Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista, ...

Debate, información y consulta sobre la historia del Anarquismo.
Responder
Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista, ...

Mensaje por Oc » 27 Jul 2012, 12:26

Traducción automática al castellano >>>

Entrevista publicada al Catalunya y al Papers, órganos de expresión de la CGT de Catalunya y de la CGT de Balears, de julio del 2012.

http://revistacatalunya.cat/cat141.pdf
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/226464

Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.

Imagen
Enric Melich al mig i Diego Camacho (Abel Paz) a la seva dreta.

Enric Melich va néixer l’any 1925 a Esplugues de Llobregat. Es va enrolar a la resistència —el maquis francès— i desprès al maquis comunista espanyol. Els comunistes espanyols el persegueixen per matar-lo. Al 1950 milita a les Joventuts Llibertàries. Participa activament en Defensa Interior (DI) grup específic d’acció creat per l’Octavio Alberola. Va treballar de llibreter a Tolosa i després, va regentar la famosa llibreria espanyola de Perpinyà, que va ser objecte d’un atemptat dels espanyolistes, i fou editor i difusor de llibres i revistes anarquistes. Durant la transició va publicar textos anarquistes a les edicions Picazo. Va formar part des del 1980 del grup Puig Antic de la FA.

L’Enric Melic segueix els passos del seu pare, destacat militant de la CNT de San Joan Despí, perseguit pels comunistes el maig del 37 i també durant l’exili, igual que l’Enric. Dos vides exemplars.

Sense apunts, ja que no hi veu gaire, narra la seva vida de manera clara i amb precisió cronològica. Entrevista feta a Ponteilla, on resideix l’Enric, després de participar junts a la manifestació del Primer de Maig a Perpinyà, a la convocatòria de la CNT-66.


Com t’inicies en l’anarquisme
A casa no vaig sentir parlar d’altra cosa.

Quines foren les teves primeres accions com anarquista?
Va ser la d’anar a posar uns cartells. Devia tenir deu o onze anys. Jo volia entrar a les Joventuts Llibertàries i no em deixaven. Hi havia la imatge d’un nen que plorava i anava dirigit al partit comunista, amb el rètol: «no enverineu la infància».

Al partit comunista?
No se, els soldats anaven amb camises blaves i botons vermells, semblaven... la guàrdia roja (però tenia un altre nom aquí). Aquest cartell el dec tenir per algun lloc. I també l’he vist en una col·lecció de cartells que ha sortit publicat.

Quin any era i quan els enganxàveu?
Ho fèiem de dia i anàvem en grup. Devia ser a finals del 1937 o 1938.

Quins records tens de la revolució i la Guerra Civil?
No són molt clars. Anàvem a jugar. Recordo l’anada a l’exili.

Què recordes?
Nosaltres vam estar a un refugi, a Pena d’Agenés (Occitània). Teníem una germana que estava casada a França i ens va treure del refugi. L’únic problema va ser que no em van poder inscriure al col·legi per l’edat —13 anys— i vaig anar a treballar de llenyataire.

Vas sentir el racisme, discriminació?
Altres nens em deien: «tu no has fet l’escola, no tens el certificat d’estudis, i no podràs ser policia i anar a les Colònies» I jo els mirava tot estranyat, «però si jo no vull ser gendarme, al contrari». En aquella a França no hi havia atur. Els joves sense feina, s’allistaven i anaven a les Colònies.

Quins són els primers records que tens de l’ocupació alemanya, dels nazis?
El 1942 els alemanys van envair la meitat sud de la França. Em va impressionar ja que va passar tota una divisió blindada pel poble. Anaven a poc a poc, mostrant que eren els amos i senyors del territori. Els alemanys van voler arribar fins a la frontera espanyola, ja que el general De Gaulle va conquistar Algèria.

S’implicà la CNT amb la lluita dels resistents contra els nazis?
A la CNT, organitzàvem reunions cada 15 dies i van debatre si havíem de col·laborar amb la resistència, la gent que fuig (jueus, desertors, resistents), o no. Es va crear una discussió i la majoria van decidir de no fer res. I una minoria deien que si ells havien començat a fer la guerra a Espanya contra Franco i els alemanys, que la guerra continuava i que volien continuar. És important això que va passar localment, perquè és el que passava en molts llocs. Hi havia una tendència, i no vull anatematitzar, la de Federica Montseny, Esgleas, que eren molt purs, i no estaven per fer la guerra a favor d’una nació contra una altra, i no volien saber res d’aquestes coses; i entre ells hi havia el meu germà que també era un anarquista molt pur, que no es volia posar ni amb uns, ni amb els altres, ja que per ells tots eren iguals. El meu pare deia que «si podem ajudar en alguna cosa, ajudem-los».

Quan et vas integrar a la xarxa d’evasió (i) de jueus i clandestins cap Andorra?
Dos amics del meu pare: en Pedro Pérez que era socialista i en Miguel González, ens van proposar d’acompanyar gent uns vint o vint-i-cinc kilòmetres. Sols els acompanyàvem a la frontera i tornàvem cap a casa. Això va durar fins a l’estiu de 1943. Un dia vam rebre l’avís de parar perquè els jueus que nosaltres transportàvem no arribàvem a destinació.

Per què?
Aquest Pérez va descobrir que els contrabandistes d’Andorra,(ii) els que passaven els jueus, si ensumaven que els jueus tenien calés, els robaven i els mataven.

No fotis!
Semblava una cosa molt grossa. Recordo que el meu pare deia: «Això no és possible». Però molts anys després vaig conèixer l’Eliseu Bayo a Barcelona, que ho va investigar. Va anar amb Luís Andrés Edo i un xicot català de Barcelona, casat amb una andorrana, i van trobar els passatges per on passaven els contrabandistes i van fer excavacions i van trobar esquelets i ho van publicar en una revista que es deia Reporter, on hi surten les fotografies de cadàvers mal enterrats a 30-40 centímetres de terra. O sigui que es va corroborar després, però quan ens ho vam dir, no ens ho acabavem de creure. Vam parar.

