Gasteiz (acontecimientos)
De Ateneo Virtual, la enciclopedia libre.
(falta traducir)
El dia 3 de març de 1976 la repressió policial provocava la mort a 5 treballadors i més de 150 sofrien ferides de bala a Gasteiz, 20 d'ells greus. Els responsables d'aquests actes mai no han respost per ells, les víctimes i els seus familiars continuen aguaitant una reparació, un reconeixement que no arriba. La majoria de la població ignara el que va ocórrer. Elements emblemàtics de la dictadura franquista, com el torturador Melitón Manzanas o Carrero Blanco, són reivindicats per la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme, mentre es nega qualsevol reconeixement a les víctimes del tres de març i tantes altres.
La del 3 de març era la tercera vaga general que es convocava des de gener de 1976. Pocs dies abans de llençar la plataforma conjunta es va fer una assemblea de lluitadors de totes les fàbriques, per organitzar una ofensiva conjunta. Llavors, no veiem gairebé condicions per la vaga, per dos motius principals: la despolitització i quasi nul·la experiència de lluita de la classe obrera a Gasteiz, formada per obrers emigrats del camp alavés i castellà, d'Andalusia i d'Extremadura; segon, la integració de la classe obrera al sindicat vertical, amb índex de participació a les últimes eleccions del 60-70%, excepte a l'empresa Gabilondo a on la participació pràcticament sigué nul·la.
La plataforma conjunta tragué una sèrie de punts centrals també unificats entorn a la renovació dels convenis per 1976: 1)Augment salarial. De 5.000 a 6.000 pessetes, igual per tothom. 2) Jornada Laboral de 40 ó 42 hores laborals setmanals, mes un mes de vacances, ponts i mitja hora per l'esmorçar. 3)Millores socials, com ara la jubilació als 60 anys amb sou complet i augments paral·lels als salaris, 100% en cas d'accident o malaltia, etc.
A dos dies de vaga, amb les empreses tancades per ordre governativa, les assemblees assumeixen les següents reivindicacions: 1) Trencar la congelació salarial decretada.2) Contra el Sindicat Vertical, per la negociació amb els autèntics representants dels obrers, dimissió dels enllaços i jurats i la formació de la Comissió representativa elegida per l'assemblea de la qual era portantveu. 3)Cap detingut, ni repressaliat, ni acomiadat.
Al poc temps de començar les vagues el problema dels acomiadaments es fa palès; Forjas Alavesas, la primera fàbrica en eixir a la vaga el 8 de gener, ja té 20 acomiadats el 16 d'aquell mes. També el de nombrosos detinguts a les manifestacions, a partir de la quarta setmana de vagues, i a mesura que es radicalitza el fustegament als esquirols. Detencions i acomiadaments són les armes favorites de la patronal contra la classe obrera que duia vora un mes de vaga sense cap millora demandada. Però les assemblees assumeixen perfectament el repte; cap empresa tornaria a treballar mentre n'hi hagués un sols acomiadat. Succeeix que quan es pensava que el moviment estava més feble, als dos mesos de vaga, reviscola amb més força i decisió, així s'arriba a la vaga general del 3 de març.
Cal afirmar primerament que la lluita a Gasteiz, com les més significatives de la transició, no fou organitzada pels dirigents del PCE ni del PSOE ni d'UGT ni de CCOO. Aquests més aviat miraven malament aquests moviments, perquè quedaven fora del seu control. Nicolás Sartorius, dirigent llavors del PCE i CCOO, va criticar a la revista “Triunfo” la vaga de Gasteiz calificant-la com “moviment immadur”. Per aquells que havien pactat amb la dictadura una transició controlada aquestes lluites constituïen un obstacle per la “representativitat” de les seues juntes i plataformes de partits.
