentit contrari al nostre. En realitat, la lluita ideològica és quelcom que no cal fer al sí d'una organització, sinó que es pot fer al sí d'un context polític des d'organitzacions, moviments o estratègies diferenciades.
La principal acció de lluita ideològica de l'esquerra independentista ha estat la convocatòria pròpia de l'Onze de Setembre, fet que va posar damunt la taula no només el nostre discurs concret, sinó també la necessitat de prevenir-nos davant discursos acrítics que acaben confluint cap als interessos de CiU, tal com es va demostrar en la rebuda a Mas a la Plaça de Sant Jaume el passat 20 de setembre. En canvi, els resultats del treball dins l'ANC de cara a posar en valor els principis de l'esquerra independentista han resultat estèrils.
Cal ser conscients que en determinades conjuntures locals, restar al marge de la dinàmica local de l'ANC és vist com a absolutament incomprensible per bona part de l'entorn de l'esquerra independentista. En aquest sentit és comprensible l'aposta d'alguns nuclis per a fer treball d'agitació independentista juntament amb l'ANC.
L'aposta existent en alguns sectors de l'esquerra independentista per confluir amb totes les conseqüències amb l'estratègia política de l'ANC suposaria canviar plantejaments fonamentals de l'estratègia del nostre moviment, començant pel marc nacional i acabant pel programa polític de la Unitat Popular. És a dir, suposaria subordinar l'estratègia política de l'EI a la de l'ANC.
En l'actual conjuntura política del Principat, la principal tasca de l'esquerra independentista ha de ser la de continuar amb la construcció de la Unitat Popular. Només reforçant i ampliant aquest teixit serà possible anar sumant al nostre projecte els sectors més conscients de la nova onada sobiranista.
L'Esquerra Independentista ha de ser capaç de posar en valor una agenda pròpia i un discurs propi. El nostre moviment ha marcat calendaris mobilitzadors i ha participat de forma destacada en tota l'agitació social i nacional dels darrers anys. Aquesta tardor hi ha mobilitzacions que s'han posat en marxa amb l'esforç i el treball del nostre moviment.
http://barcelona.indymedia.org/newswire ... /index.php
El present document fa una anàlisi crítica de la proposta d'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ho fa a partir de l'anàlisi acurada de la documentació pública de l'ANC. En cap cas pretén ser una crítica al treball dels centenars de membres de l'ANC que participen de les seves estructures, ni a la seva reconeguda capacitat mobilitzadora, sinó una crítica a les propostes polítiques que es desprenen dels postulats orgànics de l'ANC i també als postulats ideològics del post autonomisme.
Crítica al plantejament del full de ruta de l'ANC
Sense CiU no hi ha independència: El plantejament de l'ANC és el d'exercir de moviment popular que pressioni l'actual govern per tal que prengui el comandament d'un procés independentista. El resultat final d'aquesta estratègia, almenys de moment, ha estat el de dipositar totes les esperances d'un procés independentista en la decisió d'Artur Mas, fet que ha estat usat de forma molt eficaç pel líder convergent per a assegurar-se una posició totalment avantatjosa davant les eleccions del 25N. Existeixen altres tipus de models de moviments populars que, més que pressionar el govern, en qüestionen les seves bases ideològiques i pretenen ajudar a fer créixer una alternativa política.
Simplificació del context socioeconòmic: El discurs socioeconòmic que s'ha articulat al voltant de la Marxa per la Independència ha estat molt simplificador i demagògic. S'ha transmès la imatge que la crisi econòmica actual és deguda a factors exògens a la societat catalana, bàsicament centrats en l'espoli fiscal a què ens sotmet el govern espanyol. Aquest discurs aplana el camí per a facilitar que les elits catalanes puguin desaparèixer, embolicant-se amb la bandera, del punt de mira on les havia situat la població per la seva responsabilitat en la crisi econòmica.
El nou estat, un instrument pretesament neutre: En un moment en què a nivell mundial es debaten conceptes vinculats a la sobirania dels estats i dels pobles (sobirania econòmica, sobirania alimentària, sobirania energètica), no es proposa ni s'explicita que aquest hagi de ser un dels eixos de treball del procés cap a la independència.