Com entres en contacte amb la Resistència, els maquis francesos?
Per mitjà d’Adrien Baudru de Quillan, del partit comunista, que estava a la resistència, i ens demanava d’ajudar-lo a portar coses. I jo tenia ganes de comprometre’m una mica, i volia anar al maquis. I em va dir que millor que m’enrolés amb el grup de franctiradors i partisans (FTPF, guerrilla antinazi).

Explica’ns la teva participació en el maquis, la resistència francesa
Vaig combatre amb el «Grup Jean Robert» del Departament de l’Aude. Però a part d’un combat que hi va haver a un congost, que en diuen Alet, no vam tenir cap altre combat contra els alemanys. Va morir un oficial americà, un paracaigudista, que teníem en el maquis. Formava part d’un comando de catorze americans paracaigudistes per donar un cop de mà. Estava destinat a un grup maquis important que va haver de fugir, perquè els atacaven els alemanys. Ens van demanar a nosaltres si els podíem anar a recuperar. Vam anar a recuperar-los. I es trobàvem tan bé amb nosaltres, era el primer d’agost, que deien que ells ja no volien anar enlloc més. Aquests ens van fer treballar, ens deien cal fer saltar tal pont, fer això, fer allò. Eren ells que ens empenyien, ja que nosaltres, a part d’alguna acció per buscar de menjar, poc fèiem. A part això l’alliberament de Carcasona, de Narbona, fou un passeig. Entràvem als pobles i les noies venien i ens feien petons perquè érem els alliberadors i els donàvem teles de paracaigudes.

Com et vas embolicar en la guerrilla comunista, el maquis comunista?
A Narbona, anava amb un tal Font, fill de companys també, i veiem un cartell de la Unió Nacional Espanyola (UNE) anunciant míting amb els tres colors de la República. En Font em diu «els espanyols han fet la unitat. Hauríem d’anar a aquest míting». Vam dir al tinent que volíem anar al míting, ja que es volia alliberar Espanya. I aquest tinent, que era comunista, ens avisà: «Jo, no ho sé, no us ho consellaria pas, però feu el que vulgueu». Vam anar al míting amb el fusell a l’esquena i vam presentar-nos: «Som espanyols i volem participar a l’alliberament d’Espanya». En la Tribuna un dels oradors, va dir: «Hem de prendre exemple d’aquests dos joves que no han vacil·lat un instant en l’alliberament de França i ara estan disposats a alliberar Espanya». Ens van fer pujar a l’escenari. Tothom ens aplaudia. I dos dies després ja ens anàvem cap a un camp d’entrenament, direcció a Espanya. Allà em vaig trobar amb en Ramon Mialet, un company amb qui havia treballat al bosc. Mentre estava preparant-nos per anar a Espanya, em criden per anar al lloc de comandament i anant-hi vaig veure en Mialet que em diu tot serio «després del ranxo hem de parlar». En el lloc de comandament em diuen: «Sortiu ara mateix cap a Espanya. Tu seràs assessor del capità ”. I no havíem de dir res a ningú. Al dia ja següent estàvem a Vallcebollera, un poblet a l’esquerra de Puigcerdà. Vam entrar a Espanya per la Serra de Cadí, érem vint-i-cinc homes. Ens diuen, que José Abad, un company, tornarà a França i vindrà amb cinquanta homes més. Vam estar uns dies, i al final no teníem res per menjar; estàvem al bosc entre Planoles i Fornells de la Muntanya i no molt lluny hi devia haver Campdevànol. I esperant que arribés José Abad. Quan va arribar l’Abad amb el comandant Mateo, s’havien extraviat una mica i van haver de caminar de dia per recuperar el temps perdut, perquè tenien cita amb nosaltres. Ells venien amb una bandera republicana davant! Es creien que l’alliberació d’Espanya seria fàcil, que els pobles es revoltarien i que hi hauria l’alliberament. Va haver-hi tiroteig amb la guàrdia civil. Ells van arribar al bosc on estàvem nosaltres. El comandant Mateo digué que s’havien perdut dues o tres persones. Anant a buscar els que faltaven, vam veure dos guàrdies civils, que pujaven xerrant, i darrere d’ells tot un grup de Guàrdies civils. Avisem. Hi va haver uns moments de pànic al campament. El comandant Mateo va desaparèixer, el capità també. Va haver un tiroteig amb la Guàrdia Civil, i hi va haver molta confusió per part nostra. Amb el José Abad i un altre vam aconseguir escapar-nos cap a França. Crec que no hi va haver moltes baixes. Molts es van perdre, d’altres van ser detinguts. Vam arribar al refugi a França uns dotze homes. Vam esperar en aquesta base, i d’allà vam decidir escapar-nos.

I quants vau poder fugir?
Vam arribar al refugi a França uns dotze. Vam esperar en aquesta base, i d’allà ens vam escapar.

Per què us escapeu?
Estant allà va venir el comandant Delicado a informarse i ens va dir que no ens desaniméssim i que tornaríem a passar en millors condicions. El meu pare em telefonà: «han matat en Ramon Mialet,(iii) Ramon Folch,(iv) el seu cunyat, en Pedro Pérez, en Miguel Gonzàlez(v) i d’altres. Per telèfon es fumut dir-te qui ho ha fet, però són els que estan amb tu, els teus». Els vaig dir al José Abad, al Ramon Munt i al Mauricio Pascual, que eren companys, allò que m’acabava de dir el meu pare, l’assassinat de cinc o sis companys. Vam decidir fugir. Vam deixar les metralletes penjades allà. No ens vam endur les armes. Al tren direcció a Perpinyà els gendarmes ens van agafar. Ens van demanar papers. No en teníem. Jo vaig dir que veníem d’Espanya. Aleshores ens van dir que ens havien d’entregar a les autoritats espanyoles de Prades. Ens van entregar als guerrilleros de Prades. Hi va haver un interrogatori una mica serio sobre el perquè havíem fugit. Mentre esperaven informes, ens tanquen en una habitació on hi havia un noi del POUM. Ell ens va fotre molta por. Ens deia «Això va molt malament. Hi ha una espècie de purgues». Allà hi havia una festa, gent ballant. Durant la festa, hi ha un amic del noi del POUM i ens diu «Foteu el camp». I vam marxar. Nosaltres cap a Perpinyà, ells en una altre direcció. Vam arribar a casa els pares i ens van donar totes les noticies: ni havien molts més que havien mort, no sols el Mialet i d’altres, sinó molts més. «És qüestió que no et quedis a dormir aquí ja que t’han vingut a buscar».

