Fecha actual 22 Nov 2017, 23:08

Todos los horarios son UTC [ DST ]




Nuevo tema Responder al tema  [ 1 mensaje ] 
Autor Mensaje
 Asunto: Resistència Obrera al Treball Industrial i a la Màquina
NotaPublicado: 03 Ene 2014, 10:31 
Desconectado
Avatar de Usuario
Registrado: 20 Nov 2012, 11:47
RESISTÈNCIA OBRERA AL TREBALL INDUSTRIAL I A LA MÀQUINA.

El dia 2 de gener es celebrava la festivitat d’un sant fictici (fora del santoral de la Mare Església), era la de Sant Macari Aventí, que segons la tradició era fideuer i inventor del macarrons (que es diuen maca-rrons en honor a maca-ri) i el que és més important era el patró de la mandra i es celebrava no anant a treballar i descansant tot el dia.
En els inicis de la industrialització, quan s’imposa el treball en fàbriques tancades (horaris, calendaris, maquinització, disciplina....) els obrers de tot el mon es resistiren amb totes les forces, des de la celebració del Sant Macari, a la santificació del Sant Dilluns, al sabotatge de baixa intensitat o, fins i tot, l’incendi i destrucció de les fàbriques i les màquines.

Ara que estem als inicis d’una nova revolució en la producció (no se si anomenar-la industrial), hem de començar a pensar quines conseqüències podrà tenir sobre les nostres vides la implantació massiva de les nanotecnologies, de la biologia sintètica, de la impressió 3D... etc. Podem mirar-nos en aquells treballadors insurrectes (o si més no mandrosos) i aprendre dels seus encerts i dels seus errors.

Santa Mandra Gloriosa,
guardeu-nos de treballar,
que tinc un os a l'esquena
que no el puc pas doblegar.
El dilluns no n’és pas dia,
el dimarts per descansar,
el dimecres, per anar fora,
el dijous per reposar,
el divendres passem comptes
pel dissabte anar a cobrar.
El diumenge, no cal dir-ho,
no és dia de treballar.
Santa Mandra gloriosa
guardeu-nos de treballar

Pots descarregar-te el fulletò "resistència obrera al treball industrial i a la màquina" en aquest link


Malgrat les elegies cantades a la revolució industrial i a la superació de l’antic règim, el maquinisme, especialment el maquinisme social: la fàbrica, va trobar una forta resistència entre la corrua de persones destinades a deixar-hi la pell. Les elits econòmiques, socials i fins i tot obreres, en canvi, van acollir la fàbrica amb entusiasme.

Treballadores i treballadors van resistir-se amb totes les armes que van trobar a integrar-se al mode de producció modern, fins i tot els elements més contemporitzadors amb el poder establert, els Clavé (el dels cors), Roca i Galès (ideòleg del cooperativisme obrer)... van fer notar el seu disgust front la fàbrica.

No es tracta de reaccions d’artesans que acaben de perdre el control sobre la producció, les dones preufetistes dels barris i pobles i els jornalers i oficials dels tallers sense perspectives, feia temps que havien perdut aquest control, sinó la percepció lúcida del que se’ls venia a sobre. Més lúcida que la de tots els menestrals instruïts, mestres d’ofici i obrers qualificats que varen caure de quatre potes al parany.
Les fàbriques eren (i son) horaris inacabables (12, 15, 16 hores...) i rígids, sirena, campana i rellotge ordenant la vida, objectius de producció inassequibles i creixents paral·lelament a la tecnologia (un nou avenç, un objectiu més llunyà), ritmes embrutidors, ordenancisme ofegant (es podia, i es pot, ser sancionat per parlar, per cantar o xiular...), abusos psicològics, físics i sexuals, especialment sobre noies, nens i nenes, divorci dels ritmes naturals del dia, de la nit, de les estacions, entrar fosc i sortir fosc... i tot això per un sou que no arribava per cobrir les necessitats vitals.

Imagen

Els avenços en la il·luminació de l’interior de les fàbriques va ser capdal per poder perllongar uns horaris que, durant l’hivern, no podien passar de les 8 hores en fer-se fosc. Primer van ser els quinqués d’oli a partir de principis del segle XIX i de querosé a partir dels anys 50, és també a mitjans dels segle que s’implanten les primeres il·luminacions per gas i per electricitat (mitjançant làmpades d’arc)... Val a dir que el primer enllumenat comercial d’Edison va ser la d’una fàbrica a New York el 1881. D’aquesta manera gràcies a les tecnologies d’enllumenat es van poder treballar les 16 hores tan a l’estiu com a l’hivern.