Des de sempre les dinàmiques de lluita radical han comptat amb eines assembleàries. A Gasteiz totes les organitzacions assumeixen que tot el poder residira a les assemblees. Hi trobem assemblees a cada fàbrica en lluita, reunida tots els dies per informar, discutir i decidir a mà alçada i vinculant-se tots respecte els esdeveniments recents. D'aquestes assemblees individuals de cada fàbrica aviat es passà a les assemblees de conjunt, que es feien dos vegades per setmana o més si ho requerien les circumstàncies. Analitzaven la lluita en conjunt i unificaven els criteris i les activitats a fer.Cap decisió era presa si abans no havia estat discutida a les assemblees de cada fàbrica. Les assemblees de dones d'obrers aturats també hi sigueren principals, elles donaven suport i es preocupaven de coses com el problema dels barris, les vivendes, les guarderies, els col·legis, etc. I, finalment, dos dies abans de la vaga del 3 de març, es reuneixen amb gran èxit les assemblees de barris i les assemblees conjuntes, les quals informen a comerciants, ames de llar, petits tallers, taberners, sectors de classes mitjanes,etc, se'ls sensibilitza i es reclama la seua solidaritat, és necessari generalitzar i extendre la lluita i, sobretot, convocar la vaga general.
Junt amb les assemblees els altres instruments que feren possible aquesta explosió d'autonomia obrera foren les marxes i manifestacions, els comunicats a les fàbriques, les reunions diàries de les comissions i el Fons d'Ajut a la vaga.
Refrendada por las asambleas, se decidió la huelga para el dia 3 de marzo de 1976. Desde la mañana el paro fue generalizado en Gasteiz. La misma prensa oficial reconoció que el paro en las fabricas afectó al 80% al que se sumaron también estudiantes y comercios de los barrios. La policía reprimió desde primera hora con saña todo tipo de manifestación. Por la tarde estaba convocada a las cinco una asamblea general en la iglesia de San Francisco del barrio de Zaramaga. La Iglesia estaba abarrotada ya mucho tiempo antes y la policia rodeó violentamente la iglesia a las 16,55 y luego impidió la salida de los trabajadores para masacrarlos. Era el anuncio de la represión posterior que se saldó con mas de cien heridos y la muerte de cinco trabajadores alaveses: Romualdo Barroso, Francisco Aznar, Pedro Martinez Ocio, Jose Castillo y Bienvenido Pereda. El primero fue ametrallado cuando intentaba salir por una ventana. El segundo recibió un disparo en la cabeza, corrió para alejarse de la iglesia y cayó muerto a unos pasos de la iglesia. Algo similar ocurrió con el tercero. Los otros dos fallecerían días más tarde de resultas de las heridas recibidas en la Iglesia de manos de la policia.
El Gobierno español se apresuró a dar su versión oficial de la matanza. El entonces Director General de Seguridad, Victor Castro San Martin dijo en rueda de prensa en Bilbao lo siguiente: "En Vitoria no ha habido ni mas ni menos que un intento de ocupación de una ciudad por una masa, que desde la mañana cortó calles, derribó farolas y puso a las fuerzas del orden publico en verdadero aprietos. Y en un momento determinado, cuando las fuerzas estaban prácticamente desbordadas hubo que hacer fuego, precisamente en legitima defensa".
Esa versión sería desmentida totalmente por la transcripción de un cinta magnetofónica en la que un ciudadano vitoriano recogió la frecuencia de la policia en el momento de la masacre y que constituye todo un documento histórico de primera magnitud y que la juventud actual no lo conoció. Recogemos a continuación las principales partes de esa cinta magnetofónica:
-Parece ser que en los alrededores de San Francisco aun hay más gente, ¿qué hacemos? Cambio.
-Si hay gente a por ellos. Cambio.
-Pero ten en cuenta que se meterán en la sacristía. Cambio.
-Claro que lo que pasa es que no tenemos todavía esas órdenes; de todas formas tal como están las cosas, se puede entrar. Cambio.
-Bueno, si tu lo dices, ¿de acuerdo?.
-De acuerdo. Cambio.(...)
-Adelante Charly. Cambio.
-Me dispongo a entrar en la iglesia. Cambio.
-De acuerdo. Cambio. Enterado.
-Adelante J.2. Cambio (...)
-De acuerdo. Pero ¿cuánta gente hay?. Cambio.
-No lo se, todavía no lo se, no lo he visto; pero estoy rodeándoles ahora. Cambio.
-Bueno, de todas formas espera un poco que voy a estar con el jefe a ver lo que dice. Cambio.(...)
- (…)Oh, han puesto cuatro coches ahí en medio y creo que hay que quitar; de todas formas si nos marchamos de aquí se van a marchar de la iglesia, eh. Cambio.
