Septiembre- Texto Contragolpes nº2 (JJLL Madrid)

[David Llibertari]

anenecuilco, jo no sóc pro-capitalista i òbviament penso com jo mateix. En el meu entorn polític la majoria de les persones amb qui en relaciono són força reticents als serveis públics (i a les societats de masses que necessiten per existir) i moltes d'elles sí es defineixen com a socialistes.

D'altra banda que afirmis que existeix una dicotomia entre un servei de recollida de brosses i la presència de rates gegants pul·lulant pel carrer em sembla superb, com si la teva pròpia ignorància fos el regla per mesurar el que és possible i el que no.

armin.tamzarian, jo trec molt a relluir la paraula reformisme perquè això està ple de reformistes, tal com jo entenc el terme, que de fet és de manera menys amplia que tu. Primer de tot puntualitzar que per a mi no és el mateix emprendre una acció de reforma o reformista, que ser un reformista. Jo crec que defensar els serveis públics és una activitat reformista, ja que al cap i a la fi estem intentant mantenir unes estructures de control que ens sotmeten mitjançant el desempoderament. Els serveis públics funcionen amb la nostra plusvàlua sota una lògica capitalista, i ens ofereixen un servei que seríem incapaces de reproduir pels nostres mitjans (seria el cas del servei sanitari), o que fins i tot no hauríem de reproduir perquè és senzillament perniciós (com el servei educatiu). Ara bé, jo justifico aquestes lluites reformistes perquè com ja he dit ens trobem en un context tan negatiu que seríem incapaces de viure sense aquests serveis i per tant no tenim més remei que lluitar per aquestes concessions.

Ser un reformista és una cosa molt diferent. No és necessàriament negar la revolució ni molt menys negar-la explícitament (cosa políticament incorrecta). És negar una revolució llibertària, posant-se com a ideal una societat capitalista reformada, que inclou l'estat de benestar, la societat de masses, per no parlar de les fantasies tecnòfiles que solen acompanyar-les. Tot i així cal dir que en aquest fòrum és habitual trobar un menyspreu acrític per l'acció directa violenta* (absolutament necessària en una revolució) i que hi ha una fastigosa simpatia pel legalisme parlamentari** (Podemos, referèndums independentistes...), per tant tampoc la teva definició va gaire errada.

Però centrant-nos en aquest fil, aquí algunes persones han manifestat que no es tracta d'una qüestió de tàctica i estratègia, sinó que els serveis públics són un ideal desitjable, i que del que es tracta és de què no els gestioni l'estat. Parlar en aquests termes és surrealista si no deshonest, ja que avui anomenem serveis públics són una invenció de l'estat, sovint una invenció feta a costa d'exterminar les alternatives populars.

No ens fem més les idiotes si us plau, que totes sabem que al final és el de sempre: el que es vol és tenir presència en les lluites que gaudeixen de simpatia entre les masses per veure si podem sumar gent a les nostres files, i per això és imprescindible inventar-se un raonament on aquestes lluites són anarquistes. Doncs no, no ho són, simplement són lluites necessàries en l'actual context de misèria política, on les anarquistes hi tenim lloc pel fet de ser ciutadanes inútils que necessiten els serveis públics tant com la resta, fins i tot assumint que ens estan destruint com a persones.

Des d'una òptica llibertària el que cal fer es superar la necessitat de serveis públics: fomentar la recuperació cultural de l'autonomia com a bé col·lectiu (no necessàriament individual). La lluita anarquista és construir projectes que ens permetin deslligar-nos del món laboral, i que per tant permetin a les criatures no passar per les escoles (sense que això suposi aïllament social), perdre la dependència de la farmacologia i de la justificació de baixes laborals (les funcions primordials de la sanitat pública), etc. Ens queda molt per fer i el que és una vergonya és que hi hagi tantes anarquistes participant de lluites reformistes perquè ja estan muntades, perquè són populars entre les masses, perquè són relativament senzilles (al final és protestar i suplicar-li a l'Estat que cedeixi molletes de pa) i alhora tan poques anarquistes construint veritables projectes anarquistes, perquè no desperten interès entre les masses, perquè s'han de construir des de zero i perquè són una feina faraònica que requereix compromís més enllà d'anar a la mani o assemblea de torn i que no donarà resultats d'un dia per l'altre. No dur a terme lluites pròpies, això sí que és un veritable reflex de l'absoluta derrota.

Si algú considera que aquests projectes d'autonomia mereixen anomenar-se «serveis públics», doncs endavant. Però està clar que seran molt diferents dels serveis públics d'avui dia i sobretot està clar que la seva existència ve donada per un tipus de lluites radicalment diferents a les que comporta la defensa dels actuals, i que no estan sent prioritzades pels moviments llibertaris en general. Espero que després d'aquestes línies s'entengui bé perquè he marcat la diferència i perquè jo, de fet, sí que estic defensant l'existència de «serveis comunitaris», però comunitaris de veritat.

*cosa molt deshonesta de dir, encara que es pensi, ja que ningú podrà qüestionar obertament aquestes afirmacions per motius de seguretat.
**fins i tot fa poc una companya va burlar-se d'un polític professional i es va viure una miserable escena on altres usuaris (que em nego a anomenar companyes) van sortir en defensa d'aquest, i van tenir unes formes poc respectuoses per la companya.