Els encarregats i directors s’obsessionàvem amb impedir la comunicació entre treballadors prohibien parlar durant el treball, i per evitar els cercles a la hora d’esmorzar o de dinar, feien desaparèixer caixons i llocs per seure i arribaven a prohibir formar grups encara que fos el període de temps lliure; l'objectiu era fer menjar a peu de màquina. A moltes fàbriques dirigir-se la paraula entre treballadores podia suposar ser acomiadada durant 7 o 8 dies o patir multes... o ser acomiadada definitivament.

La puntualitat va passar a ser importantíssima, per disciplinar als treballadors. Encara que fins finals del segle XIX es va conservar una certa flexibilitat en l'hora d'entrar. Amb l’extensió del rellotge, especialment a la butxaca de patrons i encarregats, per tot arreu es van començar a imposar dures sancions per retards. Moltes fàbriques tancaven les portes amb reixes passada la hora de registre de l'entrada per impedir “fugues” de treballadors.

La vida de molts pobles va deixar de estar pendent de les campanes de l’església (sovint inexactes, manipulades a deshora, o mudes per l’oblit, la mandra o la ressaca del campaner) i van passar a dependre de la sirena de la fàbrica, exacta, precisa i impertorbable... maquinitzada.

La industrialització, al contrari del que es diu, no va suposar una millora del nivell de vida per els obrers, hi ha diversos estudis que demostren que la alimentació va empitjorar i no diguem les condicions de vida i les del medi ambient.

A Catalunya una família obrera de Barcelona a mitjans del segle XIX era deficitària en calories (sols el 90% del recomanat) i molt deficitària en calci i vitamina A (35 i 7% respectivament) això s’agreujava en el cas dels nens que sols disposaven del 88% de les calories, el 30% del calci i pràcticament cap aportació de vitamina A (la vitamina A està molt relacionada amb la visió, però també la podem prendre com indicador de la disponibilitat de vitamines en el seu conjunt). En canvi en una família pagesa del Vallès Oriental d’aproximadament el mateix període l’aportació de calories a la dieta estava per sobre del 100% teòric, el dèficit de calci era més baix (aproximadament el 50% del necessari) i tenien suficient vitamina A, naturalment la situació dels jornalers agrícoles i dels pagesos de les zones més pobres era molt pitjor, pitjor possiblement a la dels treballadors industrials.

Un altra problema era la mobilitat dels treballadors, sovint la fàbrica és lluny del lloc de residència. Pol Lafargue fa una descripció d’aquesta situació “al cansament d’una jornada desmesuradament llarga, que ultrapassa les 15 hores, aquests desgraciats han d’afegir l’anada i tornada, tan penoses i tan freqüents. El resultat és que arriben a la nit a casa seva, aclaparats per la necessitat de dormir que, l’endemà sense haver reposat prou, han de llevar-se per arribar puntualment a l’hora d’obrir”.

Ja abans de la introducció de les primeres Jennys, a les factories de la Reial Companyia de Filats (finals del segleXVII) els encarregats es queixaven de la manca de formalitat de les filadores. Així s’establien premis (una peça de roba) a qui treballés seguit al menys 6 mesos i tingués menys de tres faltes al mes... s’ha dir que, segons acadèmics investigadors, aquestes condicions no es complien en la majoria dels casos, les filadores tenien un munt de feines alternatives, a casa i fora de casa, que els eren més convenients (econòmicament o per altres motius) que el treball a la fàbrica i els seus suposats premis.

Les filadores treballaven poc temps seguit, però això es repetia a tots els sectors industrials, durant la darrera dècada del segle XVIII més de la meitat de les debanadores de les indianeries de Barcelona van treballar menys de 6 mesos seguits. No cal dir que això era un greu mal de cap per els patrons que necessitaven personal hàbil i entrenat en les feines i sotmesos al treball a la fàbrica. Per això tractaven de disciplinar la ma d’obra mitjançant reglaments, ordenances, intimidacions i sermons de capellans.

Les aprenentes fugien de la fàbrica a la menor oportunitat, els encarregats buscaven fórmules per fidelitzar als aprenents, com no pagar els primers dies, retenir part de les primeres pagues, extorsionar pares i tutors “Que se manifestia tot lo referit [en les ordenances] a sos Pares o Personas encarregadas [de les treballadores], prevenintlos que sempre que vinguia lo cas de necessitar a sa filla o recomanada, deu ell mateix avisarne als empleats, y que en tenir tres faltas en un mes, no concorrerà al premi y podrà ser despatxada.". Tot i amb això com diu un organitzador industrial de finals del segle XVIII referint-se a les petites cardadores de metxa per filar “ya enseñadas, a la hora menos pensada se ausentan y no buelben”.