-Oye J.1 no interesa que Charly se marche del sitio donde está puesto que entonces se les escapa la gente de la iglesia. Cambio.
-Bueno vamos a ver, Charly; en la puerta de la iglesia está la orden de desalojo; si tú estás en condiciones, acércate con gente y desalojas la iglesia lo primero. Cambio.
-J.2 y J.3 para J.1, procedan a desalojar la iglesia. Cambio.
-Ahora vamos a proceder entre J.2 y J.3. Cambio.
-Vamos a ver Charly, en cuanto estés desalojen a palos. Cambio.
-Ha venido aquí un cura de la Coronación y ha entrado con Altuna para ver al otro cura, porque antes nos han negado que estaban; vamos a ver lo que pasa.
-Si desalojan por las buenas, vale; si no a palo limpio. Cambio.
-De acuerdo.
-Vengan aquí; si no, no podemos hacer nada en San Francisco; manden refuerzos, si no, no hacemos nada. Si no nos marchamos de aquí. Ha salido con un cura pero resulta que no es el párroco, hemos estado dentro, pero esto está muy mal; si no, vamos a tener que emplear las armas de fuego. Cambio.
-Vamos a ver, mando por aquí un Charly. Entonces el Charly que está allá y J.2 y J.3 desalojen la iglesia como sea. Cambio.
-No se puede desalojar porque está repleta de tíos. Entonces por las afueras tenemos rodeado de personal, va a haber que emplear las armas. Cambio
-Gasear la Iglesia. Cambio.
-De acuerdo.
-Adelante J.2. cambio.
-Interesa que vengan aquí unos Charly, porque estamos aquí rodeados de gente y al salir de la iglesia aquí va a ser un pataleo; vamos a tener que usar las armas, seguro además.
-Esperamos la llegada de una compañía que viene de San Sebastián a Vitoria, eh; tenéis ahí a Charly 3. Intervenir los tres juntos, sacarlos como sea. Cambio.
-Conforme. Enterado. (...)
-Adelante, adelante V.47, dime con qué unidad estás y qué lío tenéis ahí. Cambio.
-Aquí están sacándolos a todos fuera en estos momentos.
-Pero vamos a ver, ¿estáis cargando o qué?. Cambio.
-¡A tope, a tope!.
-De acuerdo, de acuerdo. Cambio. Comunica a V-O que esto es una batalla campal para que lo sepa él. Cambio.. (s'escolten trets de metralleta, crits i bocines de cotxes).
-Que manden fuerza aquí que hemos tirado mas de 2.000 tiros. Cambio.
-¿Estás en el ajo?. Ahí hay tiros y hay de todo. Cambio.
-Llegan ahí otra sección de Valladolid y creo que con Charly 1 y Charly 2 también…Digo si está ahí en el punto en la Iglesia de San Francisco porque creo que hay una batalla campal. Cambio.
-He visto varios coches con un pañuelo blanco, lo que quiere decir que hay heridos a manta. ¿Entiendes?.
-(…)Estaba preguntando sí había heridos. Cambio.
-De momento de los nuestros no hay ninguno. Cambio.
-(...)Tengo dos secciones y media paralizadas, la otra media tiene todavía unos poquitos…o sea aquí ha habido una masacre. Cambio.
-De acuerdo, de acuerdo. Cambio.
-Muy bien…pero de verdad una masacre.
-J.2 se acerca a la Iglesia San Francisco que según J.1 debe facilitar pelotas y granadas a Charly. Cambio.
-Ya tenemos dos camiones de munición eh… o sea que actuar a mansalva, y a limpiar, nosotros que tenemos las armas, a mansalva y sin duelo de ninguna clase.
El Institut de Historia Social Valentín de Foronda hizo público un dictamen donde se constataba que hubieron "responsabilidades penales" en aquellos hechos, situades "en alguna instancia de la cadena de mando policial".