És a dir, els havien matat els comunistes. Ho has investigat? Ho tens documentat?
Tenim fins hi tot les declaracions dels assassins, de la policia francesa que va investigar.

Fugitiu dels estalinistes, com ho vas arreglar?
Vaig anar a Carcasona a veure el comandant del maquis francès, de la resistència, que també era comunista, per veure què podia fer, si podíem tornar al grup de Franctiradors i partisans. I havia perill de quedar-nos allà. La sort que el partit comunista espanyol no estava molt bé amb el partit comunista francès. Ells no acceptaven que els espanyols anessin a Espanya, quan encara no havien acabat de vèncer els alemanys. Els alemanys, encara n’hi havia pel costat d’Alsàcia. La seva idea era primer vèncer els alemanys i desprès atacar a Franco i potser amb els resistents francesos. Ens va dir: «Vosaltres aneu a Narbona amb la companyia de maquis i us quedeu amb nosaltres». A Narbona l’oficial em va fer a mi un carnet d’identitat de l’exèrcit i va posar-me de nacionalitat francesa. I en va dir: «la nacionalitat francesa et podrà servir si els guerrilleros et controlen». I de fet em va servir molt. Quan vaig tornar a veure al meu pare a Quillan, dos «guerrilleros» que hi havia a l’estació em van detenir i em van interrogar. En veure que tenia papers francesos, em van deixar anar emprenyats ja que no els havien dit que tenia documentació francesa. Un d’ells em va dir «Has tenido suerte que no te hemos localizado una semana antes». En Ramon i jo ens vam quedar amb la resistència francesa a continuar la guerra contra els alemanys, ja que dèiem, «mentre estem amb ells no ens passarà res», i vam fer la campanya d’Alemanya. L’únic inconvenient va ser que vam passar molt de fred, l’hivern a Alsàcia. Com que jo em vaig fer voluntari mentre durés la guerra i com que era estranger, en acabar la guerra vaig demanar desmobilitzar-me i el mes de juliol em van desmobilitzar.

El teu pare també va estar amenaçat pels comunistes al maig del 37 i també a també a l’exili
Un dels maquis francesos em va avisar que el meu pare perillava i un company que havia estat alcalde de Salt, Eduard Pardo, junt amb un altre, que també era de Salt, van anar a veure als responsables de la Unió Nacional i els va amenaçar amb un parabellum: «Us adverteixo, si passa alguna cosa al pare del Melich, vosaltres sereu els que pagareu». No se si aquella amenaça va fer efecte o no, el cas és que al meu pare no li va passar res.

Pots donar testimoni d’altres amenaces de mort i assassinats perpetrats pels comunistes dintre els maquis?
No, jo m’assabento dels assassinats al tornar d’Alemanya. Em diuen que al Mialet i el seu cunyat que eren de Vic, els han matat a tal lloc.

Éreu molts els anarquistes dintre la maquis comunista?
A la guerrilla comunista no hi van anar molts anarquistes. Els anarquistes, molts van anar als maquis a títol individual, i no d’una manera organitzada. Els comunistes van crear l’Unió Nacional, van crear les guerrilles i tenien els comandaments. Ells eren una agrupació de guerrillers. Hi havia llocs com a Liège, que eren molts, uns cinquanta companys, i es van desmobilitzar de l’UN, perquè no volien anar a Espanya i no els deien res. Però en canvi al Departament de l’Aude que no érem tants, érem menys, es van atrevir a matar gent que no volien anar a Espanya. Els mataven com a traïdors, com «agentes de Franco». Jo se que vam arribar a comptabilitzar tretze amb el nom i tot, i més tard van trobar dos esquelets a Rennes le Chateau, un lloc on havien estat exguerrillers. I després tres més a un altre poble.

Com ho saben que els esquelets són dels exguerrillers,
Per la roba, i els llocs on els van trobar i altres coses

Desprès l’alliberació i victòria sobre els nazis, com et sens, què fas?
Em trobo a Quillan buscant treball. Estàvem molt decebuts, abandonats. Els joves ens creiem que després de l’alliberament canviaria la situació, que seria una altre cosa. A la local de Narbona de la CNT em van dir que hi havia un treball a Cervera, que allà sols hi havia un company, en Mora, i que jo sent jove, el podria ajudar a passar propaganda nostra a l’interior, els diaris setmanals CNT i Ruta, que es feien a Tolosa. També ajudàvem a passar alguns que s’escapaven d’Espanya, i els que volien entrar a Espanya. Vaig estar dos anys a Cervera. I influenciat per un amic vaig anar a Tolosa. A Tolosa vaig conèixer les Joventuts Llibertaries i vaig començar a militar.

Vas tenir un càrrec de cultura dintre les Joventuts, què vas fer?
L’any 1959 vaig ocupar el càrrec de Secretari de Cultura i Propaganda. Vam crear les edicions juvenils. Vam editar cinc o sis fulletons: Varios factores sociológicos de Gaston Leval. Vidas cortas pero llenas de Felipe Arraiz, la vida de Raul Carballeira, company assassinat per Franco. Jo no tenia ofici, treballava de llenyataire, peó, etc. Aleshores vaig trobar treball en una llibreria i en va canviar la vida, em va servir molt.

Vas començar el teu ofici de llibreter i d’editor
Sí, en Peirats em deia: «Estas haciendo tus humanidades».