Els poders varen articular tota mena de normes i institucions repressives per fer anar als treballadors a les fàbriques, una d’elles van ser els treballs forçats a través de presons, cases de correcció, cases de caritat, hospicis i orfenats. Sobretot els petits orfes i òrfenes eren una ma d’obra quasi gratuïta, molt més disciplinable que els nens que creixien en el si de la família, vulnerables e indefensos podien ser sotmesos impunement a tota classe d’abusos i brutalitats.

La resistència dels treballadors ha integrar-se al règim fabril no sols es concretava en l’absentisme i l’abandonament del treball, sinó també en la defensa d’uns suposats costums herència del període de l’artesanat, especialment documentats estan els costums dels teixidors i sabaters, però segurament s’estenien al conjunt de la població treballadora...

Fins ben avançat el segle XIX, i en alguns casos fins inicis del segle XX, els treballadors de determinats gremis (sobretot sabaters i teixidors entre d’altres) celebraven el Sant Dilluns i a vegades fins i tot el Sant Dimarts. El Sant Dilluns consistia senzillament en no treballar aquest dia (santificar-lo) afegint-lo al Diumenge, això contemporani i antagònic amb el projecte industrial d’implantar la setmana de sis dies i mig laborables.

El refranyer català és ple de referències al Sant Dilluns “dilluns de sabater bon dia pel taverner”, “dilluns arribat, calces velles i acotar el cap”, “qui no té por al dilluns no té por al dimoni”, “és dilluns és maleït, es dimarts resta com resta, tots els sabaters fan festa per por de punyir-se un dit”, “el dilluns merda a munts” “darrera del dilluns vindrà el dimarts, i feina fuig que fàstic em fas”. Per contra, els treballistes tenen un altra refrany “el dilluns és el diumenge dels ganduls”. La tradició del Sant dilluns es va mantenir viva fins més enllà del 1850 i en alguns oficis fins el segle XX.

Al Sant Dilluns en deien també Sant Gat, sobretot els estudiants, que aquell dia feien el gat, o sia jeien i dormien.
Hi havia diversos sants patrons populars de la mandra, com Sant Baldiri, Sant Macari i Sant Quirze amb un important pes satíric (Feina fuig/ mandra no em deixis/ caldera acostat, i que Sant Quirze me la porti), que tenien les seves pròpies celebracions, al marge, és clar, de l’Església Catòlica tan amant del treball i el sacrifici dels pobres i del benefici dels rics.

Més radicals encara serien els celebrants del Sant Dimarts, ja deia la “Excelentísima Diputación de Barcelona” el 1850 “hay la pésima costumbre en Barcelona de holgar muchos jornaleros en los lunes y martes”.

El calendari laboral preindustrial era bastant més extens en festius que l’implantat amb la industrialització (sols, ben avançat el segle XX, gràcies a la conquesta de les vacances pagades s’equilibren els dies de treball). La majoria de calendaris de festius preindustrials tenien molts dies festius, a l’edat mitjana entre festes religioses i diumenges voltaven les 170 dies, a principis del del segle XIX tenien uns 93 dies festius generals, si a aquests afegim els, aproximadament 52 Sants Dilluns tenim un total de 145 dies, a aquest calendari calia afegir les festivitats locals, el patró del gremi... així ens aniríem als voltants dels 150 dies festius (si no tenim en compte els radicals sants dimarts). El calendari laboral de Catalunya el 2014 te 13 festius nacionals (un d’ells recuperable) i 2 locals i 51 caps de setmana en total 117 festius (suposant que els dissabtes fossin festius per a tothom), suma 20 o 22 dies laborables de vacances i finalment tenim entre 137 i 139 dies no laborables. En resum em empitjorat força.

Molts oficis feien algun tipus de celebració en assolir alguna fita, per exemple els teixidors i pintadors d’indianes al acabar una peça. Aquestes celebracions es centraven en el menjar, veure....i el que es pogués, eren profundament desaprovades per els fabricants i els ideòlegs de la fàbrica.

Així un higienista partidari d’implantar i estendre el maquinisme declarava en una Memòria sobre salut laboral: "Todos sabemos que la gente menos arreglada se halla entre los tejedores de algodón: a todas horas se levantan del telar y se entregan a la disipación y al desorden. Esto fácilmente se evita ocupándolos en telares movidos por el vapor, que no les es fácil dejar mientras la potencia motora continué, como sucede con los telares comunes. Así se evita a que se entreguen a la borrachera y comilonas, que tan sólo puede formarse una idea los que han tratado con ellos o presenciado sus asambleas y bacanales. " i la màquina per ell solucionava tota aquesta “dissipació” privant al treballador de la mobilitat i autogovern que mentre era manual tenia.

