"Toque de queda" en la ciudad de Hamburgo

[CapitalCriminal]

Toc de queda a la ciutat alemanya d'Hamburg

Policies al barri de St. Pauli d'Hamburg el 5 de gener BENJAMIN LAUFER Policies al barri de St. Pauli d'Hamburg el 5 de gener BENJAMIN LAUFER
Un presumpte atac contra una comissaria de policia ha estat el pretext emprat per la conselleria d'Interior per a la imposició, de manera indefinida, d'una “zona de perill” al centre de la Ciutat Lliure i Hanseàtica d'Hamburg. Gefahrengebiet -àrea de perill en alemany-, així és com l'ha anomenat el senador d'Interior de la ciutat, el socialdemòcrata Michael Neumann, quan a efectes pràctics és un toc de queda encobert amb components de llei marcial. Es troba en vigor des del 5 de gener i suspèn diversos drets bàsics.

Gairebé un miler de persones han estat controlades, identificades i escorcollades. Tot això a estrebades, amb intimidació i cops. La declaració de “zona de perill”, estipulada des de 2005, permet a la policia d'Hamburg aturar, de forma arbitrària, a qualsevol vianant que transiti per l'espai públic. “N'hi ha prou amb portar un jersei amb caputxa, calçat esportiu, una bossa de tela penjada a l'espatlla o una xapa del FC St. Pauli. Qualsevol cosa. Tothom és potencialment sospitós”, afirma Humbi, un veí del districte de St. Pauli i militant de l'esquerra autònoma i antifeixista hamburguesa que prefereix amagar el seu nom rere un pseudònim. “Passejar, anar en grup, fumar pel carrer, seure en un banc o cridar està perseguit”, assegura. Milers de policies han estat desplegats als barris de St. Pauli, Schanze i Altona, que a part d'imposar la “zona de perill”, reprimeixen i aturen qualsevol tipus de manifestació i concentració, ja sigui espontània o convocada en contra d'aquesta mesura extraordinària, que ha posat sota sospita general les més de 50.000 persones que hi viuen. Es tracta d'una repressió brutal, mai vista”, afirma Humbi a la Directa. “Les mobilitzacions seguiran. Això no pot quedar així”.

La policia i Neumann s'escuden en un suposat atac, el 28 de desembre passat, “d'una trentena de militants de l'esquerra autònoma d'Hamburg vestits de negre i amb bufandes del FC St. Pauli” -segons que afirmen fonts policials- a la Davidwache, una coneguda comissaria de St. Pauli a tocar del barri roig de la ciutat, el Reeperbahn. En aquest “atac”, un policia hauria estat ferit de gravetat d'un cop de roc i dos més haurien patit contusions a l'estomac, segons fonts del propi cos. Per la seva part, el sindicat de policies alemany DPolG, va mostrar-se a favor de les “armes d'electroxoc” per “combatre la violència atroç dels manifestants”, que vinculen amb l'entorn de la Rote Flora, un emblemàtic centre social ocupat que es troba en risc de desallotjament.

Si bé és cert que des de fa dies grups de l'esquerra autònoma estan duent a terme accions directes descentralitzades contra la policia d'Hamburg, no ho és tant que un policia de la Davidwache hagués estat ferit en un atac contra aquesta comissaria. Testimonis, investigacions periodístiques i les proves de què disposa l'advocat Andreas Beuth, representant, entre d'altres, de les activistes de la Rote Flora, afirmen que l'agent en qüestió va resultar ferit a 200 metres de distància de la seu policial, en concret, al carrer Hein-Hoyer-Straße, en un incident independent i no vinculat a les accions directes autònomes. Durant dies, la versió oficial ha estat que la comissaria va ser atacada per activistes d'esquerres i que un agent en va resultar ferit. Tanmateix, degut a la pressió popular i a les informacions publicades, el 6 de gener la policia va canviar la versió i va afirmar que l'agent no va ser ferit a la Davidwache, “però que la comissaria, en tot cas, sí que va ser apedregada”. Tot i l'afirmació, la conselleria d'Interior es nega, a hores d'ara, a fer públiques les imatges de les càmeres de videovigilància del perímetre de la comissaria, al·legant protecció de dades.