Els Països Catalans no existeixen: En el full de ruta cap a la independència de l'ANC no apareix el nom de la nostra nació. Ni tampoc existeixen a la proposta política de l'ANC amb un mínim de seriositat. Simplement que l'ANC assumeix a la pràctica que la nació catalana es redueix al territori i població de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Una estratègia nacional no vol dir ni implica necessàriament actuar exactament de la mateixa manera a tota la nació. Una estratègia nacional vol dir tenir un objectiu final nacional (en aquest cas, la independència) i dissenyar un seguit d'actuacions per tal d'arribar-hi, tenint en compte tota la complexitat i diversitat de la nació completa.
El marc de la Unió Europea com a única opció: Directa o indirectament s’entén el marc de la UE com a únic espai on una Catalunya amb estat hauria de participar. Un espai que, lluny de ser transversal, ens suposa una aposta a mitjà termini per la pèrdua de sobirania nacional i econòmica acompanyada de privatitzacions, i legitima el projecte imperialista europeu.
Naturalesa de l'ANC
L'ANC és filla directa de les consultes, però la gènesi i naturalesa del grup és quelcom més complex, i està fortament influenciat per les vicissituds polítiques de l'etapa autonòmica.
Els antecedents polítics de la majoria de membres dirigents de l'ANC se situen en el que podríem anomenar espai d'esquerra nacional. Malgrat el que s'hagi pogut rumorejar, la presència de militants vinculats a CiU és molt minoritària.
Un dels eixos centrals de l'ANC és la creença que sense CiU no hi ha independència. Aquest plantejament, fet per persones que han militat en el camp de l'esquerra nacional, es pot interpretar com a fruit de la convicció que l'estratègia de disputar l'hegemonia del catalanisme a CiU és impossible.
El sorgiment de l'ANC també és la resposta al fracàs electoral dels intents d'articular candidatures independentistes transversals.
L'ANC també és la voluntat de reconstruir una organització de l'independentisme cívic després del fracàs i conflicte de la PDD, amb alguns canvis rellevants: l'articulació del paper dels partits polítics, que a l'ANC es vehicula a través de la seva complementarietat amb l'AMI (associació controlada per CiU), i l'articulació d'un model organitzatiu basat en la militància individual, que nega cap paper orgànic a les diferents famílies del sobiranisme.
Contradiccions de la intervenció de militància de l'Esquerra Independentista a l'ANC
Tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l'ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l'esquerra independentista. És per això que el debat que ha generat la posició de l'esquerra independentista respecte l'ANC ha estat tan viu.
Un dels conceptes més utilitzats pels partidaris de treballar al sí de l'ANC ha estat el de la lluita ideològica. L'objectiu, sobre el paper, és intervenir en organitzacions àmplies, amb gent oposada ideològicament per tal de confrontar idees i guanyar partidaris entre els indecisos. Però aquesta concepció redueix la lluita ideològica al sí d'una estructura que orgànicament rema en el sentit contrari al nostre. En realitat, la lluita ideològica és quelcom que no cal fer al sí d'una organització, sinó que es pot fer al sí d'un context polític des d'organitzacions, moviments o estratègies diferenciades.
La principal acció de lluita ideològica de l'esquerra independentista ha estat la convocatòria pròpia de l'Onze de Setembre, fet que va posar damunt la taula no només el nostre discurs concret, sinó també la necessitat de prevenir-nos davant discursos acrítics que acaben confluint cap als interessos de CiU, tal com es va demostrar en la rebuda a Mas a la Plaça de Sant Jaume el passat 20 de setembre. En canvi, els resultats del treball dins l'ANC de cara a posar en valor els principis de l'esquerra independentista han resultat estèrils.
Cal ser conscients que en determinades conjuntures locals, restar al marge de la dinàmica local de l'ANC és vist com a absolutament incomprensible per bona part de l'entorn de l'esquerra independentista. En aquest sentit és comprensible l'aposta d'alguns nuclis per a fer treball d'agitació independentista juntament amb l'ANC.
L'aposta existent en alguns sectors de l'esquerra independentista per confluir amb totes les conseqüències amb l'estratègia política de l'ANC suposaria canviar plantejaments fonamentals de l'estratègia del nostre moviment, començant pel marc nacional i acabant pel programa polític de la Unitat Popular. És a dir, suposaria subordinar l'estratègia política de l'EI a la de l'ANC.