Explica’ns els teus contactes amb el Sabater, els maquis anarquistes
Al Sabaté el vaig conèixer a Tolosa, sols l’he vist dues o tres vegades. Jo arribo a Tolosa l’any 50. El Secretari general era Marcelino Boticario i ell era un dels que va fer pressió perquè les Joventuts Llibertàries se retiressin de l’organismo conspirativo. Hi havia la CNT, la FAI i la FIJL. Tots els que anaven cap a Espanya eren joves, eren companys de les Joventuts. I van considerar que era una sangonera, que no era normal, i ens van retirar de l’Organismo conspirativo i sols van quedar la CNT i la FAI. El Sabaté tenia relació amb els de la FAI, no amb nosaltres els de les joventuts, que en teníem ganes. El Sabater es va apartar perquè la CNT no es va voler implicar. Eren gent d’edat que no volia compromisos. Amb el Faceries vaig estar apunt de participar en una acció.

Vas formar part del MPR qui eren, què preteníeu?
El MPR era Movimento Popular de Resistència. El va crear Liberto Sarrau. Pretenia ser un moviment popular de resistència. Volia fer atemptats, volia alliberar Espanya. No tenia el suport de la CNT, dels grans de la CNT. No va durar molt. Els joves volien acció. A mi em van fer delegat de MTR a la regió de Tolosa. Tenia el suport d’alguns com jo de la CNT.

El MDR era un grup armat?
Armat, no ho sé. No van haver-hi accions armades. Hi havia la intenció i es promovia la resistència armada.

Com va acabar en Sarrau, l’ànima del MPR?
Va quedar bastant fastiguejat, va anar a París. No vam renyir, vam quedar amics. Es va posar a la CNT francesa. I poc temps es va muntar el DI.

Amb Defensa Interior, quina relació vas tenir?
El poc que he fet dins DI, en Salvador Gurucharri ja ho explica. Era el que tenia el dipòsit d’armes. El DI va fer un treball antiturístic. Uns petards al vaixell que anava a Mallorca, falsificació de passaports i preparar el famós atemptat contra Franco. El petard dintre el Vaticà, que crec som els únics d’haver-ho fet. Al DI vaig intervenir poc sense fer cap acció espectacular. En aquell temps era representant i distribuïdor de Ruedo Iberico, venia els llibres per Andorra, Perpinyà, Tolosa. Però foren uns anys amb intensitat, bon treball, amb bons contactes. Vam conèixer força gent.

Parla’ns d’alguns d’aquests contactes
El Pablo, que era italià, un tal Giovanni que va fer molt de treball. Va coordinar la revista Acción anarcosindicalista. Ell recollia la informació i col·laboracions a Saragossa i València i les enviava a Barcelona. Recuperàvem els textos a la capella Santa Llúcia de Barcelona, al costat de la Catedral. Allà ens trobàvem. I les imprimíem aquí. I d’aquí les tornàvem a passar a l’interior. Vam tenir una impremta, una Off-set que vam comprar a Alemanya. I la teníem dins el dipòsit on jo tenia els llibres. Fou una petita imprudència, perquè podia comprometre tot el treball. Vam tirar sis o set números i dos suplements, dels anys 1974-1975.

I tu hi participaves a aquesta revista?
Jo feia anar la màquina. Els articles? No, venien tots de l’interior. Però arreglava il·lustracions i participava al format.

Què en treus d’aquesta experiència?
Vaig notar que allò que s’escrivia des de França sobre Espanya no quallava molt bé. Per exemple, vaig donar a llegir a l’Edo de banca un llibre de José Borràs, El sindicalismo español en l’encrucijada i em va dir «Aquest llibre no està encertat. Està escrit fora d’aquí». Tot allò que s’escrivia des d’aquí se sentia, es veia que no era real.

Què penses dels anònims, dels milers d’anònims de la CNT
Justament són anònims, i no sabem on han anat a parar. Un d’ells és Manuel Huet que en parla Pons Prades. No estava dintre la línia del comitè de la CNT i va acabar apartat. I ell mateix es va apartar. I no se n’ha dit mai més res.

Si en parla en Pons Prades, ja no és tan anònim.
Hi ha molt companys que no se’n sap res, han desaparegut. El Paco, és un home, crec de Barcelona, que té una trajectòria formidable. A mi em va influenciar molt. Quan estàvem a Alemanya, ell estava a una companyia i jo a una altre, i cada vegada que ens veiem miràvem d’anar a menjar junts. M’avisava: «No et deixis enredar. Parlen d’anar a Indoxina. Nosaltres no som militaristes. Ves en compte». Em va regalar el llibre «Abajo las armas» que encara el tinc. Doncs bé, aquest ha desaparegut. En el maquis hi havia dos germans, els Córdoba, no se si era el nom o perquè eren de Córdoba. El més gran parlava amb un dels caps del maquis francès de l’Stirner. Desprès de l’alliberament em trobo aquest senyor a Cervera. Era un jueu. Em va recomanar: «Hi ha un llibre molt bo que hauries de llegir, que acaba de sortir, Sans patrie, ni frontieres. La noche quedó atras de Jean Valtin, que escriu el desengany que té amb els comunistes». El treball de formació del Cordoba donà resultat i tres anys després aquell jueu ja no era comunista. Havia canviat sota l’influencia del Córdoba. Són anònims que han fet el seu treball de conscienciació.

Hi ha en Carlos Merini. Ningú en parla. Va col·lectivitzar i organitzar els restaurants de Catalunya el 1936. Va organitzar menjadors populars, menjadors pels milicians. Aquí a França va muntar una xarxa d’evasió per la banda de Pau i la va posar a disposició del Ponzan. No el citen. No ho saben. Caldria consultar a l’arxiu que hi ha al Pavelló de la República: les memòries de Carlos Merini, 3 toms, escrits a màquina. Allà estan enterrades.

I les teves memòries, quan les llegirem?
Les meves memòries comencen quan passo la frontera al 1939. Ara estic als anys seixanta, a la segona part de la meva vida. Estic escrivint sobre Liberto Sarrau i el DI. Em cal resumir, per no fer-ho massa llarg.