Rere la “zona de perill”
Per entendre el perquè de la “zona de perill” hem de tornar al 21 de desembre de 2013, quan l'esquerra extraparlamentària d'Hamburg va organitzar una de les manifestacions més importants dels últims anys a la República Federal d'Alemanya. El lema de la convocatòria, multitemàtica, va ser “La ciutat ens pertany a tots”. Tres qüestions, a simple vista independents però entrellaçades entre elles, van ser el motor de la manifestació: els refugiats, els edificis Esso i la Rote Flora. Més de 9.000 activistes van congregar-s'hi. Tanmateix, la manifestació va ser reprimida i aturada, just començar -a uns deu metres-, per la policia, obeïnt les ordres del batlle del SPD Olaf Scholz, amb gas pebre, gossos, encerclaments i canons d'aigua. Sense cap avís previ. Les tanquetes Wasserwerfer 10000 no van parar durant diversos minuts de mullar les manifestants, que, després, van dedicar-se a realitzar manifestacions i accions descentralitzades i espontànies pel barri de Schanzenviertel. Durant el vespre i la nit la policia va estar jugant al gat i a la rata amb les manifestants. Escaramusses i enfrontaments. Diverses desenes de ferits a les dues parts. 21 manifestants van ser detingudes sota sospita d'alteració de l'ordre públic i 320 van ser identificades posteriorment.


Lampedusa a Hamburg
Un bon grup de refugiades porta ja molts mesos malvivint a la ciutat, però també organitzades, lluitant i protestant. Vénen de Líbia i de l’Àfrica negra. La majoria d’elles, unes 300, van aconseguir arribar a Hamburg des de Lampedusa, l’illa italiana on hi ha un macro Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), i s’enfronten diàriament a la persecució estatal alemanya. Els demanen presentar-se davant de les autoritats, atès que la llei alemanya i el Reglament de Dublín II -que dóna competències a les autoritats locals- no els permet quedar-se al país teutó. Aquest és el pas previ per a la seva deportació. Les refugiades reclamen també acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i els hi prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant pel que fa a buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i a establiments predesignats. Com a darrer punt, les refugiades d'Hamburg demanen a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a totes les persones en la seva situació i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar diversos anys i provoca un desgast psicològic elevadíssim. Mentrestant, l’església luterana de St. Pauli els ha facilitat un sostre per quedar-s'hi sota l'“asil eclesiàstic”, però els seus casos continuen a l'espera d'una resolució.


Edificis Esso
El segon motiu de la mobilització va ser la preservació dels edificis Esso, coneguts popularment així per la gasolinera d’aquesta entitat estatunitenca que hi ha a un dels seus baixos. Els dos edificis van ser construïts el 1959 seguint els plànols de l’arquitecte Hans Stich. Es tracta de dos complexos rectangulars que hi ha prop del barri roig. Uns edificis d’arquitectura de post-guerra als quals s’hi ubiquen un centenar d'habitatges, així com petits comerços i bars alternatius. La lluita per la conservació d’aquests edificis, amenaçats d’enderrocament i en força mal estat i dels quals ja s’hi ha desallotjat, de nit, els residents, s’emmarca a la lluita contra la gentrificació que viu la ciutat-estat nord-alemanya, un dels eixos principals de lluita dels moviments socials alemanys. Si els edificis Esso són enderrocats, s’hi construirà sobre les seves runes un nou complex d’edificis d’última generació i de luxe que impulsa la immobiliària bavaresa Bayerische Hausbau, que durant anys no ha invertit ni un cèntim a la restauració i millora dels edificis, i que pretén canviar l’estatus del barri i els estils de vida independents i alternatius de St. Pauli. Des de la manifestació es va demanar el sanejament i conservació dels edificis Esso i la tornada dels seus residents.