Una visió no esbiaixada a favor del patró és la de Marian Burges, terrissaire de Sabadell, anarquista i lliurepensador, que va ser director del diari “el Deseheredado”, publicació partidaria de l’acció directa. Marian diu “com ja és sapigut, allà on hi ha treballadors lliures, que no vagin a toc de campana, els amos i engrescadors de totes les bromes i taboles son ells; a Sabadell eren els teixidors a ma. Les aspiracions de més llibertat i benestar eren ells els qui les sentien i, a la seva manera, les cercaven. Ells feien festa el dilluns i de vegades el dimarts, ells s’associaven d’amagat, anaven al cafè en haver dinat i al vespre. A berenar per qualsevol pretext; ara perquè havien acabat la peça, ara perquè en posaven de nova (...) Gairebé tots, al matí, abans de començar una rosquilla i mig petricó de barreja i a les onze un quarto d’aiguardent de la gana (...) treballaven quan volien i el fabricant anava a les tavernes a suplicar que anessin a teixir perquè hi havia qui esperava la peça”. També ens comenta la experiència que va suposar el maquinisme per aquells treballadors lliures i alegres “tancar-se onze hores enfront d’aquell artefacte de ferro que obligava a anar llest a canviar les llançadores i sens poder anar a la taverna (...) s’hi aclimataren pocs i fou qüestió de fer nous teixidors”.

Una mesura contra la indisciplina laboral era la proposta de pagar els jornals a mitja setmana i fins i tot en dos terminis, per evitar que els treballadors es trobessin amb massa diner a les mans en dia festiu.

Hi va haver conflictes que poden semblar curiosos, però que es feien assumint riscos que ara mateix no es solen voler còrrer, vagues per no deixar entrar vi a la fàbrica, per no permetre nens jugant dins del recinte, per dificultar l’alletament matern, per no permetre fumar o sortir a buscar aigua (a omplir el canti)...

Una altra activitat de resistència era el malbaratament quotidiana, d’alta o baixa intensitat, dels bens de l’amo, així un dels propietaris del Vapor Vell de Sants es queixava amargament de que els treballadors, en anar a la comuna, agafaven un grapat de cotó o de llana per eixugar-se el cul en lloc d’alguna cosa de menys valor “no parece sinó que gozan con destruir todo lo del amo” i sens dubte deurien fruir llençant el floc de cotó a la comuna.

Tot això pot semblar anecdòtic davant l’èpica obrerista posterior, però no son pura anècdota, sinó indicadors del que va costar imposar el model de treball en recinte tancat amb horari rígid i en aïllament de la família i de la gent propera.

I no és que treballar a domicili, compaginant la feina filadora o tèxtil amb les feines de casa o del camp, sotmeses a l’autoritat patriarcal fos una bicoca, però permetia ajustar ritmes de treball als altres interessos del grup productor (per exemple tenir cura de nadons i malalts), o atendre altres oportunitats d’ingressos (per exemple la verema), es podia intensificar el treball en època de necessitat i enlentir-lo en altres.... Amb l’entrada a la fàbrica l’obrer deixa de ser lliure per a poder decidir el ritme del treball, com i quan treballar, per passar a produir al lloc, al ritme i de la manera que marca l’empresari, en un espai i temps regulat. La opció deixa de ser treballar molt o poc, tenir més o menys ingressos i passa a ser treballar a la fàbrica amb l’organització fabril o no treballar en absolut, tenir uns ingressos miserables o no tenir-ne cap.

Entre el treballador que usa com paper higiènic la matèria primera més preuada per l’amo i l’incendiari de vapors i selfactines hi ha un fil conductor, potser fi i tènue, però coherent i lúcid.


Font:
http://www.negreverd.blogspot.com.es/20 ... eball.html

_________________
Traductor català -> castellano: http://www.softcatala.org/traductor


Arriba
 Perfil  
 
Mostrar mensajes previos:  Ordenar por  
Nuevo tema Responder al tema  [ 1 mensaje ] 

Todos los horarios son UTC [ DST ]


¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 2 invitados


No puede abrir nuevos temas en este Foro
No puede responder a temas en este Foro
No puede editar sus mensajes en este Foro
No puede borrar sus mensajes en este Foro

Buscar:
Saltar a:  
phpBB2 Czar-Orange Theme © CirtexHosting
phpBB3 Czar-Orange Theme © Shadow_One
Powered by phpBB © 2000, 2002, 2005, 2007 phpBB Group
Traducción al español por Huan Manwë
     
Aviso Legal  |  Política de Privacidad  |  Contacto  |  Licencias de Programas  |  Ayuda  |  Soporte Económico  |  Nodo50.org