Què penses de les escissions dintre el moviment llibertari?
De totes les escissions hem sortit amb el cul pelat. A París hi ha una escissió de la CNT a l’any 1945 i dura fins l’any 1961, fins al Congrés de Limoges on van fer la reunificació. Són molts anys perduts. A més, quan es reunifiquen ja no es com abans. La segona escissió va ser quan la CNT ortodoxa de Tolosa va fer una sèrie d’expulsions. Gurucharri va ser expulsat en aquell moment, i es crea el grup de dissidents de Besiers, i d’aquí surt Frente Libertario. Les divisions encasellen i separen. Un dia em presenten a Barcelona un tal Navarro de l’Hospitalet: «Aquí el compañero Melich, pero cuidado que es de Frente Libertario. Atención!” I no era veritat. No ho era. Quan hi ha Frente Libertario és quan jo sóc representant de la llibreria i venia llibres a uns i als altres. Però al venir aquí a Barcelona i no adherir-me a la local de la CNT espanyola, era senyal per ells que era dels altres.

Les divisions són perjudicials. Posa un exemple
Diego Abad de Santillán va ser un dels creadors de la FAI, però va acabar com una espècie de possibilista, de reformista. Quan jo estic a l’editorial Picazo i trec el llibre de Rudolf Rocker Anarcosindicalismo, teoría y práctica amb un pròleg de Diego Abad de Santillán. És un llibre que va sortir a finals l’any 1938 però no va tenir temps a vendre’s. En Peirats em va dir «tu l’hauries de publicar». Un tal Quimet, un barbut, un integrista de la local de Barcelona va pontificar: «Si está Diego Abad de Santillan, este libro no lo venderemos, porque éste es un cincopuntista». Li ho explico a Joan Costa Font, un company, on dormia a Barcelona: «Tinc acabat aquest llibre i no el volen perquè hi ha el pròleg de Santillán». Em diu «no et preocupis, ja te’l faig jo el pròleg. Això no és un problema». Em fa el pròleg i a la setmana ja següent surt el llibre. Però a la local de Barcelona hi havia un grup que eren faista, que volien influenciar la CNT i hi havia un altre grup que per contrarestar la influència de la FAI crea un grup paral·lel, que li diuen els paral·lels. Quan surt el llibre expulsen a Joan Costa Font per paral·lel, i els dos cents exemplars que vaig entregar a la CNT de Barcelona, que es trobava aleshores a plaça Real, no me’n van pagar cap. I el Sr. Picazo de l’editorial em va dir «no són molts seriosos els vostres amics». No em van pagar dos cents exemplars, perquè el pròleg era d’un paral·lel, i abans no el volien perquè era d’un cincopuntista. I tot això a causa de les tendències.

Hi eres al Congrés de Madrid on es va oficialitzar la divisió actual?
Jo vaig ser en aquest Congrés i vaig sortir molt desanimat. Jo li deia al René «No pot ser. Jo crec que això portarà desànim, desinterès, no als companys que hem travessat moltes tempestats, però qui està a la CNT simplement com adherent dirà: «que se’n vagin a fregir espàrrecs. No són seriosos aquesta gent» I es quedaran a casa». I va passar això mateix. Teníem no se quants milers d’afiliats i ens vam quedar molt poquets. No hem recuperat ni el que hi havia aleshores.

Quina era la posició del Peirats i la teva en el Congrés?
En Peirats estava desanimat i no va adherir a cap costat. Deia: «Una escissió se sap quan comença, però no quan s’acaba». Però, les circumstàncies obliguen, va col·laborar amb articles a Frente Libertario, amb el luchador i després a revistes de la CGT.

I la teva posició?
Jo igual. No vaig prendre posició. No vaig tenir la valentia de dir «sóc integre i...” o com en René «l’anarcosindicalisme sense l’anarquisme no...” Però circumstàncies obliguen, jo estic a Perpinyà i hi ha un grup de la CGT amb Mariano Aguayo, Roig, en fi, Lucio Romero, que havia sigut guardaespatlles de Durruti, Liberto Ros. Em deien «no vas a estar solo; vente con nosotros». Com que eren els amics més pròxims que tenia, vaig adherir a la CGT i fins ara hem cotitzat per a la CGT. Érem 15 cotitzants. Van quedar el René i jo i vam parar. S’havia mort el coordinador. A mi m’envien encara el Rojo negro i el Catalunya. Constato que la CGT amb la línia que porta, avança, i que els altres es queden estancats. Però tampoc estic molt al corrent, ja que estic aquí i no a allà.

Aquí a Perpinyà passa una mica el mateix, hi ha CNT-66 i CNT-AIT que són poquets.
La CNT-AIT són 5, quatre i la noia que al mati ens ha donat propaganda i m’ha vingut a saludar i fer un petó. És tot el que hi ha com a CNT-AIT. En canvi la CNT-66 som com cinquanta vegades més. Anem a una manifestació i no fem el ridícul. Som un centenar de persones al voltant nostre. Alguns són gent que no cotitzen però que venen a les manifestacions amb sensibilitat llibertària

Creus que s’arribarà algun dia a una reunificació?
Aquí no ho crec. Allà no ho se. No se com sou vosaltres. Jo veig gent de molt bona voluntat. Però també hi ha gent com els cavalls, amb ulleres

Ara anem millorant, ja es manifesten i es fan vagues junts
Quan vaig veure el llibre de Mera i que hi ha CNT, CGT, etc. és formidable. Han fet aquest llibre junts, però no hi ha la FAL Fundació Anselmo Lorenzo.

A tu, quines persones t’han influenciat?
Qui més m’ha influenciat ha estat el meu pare. I desprès l’amistat que he tingut amb el Peirats. Potser el Peirats m’ha salvat de no anar a morir amb el Sabaté.