Rote Flora
“Qui vulgui comprar aquí [referint-se a 'això', l'edifici de la Rote Flora], li ha d’agradar l’estrès”. Durant mesos, a la façana de l'edifici ocupat s'hi pot llegir aquest eslògan en una pancarta, un dels centres socials okupats més antics i històrics d’Alemanya. I és que aquesta consigna desafiant resumeix perfectament l’esperit de lluita per la continuïtat i la preservació del simbòlic centre de l’esquerra autònoma alemanya, ubicat a Schanzenviertel. I és que l’eliminació, de la Rote Flora, és a dir, el seu desallotjament, no serà un passeig ni una tasca fàcil pels propietaris ni per a les autoritats d’Hamburg. Així ho veuen les activistes que hi participen, amb les protestes i les accions: com a recordatori que “el cost de la gentrificació i de la repressió dels projectes d’habitatge lliures, autogestionats i assemblearis serà elevat”. Comportarà estrès, com van reiterar les activistes durant la manifestació i els dies posteriors. Durant les últimes setmanes, Hamburg també ha estat escenari de diversos atacs amb pintura contra comissaries de policia i contra instal·lacions públiques i les cases dels responsables polítics i empresarials.

Rote Flora, Klausmartin Kretschmer i el seu home de palla, Gert Baer, van llençar un ultimàtum amb data de 20 de desembre de 2013 per desallotjar l’edifici i per l’extinció de les seves activitats. Aquest ultimàtum encara ha fet mobilitzar molta més gent en solidaritat i en defensa del projecte hamburguès. L’edifici de la Rote Flora va ser construït el 1888 com a Concerthaus Flora, un teatre d’opereta i revista. Després de la Segona Guerra Mundial, el teatre va ser convertit en un cinema i es va tancar el 1964. Després s’hi va instal·lar un centre comercial anomenat 1000 Töpfe, que va ser clausurat el 1987. Quan el productor musical de l'obra Cats a Hamburg, Friedrich Kurz, hi va projectar el musical de El Fantasma de l’Òpera el 1988, hi va trobar l’oposició política de l’esquerra autònoma i de part del veïnat, preocupat, aleshores, per la transformació del barri i per l’encariment de la vida. L’edifici, que aleshores es trobava en desús, va acabar ocupat pels autonome d'Hamburg i, des de 1989, és el centre cultural ocupat més antic d’Alemanya. Durant anys les seves habitants han lluitat contra possibles desallotjaments i plans urbanístics als seus terrenys. L’any 2001, el Senat d’Hamburg, amb majoria de l’SPD i Els Verds i liderat per l’alcalde Ortwin Runde, va vendre l’edifici a l’empresari Kretschmer per 370.000 marcs. Kretschmer va llogar l’edifici el 2013 a l’inversor Baer, que planifica la construcció d’un “centre cultural real” i fer fora “al cercle de l’elit de l’esquerra extremista que l’ocupa”, en les seves paraules. I aquest va ser el darrer motiu i motor de la manifestació: de nou, salvar Rote Flora.

En qualsevol cas, com sostè Humbi, les mobilitzacions i la “zona de perill” estan provocant "molt d'estrès a la policia i a l’establishment i han posat de nou sobre la taula la política racista i de repressió, -fomentada pels lobbys policials- de la dissidència i de les formes de vida alternatives a Hamburg. Ara, a base de tocs de queda", conclou l'activista.
http://directa.cat/noticia/toc-queda-ci ... a-dhamburg

[CapitalCriminal]

100.000 alemanes en estado de excepción
http://www.publico.es/internacional/493 ... -excepcion

[Miranda]

Repetido http://www.alasbarricadas.org/forums/vi ... 25&t=57128