En l'actual conjuntura política del Principat, la principal tasca de l'esquerra independentista ha de ser la de continuar amb la construcció de la Unitat Popular. Només reforçant i ampliant aquest teixit serà possible anar sumant al nostre projecte els sectors més conscients de la nova onada sobiranista.
L'Esquerra Independentista ha de ser capaç de posar en valor una agenda pròpia i un discurs propi. El nostre moviment ha marcat calendaris mobilitzadors i ha participat de forma destacada en tota l'agitació social i nacional dels darrers anys. Aquesta tardor hi ha mobilitzacions que s'han posat en marxa amb l'esforç i el treball del nostre moviment.
http://barcelona.indymedia.org/newswire ... /index.php
"La sociedad menos perfecta es aquella en que, habiendo grandes, poderosos, justos motivos para protestar, no hay protestas" (Concepción Arenal)
Re: Catalunya clama por la independencia
El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha negado este lunes que la consecución de un Estado propio para Cataluña vaya a suponer un "adiós España" y ha afirmado que tener un Estado propio "no significa una independencia total".
http://www.20minutos.es/noticia/1604637 ... do-propio/
-
anenecuilco
- Mensajes: 2729
- Registrado: 19 Abr 2009, 12:30
Re: Catalunya clama por la independencia
El Mas es un crack, tiene menos ganas que Franco de que Catalunya se independice y al final el tío barrerá en las elecciones para seguir cuatro años más regalando Catalunya a la oligarquía.Los catalanes no sé, pero los navarros lo tenéis bastante crudo.Mi opinion es q los catalanes y nabarros q somos los q mas posibilidades tenemos ahora mismo
When the Union's inspiration through the workers' blood shall run,
There can be no power greater anywhere beneath the sun
There can be no power greater anywhere beneath the sun
Re: Catalunya clama por la independencia
Cuando digo nabarros m refiero a todos los vascos compañero, ya se ira haciendo el camino de la verdad historica, el termino de pais vasco lo adoptaron de los franceses y euskadi es una fantasia, euskalerria es el pueblo milenario y pamplona y luego nabarra es el reino en el q se organizaron para subsistir
El independentismo es una oleada sedienta de libertad imparable y el q no este con el estara al margen de la libertad d los pueblos
El independentismo es una oleada sedienta de libertad imparable y el q no este con el estara al margen de la libertad d los pueblos
-
Plaza_Olmedo
- Mensajes: 1296
- Registrado: 28 Ene 2008, 20:54
- Ubicación: Delante de un ordenador
Re: Catalunya clama por la independencia
Aprovechando el tema, aprovecho de publicitar esta iniciativa:
Sopar – debat: “Anarquisme i alliberament nacional” a càrrec del Col·lectiu Negres Tempestes
A la bodega La Riera, Avinguda Vallcarca 81.
Data: Dissabte 6 d’Octubre
Hora: 20.45h
I després (23.00h):
Selector Frijolo Brown (Soul-Funk)
a Ateneu de Vallcarca, Av. Vallcarca, 91
Hi ha haurà begudes especials, tapes, etc. Entrada gratis
Organitza: Grup de barri de Gràcia de la CNT
Amb la col·laboració de Negres tempestes, Ateneu popular de Vallcarca, Bodega La Riera, i Frijolo Brown.
http://cntbarcelona.org/debat-anarquism ... -doctubre/
Sopar – debat: “Anarquisme i alliberament nacional” a càrrec del Col·lectiu Negres Tempestes
A la bodega La Riera, Avinguda Vallcarca 81.
Data: Dissabte 6 d’Octubre
Hora: 20.45h
I després (23.00h):
Selector Frijolo Brown (Soul-Funk)
a Ateneu de Vallcarca, Av. Vallcarca, 91
Hi ha haurà begudes especials, tapes, etc. Entrada gratis
Organitza: Grup de barri de Gràcia de la CNT
Amb la col·laboració de Negres tempestes, Ateneu popular de Vallcarca, Bodega La Riera, i Frijolo Brown.
http://cntbarcelona.org/debat-anarquism ... -doctubre/
"La sociedad menos perfecta es aquella en que, habiendo grandes, poderosos, justos motivos para protestar, no hay protestas" (Concepción Arenal)