Per què?
Perquè jo era un exaltat. Potser hi hagués anat. No ho sé. En Peirats era un home amb seny i em deia «Deixa els senglars. En Sabaté, en Caraquemada són senglars. Ja no poden fer altre cosa que això. Tu ara tens un bon treball, que t’agrada. Doncs estudia, continua i deixa tranquils aquests senglars»

Així que en Peirat si tractava de senglars als maquis...
Jo he tingut i tinc molta admiració pel Sabaté, Caraquemada, Faceries, Massana. Han tingut molt de valor, però reconec, no se com dir-ho, estaven sols, la realitat a un costat, els desitjos a l’altre.

I del teu pare què vas aprendre?
Una cosa que a mi em va entusiasmar molt del meu pare fou que va abandonar el comerç, per posar-se a treballar la terra, i muntar la col·lectivitat a agrícola a San Joan Despí. Els meus germans el criticaven per això. Jo trobava al contrari que el meu pare era un home important. Per a mi era un honor. Pels meus germans ho consideraven com un error, perquè era un moment de fer diners, de fer comerç. Aquesta era la diferència que hi havia amb els meus germans.

Parla’ns del teu pare, un destacat militant anarcosindicalista del Llobregat
El meu pare era un home que parlava molt poc. Sé que després de la vaga de la Canadenca,(vi) una vaga molt important, va haver de fugir i va venir cap a França. Sé que va estar dues vegades a França, refugiat. I a la segona vegada vaig venir també jo, que era petitet, i al 1934-35 vam tornar. Vam arribar a la Torrassa, barri d’Hospitalet de Llobregat. El meu pare va anar de seguida a un ateneu anarcosindicalista que hi havia a demanar informació, i vaig veure que tenia relació amb el moviment llibertari. Vam anar a viure a San Joan Despí (Baix Llobregat), on regentava un comerç de fruita i verdura. Quan hi va haver la revolució ho va desmuntar tot i va muntar la col·lectivitat agrícola del poble.

Va aconseguir que canviessin el nom de San Joan Despí.
Ell va ser un dels promotors del canvi de nom del poble. Va laïcitzar-lo, ja que no era un nom revolucionari. A ell se li va ocórrer Pi de Llobregat, ja que a l’estació hi havia uns pins grans. Aquest nom es va mantenir durant tot el temps de la revolució i guerra civil.

Un cronista de San Joan Despí, diu que va participar als fets del maig del 37, a la revolta contra el cop dels comunistes
No hi va participar. El van arrestar i durant una setmana no sabíem on estava i després vam saber que estava presoner a la Pedrera, al passeig de Gràcia. Va estar una setmana i desprès el van deixar anar.

De quins fets l’acusaven?
Off. El que volien era impedir que es belluguessin els principals del POUM i de la CNT. I a ell l’acusaven d’haver col·laborat amb els feixistes.

Era l’excusa general dels estalinistes: acusar als del POUM i CNT de col·laboradors amb en Franco. Però hi havia alguna acusació concreta?
El fet concret fou que un veí d’ERC va venir a casa i va dir tinc un problema. «Quin problema?", va preguntar-li el meu pare. «Tinc dues monges amagades a casa» li respon el veí. Li vam proposar que treballessin d’infermeres a Barcelona com d’altres monges. Però elles volien seguir sent monges i volien anar a França. Aleshores el meu pare com estava al Comitè de milícies va acompanyar aquestes dues monges a Puigcerdà i a Puigcerdà hi havia l’Antonio Martin, que li deien «el coix de Màlaga» i no va haver-hi cap problema, i les va passar a França. Però en fi, no crec que fos això l’únic motiu. Crec que es tractava simplement de posar a fora circulació un dels responsables de la CNT i de la col·lectivitat agrícola

El seu exemple et va influenciar positivament
El meu pare un dia em va dir: «he fet sabotatges als trens que van a Espanya» a Cervera. Després de l’alliberament, el govern de França tornava a Espanya uns trens, potser dels alemanys. El meu pare va anar posant sorra a uns coixinets que tenia cada roda, on s’hi posava oli. I se’n van anar pel sac. Ho va fer a totes les rodes amb sorra «quan més grossa la sorra, millor», em deia. I quan el tren anava a Espanya. Em deia: «Veus jo també faig el que puc, des d’aquí». També ens ajudava

En què?
Per exemple, quan ens van suprimir Ruta, un diari tolerat durant molts anys. Nosaltres vam publicar Nueva Senda. L’enviàvem a Barcelona, gracies a un amic del meu pare de Portbou de la RENFE. I allà la distribuíem per correus a professionals: advocats, periodistes, centres culturals, llibreries, que trobàvem tres guies de telèfon professionals que també ens va aconseguir el meu pare. Recordo el centre de lectura de Reus, i la llibreria Negrete de Màlaga. Anys més tard, el llibreter va confirmar que les havia rebut i les devia tenir guardades, ja que guardava la premsa clandestina. Entrava per Portbou, i l’expedició es feia de Barcelona.

La teva mare també et parlava d’anarquisme?
La meva mare és diferent, pobreta, no. No sabia de lletres... Recordo de petit, que, quan es llevava el cap de setmana i no hi havia diners, deia: «Que vingui el comunisme llibertari, que no necessitarem diners!". Això abans la revolució.

Quins llibres t’han influenciat
Aquí em fas una pregunta que no se com contestar. N’he llegit molts i n’he tingut molts. Difícil de triar.

I autors, a part del Peirats?
Segurament en Kropotkin ha tingut més influència en mi que en Bakunin. En Bakunin, Déu i l’Estat i totes aquestes coses, era massa filosòfic. En canvi en Kropotkin els fulletons que escrivia A los jóvenes era senzill i entenedor. En La conquista del pan criticava als metges que receptaven medicaments: «De que serveix, si no se’ls poden pagar». Treia exemples de problemes reals. Hi ha l’influència de França, m’agrada molt Montaigne. I d’Espanya, el Sender.

Com veus la situació del sindicalisme i dels obrers a Espanya?
Des d’aquí, jo veig que desgraciadament CCOO i l’UGT no tenen esperit revolucionari i són ells els que tallen el bacallà. I aquí a França passa igual. És una llàstima que hàgim perdut el protagonisme que teníem, i que hàgim perdut tot el terreny que teníem.