[David Llibertari]

blia blia blia., també cal puntualitzar que són moltes les persones que, en descobrir que els seus estudis superiors no tenen sortides laborals, se'n penedeixen d'haver-los cursat, i les que no ho acaben de fer s'escuden en dir que «era l'únic que els hi agradava estudiar». Això em sembla una prova de què el motiu real pel qual es valoren els estudis i pel qual la gent se'n penedeix o no d'haver-los cursat o no és la seva utilitat per aconseguir una situació laboral més còmoda.

[blia blia blia.]

David, te digo que no conozco gente que se haya arrepentido, aunque estén en trabajos no cualificados. Alguno que hubiera estudiado otra cosa por salidas laborales, porque no cumplió sus expectativas o porque se dió cuenta de que su vocación otra. Pero no que hubiera preferido haber realizado estudios inferiores.

Se piensa que para empezar de pinche o aprendiz siempre hay tiempo, y es mentira. Con 30 años es duro, pero no oigo decir a nadie que tenía que haber empezado con 16.

Clase obrera y escuela, revista monográfica coordinada por Enrique Martín Criado

http://rase.ase.es/index.php/RASE/issue/view/21.
http://issuu.com/sociologeducasociologi ... rase_0702b
No lo he leído todavía, pero tiene buena pinta. Martín Criado es crítico con la escuela y con algunos de sus críticos, en línea con Bourdieu.

[Fotallesa]

David, te digo que no conozco gente que se haya arrepentido, aunque estén en trabajos no cualificados. Alguno que hubiera estudiado otra cosa por salidas laborales, porque no cumplió sus expectativas o porque se dió cuenta de que su vocación otra. Pero no que hubiera preferido haber realizado estudios inferiores.

Se piensa que para empezar de pinche o aprendiz siempre hay tiempo, y es mentira. Con 30 años es duro, pero no oigo decir a nadie que tenía que haber empezado con 16.

Clase obrera y escuela, revista monográfica coordinada por Enrique Martín Criado.
http://issuu.com/sociologeducasociologi ... rase_0702b
No lo he leído todavía, pero tiene buena pinta. Martín Criado es crítico con la escuela y con algunos de sus críticos, en línea con Bourdieu.

El número está muy bien, yo también lo recomiendo

Te he mandado un privado

[blia blia blia.]

El nuevo número de la revista de la Asociación de Sociología de la Educación también puede ser de interés: Educación y protesta social

http://rase.ase.es/index.php/RASE/issue/view/22

Artículos sobre la Marea Verde, la huelga de Baleares, las potestas en Valencia, el movimiento estudiantil chileno,...

He leído sólo el de Chile y me ha parecido un poco flojillo.

[Felino]

He leído sólo el de Chile y me ha parecido un poco flojillo.

Bastante malo, de hecho

Recomiendo esta entrevista: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=190631

O si no se tiene mucho tiempo este resumen: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=190175

[blia blia blia.]

He leído varios artículos del número 21, el de clase obrera y escuela y están bien.
El primero y el segundo muy pegados a estudios amplios. Uno sobre el cambio de actitud de la clase obrera, más favorable y con más expectativas, el otro sobre la implicación familiar.
El estudio de Martín Criado et al sobre familias alejadas de la norma escolar está basado en entrevistas. Muy ameno pese a que a mí los extremos de la campana de Gauss no me llaman. Son familias con escaso capital escolar y cuya visión de la educación es a la antigua, reflejan , por defecto, cómo se debe entender hoy la educación.

Porque lo que subyace en los tres artículos, o lo que me ha llamado más la atención por haberme pasado inadvertido hasta ahora, es que con el discurso de la "comunidad educativa", en la que las familias adquieren mayor importancia, se orienta parte de la culpa del fracaso escolar de los hijos hacia las mismas, a las que se acusa de no implicarse lo suficiente o de la forma correcta.

Estos sociólogos son unos cabrones, ponen la lupa sobre cualquier cosa y la destrozan.

[Joreg]

Porque lo que subyace en los tres artículos, o lo que me ha llamado más la atención por haberme pasado inadvertido hasta ahora, es que con el discurso de la "comunidad educativa", en la que las familias adquieren mayor importancia, se orienta parte de la culpa del fracaso escolar de los hijos hacia las mismas, a las que se acusa de no implicarse lo suficiente o de la forma correcta.

Echa siempre la culpa, al último eslabón de la cadena.

[blia blia blia.]

Echa siempre la culpa, al último eslabón de la cadena.

Digamos que a la cadena se le ha añadido un eslabón, porque, corrígeme si me equivoco, antes quien no estudiaba era porque "no se valía" o porque carecía de recursos económicos para ello, no porque su familia le tuviera que apoyar, orientar, crear un ambiente favorable,...

[Joreg]

Echa siempre la culpa, al último eslabón de la cadena.

Digamos que a la cadena se le ha añadido un eslabón, porque, corrígeme si me equivoco, antes quien no estudiaba era porque "no se valía" o porque carecía de recursos económicos para ello, no porque su familia le tuviera que apoyar, orientar, crear un ambiente favorable,...

Pues sí. Te llamaba el director a los padres, y les decía que "no valía". Entonces le daban una paliza al niño y le metían de aprendiz en alguna cosa. O de pastor si era hiperactivo, que entonces no había niños hiperactivos.