Ara estem perdem drets, ens retallen educació, salut. El govern i els bancs fan allò que volen. Com ho veus?
Potser servirà perquè obrin els ulls i es moguin i es revoltin. Louis Ferdinand deia: «El poble és el resultat de tots els errors i horrors a través dels segles. S’empassa tot i no compren res». Aquest poble alienat s’ha de conscienciar, allò que va fer la CNT abans de la revolució, despertar i aixecar la consciencia del poble, un treball molt important. Arriba la revolució espanyola i el meu pare i quatre companys se’n van a una reunió per decidir si es col·lectivitzaven les terres o es repartien. No hi va haver necessitat d’influenciar el poble. Es van decantar per la col·lectivitat. Jo ho vaig viure perquè acompanyava al meu pare. Ell estava content: «has vist? Tot el poble vol la col·lectivitat. Ha sigut formidable». Estava en l’ambient. Es respirava. Era el resultat d’anys de la CNT. Primer es va col·lectivitzar i després es va legalitzar. Jo vaig ser aprenent de barber i hi havia un barber que treballava allà que no acceptava les propines. Jo devia tenir dotze anys. I quan em donaven propina, 2 cèntims, deia «no gràcies, jo no accepto propines». Aquest influència, que sembla trivial, era d’aquells homes que me’l van transmetre. Jo veia que aquest home de la CNT no acceptava les propines i per tan considerava que era bo, que no s’havia d’acceptar. És l’exemple d’aquella gent. Aquests sentiments són els que duren, els que ajuden a formar-se.

Has tingut alguna vegada crisi, dubte amb els principis.
Quan era jove havia estat anarcoindividualista. Quan les coses no m’anaven bé, els autors anarcoindividualistes m’ajudaven. Però al camp individualista no m’hi he quedat, perquè veus que està bé que l’home cultivi el seu individu però hi altres coses a fer més importants. Em sembla que l’única solució és el sindicat, encara que jo no sigui sindicalista de temperament.

Creus en el sindicat
Crec que per mediació dels sindicats es pot transformar la societat. És on hem d’estar. Els grups específics poden influenciar al voltant seu, però on es pot fer més feina és al sindicat.

Com veus aquesta decadència actual del sindicalisme? No hi ha il·lusió, ni ganes de transformar la societat.
Aquí a França els sindicats són una companyia d’assegurances. Els obrers se sindiquen sols perquè els solucionin problemes. És una política sols d’estomac. Crec que a nosaltres se’ns ha escapat el tren. L’ambient era propici durant la transició.

Què t’hagués agradat fer que no hagis fet?
Tenia la intenció d’editar les obres de Valeriano Orobón Fernández, teòric de l’anarcosindicalisme, un defensor de la unitat sindical contra el feixisme i autor de la lletra «a les barricades», l’himne de la CNT. Era molt amic d’Eduardo de Guzman, director de Castilla, i aquest em va prometre que em faria una presentació de l’obra i que recolliria tots els articles, que ja ho tenia quasi fet. Orobon va morir a primers del 1936. No va conèixer la revolució. Va estar per Alemanya. Va traduir la biografia de Max Netlau, escrita per Rudolf Rocker, i va dirigir la revista anarquista internacional a París. I no el vaig poder editar.

Què se n’ha fet de la recopilació?
L’Antonia Fontanillas va treballar en rescatar l’Oroboni i allí potser hi ha alguna cosa de lo meu, del que jo vaig poder recollir.

Dels sis llibres que has editat de quin n’estàs més content?
El d’en Peirats, Figuras del movimiento libertario. Se’n van fer dues o tres edicions.

També has participat en el llibre Dossiers noirs, inèdit, que ara es tradueix a l’espanyol. Quina és la teva participació?
Dono testimoni de la meva intervenció al maquis espanyols comunistes, de l’entrada a Espanya i la denuncia dels tretze morts anarquistes, assassinats pels estalinistes. Ara el volen ampliar i editar.

Moltes gràcies pel teu testimoni.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Entrevista de Txema Bofill amb la col·laboració de Pep Cara
------------------------------------------------------------------------------------------------------
  1. En el segon capítol de la sèrie documental "Boira negra" de TV-3, "fugint dels nazis", Enric Melich dona testimoni de la activitat de passador de jueus.
  2. Els contrabandistes d'Andorra no eren sols andorrans, també francesos, catalans i espanyols, ens va aclarar l'Enric Melich.
  3. [http://angelmanuel-gonzalezfernandez.bl ... r-los.html

    Ramon Mialet Guiteras, anarquista asesinado por los comunistas de un tiro en la nuca en Escouloubre-les-Bains en octubre de 1944, y sus restos fueron hallados en abril de 1946. Para el socialista Ministerio de Cultura figura como una de las “Víctimas de la Guerra Civil y Represaliados del Franquismo”.
  4. Ramon Folch (o Fontarnau), era cuñado de Ramón Mialet, anarquista asesinado por los comunistas de un tiro en la nuca en Escouloubre-les Bains en octubre de 1944, y sus restos fueron hallados en abril de 1946.
  5. Miguel González Espada, anarquista asesinado por los comunistas de un tiro en la nuca, pero en su tumba ponía que fue “fusilado por un piquete fascista” en Montfort-sur-Boulzane el 5 de noviembre de1944. Para el socialista Ministerio de Cultura figura como una de las “Víctimas de la Guerra Civil y Represaliados del Franquismo”.
  6. La vaga de la Canadenca:

    El blog “Lo vell de lo bell” ens ho recorda i ho il·lustra amb una fotografia de la mítica empresa:

    “El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l’empresa d’electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l’empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d’alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919”.
_________________________________________________________

Nota i
En Joan Busquets m'ha escrit sorprès d'aquesta definició de senglars sobre els maquis, explicant-me: “En Peirats va escollir en Massana i el seu grup per anar a Barcelona i entrevistar-se amb l'organització interior. Això clarifica el concepte que podia tenir en Peirats de nosaltres. Amb això està tot dit. En quan a Boticari, simpatitzava totalment amb nosaltres. Ho va manifestar més d'una vegada”. Concloc que la frase d'en Peirats s'ha de comprendre en el context d'una recomanació, i veure el cantó positiu dels senglars: viuen lliures al bosc, saben defensar-se en una medi hostil, no es deixen domesticar, una lluita a vida o mort en un camp enemic, símbols de resistència de vida lliure.


Nota Orobón:

ihttp://old.kaosenlared.net/noticia/valeriano-orobon-fernandez-anarcosindicalismo-revolucion-europa-jose-l

El llibre al final el va fer José Luís Gutiérrez Molina amb la col·laboració de Fontanillas i ara es troba en format digital. V
________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por Oc » 27 Jul 2012, 21:59

Aclaración mía. Donde dice Joan Costa Font, hay un error en el nombre, ya que se refiere a Josep Costa Font. Josep Costa Font, era militante del textil de Badalona. En la web del CEDALL se pueden leer sus Memórias de un colectivista libertario badalonés (1936-1939), cuya introducción de las mismas podéis leer aquí.
________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Avatar de Usuario
blia blia blia.
Mensajes: 4517
Registrado: 28 Abr 2009, 19:57
Ubicación: Paciencia

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por blia blia blia. » 28 Jul 2012, 01:05

Oc escribió: Participa activament en Defensa Interior (DI) grup específic d’acció creat per l’Octavio Alberola.
Pues él mismo en su libro dice que no fue él sólo, ni mucho menos.

Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por Oc » 28 Jul 2012, 01:21

blia blia blia. escribió:
Oc escribió: Participa activament en Defensa Interior (DI) grup específic d’acció creat per l’Octavio Alberola.
Pues él mismo en su libro dice que no fue él sólo, ni mucho menos.
Si. Pero bueno. Cada uno cuenta la historia como la vivió. Defensa Interior, por lo que tengo entendido, fue una iniciativa de las Juventudes Libertarias. Y sus coordinadores fueron por la CNT Acracio Ruiz y Cipriano Mera; por la FAI estarían Joan García Oliver y Germinal Esgleas; por la FIJL Octavio Alberola; y por la CNT deL norte de África, Juan Jimeno. Las vivencias del compañero se desarrollan en el ambiente de las FIJL, como es evidente por sus respuestas. Sus relaciones con Gurruchari, con René, ... Por las vivencias del compañero entrevistado, pues DI fue iniciativa de Octavio ya que éste estaba por la FIJL, con quien él en aquellos momentos (y posiblemente ahora a través de la CNT66) tendría más relación.
________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Avatar de Usuario
blia blia blia.
Mensajes: 4517
Registrado: 28 Abr 2009, 19:57
Ubicación: Paciencia

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por blia blia blia. » 28 Jul 2012, 08:13

Oc escribió: Por las vivencias del compañero entrevistado, pues DI fue iniciativa de Octavio ya que éste estaba por la FIJL, con quien él en aquellos momentos (y posiblemente ahora a través de la CNT66) tendría más relación.
Pero si no menciona a Octavio en toda la entrevista.
La ponencia de formación del DI fue del sindicato de París, creo haber leído en alguna parte que redactada, o en este caso sí, promovida, por Diego Camacho. Creo recordar que Alberola de aquellas estaba en Venezuela. Para estas cosas tengo mala memoria, pero recuerdo que me sorprendió ver que se citaba a Diego Camacho porque nunca había oído a nadie decirlo.

Octavio la promovería, como hicieron otros. Representaría en el DI a la FIJL, pero sugerir en la entradilla que Octavio Alberola fue el promotor de la DI, no sé qué pinta cuando ni se le menciona en la entrevista. Por la misma regla de tres se debería haber puesto a cualquiera de los citados (salvo a Esgleas, por motivos obvios). A mí lo más elegante me parecería no poner a ninguno.

Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por Oc » 28 Jul 2012, 12:41

Si, "blia blia blia.", tienes razón. Eso lo ha puesto de entradilla el entrevistador, Txema Bofill. Supongo que viendo las cosas tan alejadas en el tiempo, teniendo en cuenta que tampoco quedan muchos de aquellos compañeros y sobre todo el protagonismo que tiene Octavio ahora mismo a la hora de rememorar aquellas historias, pues el entrevitador lo ha soltado así, sin analizar bien que el protagonismo que tiene ahora, igual no lo tenía en aquellos momentos. Todo aquello hoy, se centra alrededor de unas pocas personas, el entrevistado está ligado a esas personas principalmente en un lugar concreto (Perpignan) y de éstas, está claro que quien más "representa" o quien más difunde el tema es Octavio. Así que Txema, pues quizás demasiado alegremente lo ha dejado ir así, cuando históricamente quizás no sea demasiado acertado.
________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por Oc » 28 Jul 2012, 12:59

De todas formas "blia blia blia.", la reunificación del 61, fue forzada por las Juventudes Libertarias, y también fueron estas las que promovieron la creación de Defensa Interior, y quienes nutrieron el organismo de militancia joven. En aquella FIJL de los 60, el protagonismo de Alverola, Gurrucharri y Tomás Ibañez es notable. Curiosamente, también los tres siguen teniendo una estrecha relación, y esa relación se centra en ese lugar que te he dicho, Perpignan, lugar donde el entrevistado centra tambien su militancia, en la CNT66, en la FA, y siempre con René, Octavio, Tomás, Gurrucharri, ... Aunque no sea muy de rigor a nivel de historia, tampoco es de extrañar que a Txema se le haya ido un poco la olla a la hora de poner a Octavio como "creador" del organismo. Si lo hubiera puesto como uno de los principales "promotores" habría quedado bastante más acertado.
________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Oc
Mensajes: 2308
Registrado: 07 Oct 2004, 08:32
Ubicación: Barcelona - Catalunya
Contactar:

Re: Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis, anarquista,

Mensaje por Oc » 29 Jul 2012, 23:47

________________________________________
http://www.anarkismo.net
http://www.embat.info

Responder