Fraga era entonces el Ministro de Interior. Manuel Fraga, actual presidente de la Xunta de Galizia por el PP, y pieza clave del partido del Gobierno español actual, era durante la matanza de Gasteiz en 1976 el Ministro de Interior del Gobierno español y por tanto responsable politico de aquella masacre. Con él estaba en el mismo Gobierno de Arias Navarro, otro hombre del PP actual, como Martin Villa, actual Presidente de Endesa, y en aquellos tiempos Ministro de Relaciones Sindicales. Fraga justificó asi ante la prensa aquella masacre: "Por supuesto, tengo que decir que la responsabilidad de los que siguen echando la gente a la calle con mensajes de un tipo o de otro, les correspondía íntegra en cuanto a resultados trágicos como los que hemos vivido en Vitoria. Que este triste ejemplo sirva de gran lección para todo el pais en los meses próximos".
Des del poder es prenien mesures repressives, es tancà a varis dirigents sindicals, es va prohibir qualsevol tipus d'investigació per esclarir l'actuació de les FOP (i fins hui ens dura), s'acordava que el servei militar es compliria for a de la regió militar d'origen, perquè ha Gasteiz no hagueren controlat als soldats d'haver-los tret al carrer. El Tribunal de Orden Público, una jurisdicció especial per la repressió sistemàtica de tota oposició, des de 1974 fins 1977 instrueix el 60% de tots els procediments judicials i el 25% de totes les causes continuaren després de la mort del dictador, per contra del que s'assegurava de l'obertura i democratització del règim. La gran majoria foren treballadors i estudiants menors de 35 anys.
Per la seua banda, els dirigents dels partits “dels treballadors” s'esglaiaren i acceleraren amb el règim les negociacions, acceptaren la monarquia, la bandera nacional, l'oblit del dret d'autodeterminació, el pacte per silenciar els crims de la dictadura i la transició, deixar de banda els militars de l'UMD (demòcrates enfrontats amb els franquistes).
La Llei d'Amnistia, aprovada el 15 d'octubre de 1977, pretengué convertir-se en una llei de punt final respecte les responsabilitats derivades de la Guerra Civil i dels quaranta anys de dictadura que seguiren. Se relegava així el Dret Internacional que no permet la prescripció ni el benefici de l'amnistia quan se tracta de violacions greus dels drets humans.
Amb el fi d'escenificar la idea de la reconciliació es va projectar un model consensuat de Memòria històrica que intentava equiparar els dos bandes de la Guerra Civil i menyspreava el paper desenvolupat pel moviment obrer en l'oposició al règim franquista. Sols així es pot interpretar que s'hagen aplaudit els intents per jutjar als responsables de dictadures como la xilena o l'argentina i no obstant, s'haja silenciat la renúncia a investigar els crims comesos durant la dictadura franquista i la transició. No sòls el genocidi produït durant la Guerra Civil i la postguerra, uns 200.000 assassinats, sinó també els que es produïren a partir dels anys seixanta, en total més de cent treballadors i militants d'esquerra assassinats per la policia, la guàrdia civil o bandes feixistes entre 1976 y 1980. Entre ells els cinc assassinats a Gasteiz el 3 de març de 1976.
I per últim, destacar per què parlem d'això: Principalment perquè encara no s'ha fet justícia, el context d'impunitat que encara existeix explica perquè els recursos presentats per aquests fets s'han vist sistemàticament rebutjats i han hagut de presentar-se als tribunals internacionals, amb els costos que això suposa. Tampoc no ens hem de sorprendre que els tribunals de les classes privilegiades, per raons òbvies, no vulguen fer-se càrrec d'aquestes investigacions, les quals haurien de complicar a moltes Administracions i personalitats ara tingudes com paladins de la democràcia espanyola.
Però també volem recordar el “3 de març” pel símbol que encara representa aquella lluita obrera. És veritat que hui ens pareix impossible tan sols imaginar una vaga de dos mesos de durada, que paralitze les fàbriques més importants i que siga capaç de recavar grans nivells de solidaritat del conjunt de la població.
Parlem d'allò què es lluità i no s'assolí, del que pogué haver sigut i no va ser, del que encara resta pendent. Els símbols ens remeten a una interpretació distinta de la Història que expliquen els vencedors. No només el tres de març és símbol d'una repressió assassina, també ho és d'una lluita obrera desenvolupada exemplarment.
Els seus valors, actituds, els comportaments, compten amb autonomia suficient perquè siga a través d'ells per on comence a regenerar-se l'esperit del moviment obrer.
FONTS
- José Arturo Val del Olmo - Rebelión - 03-03-2005
- Daniel Udalaitz *Fuente: Vasconia.net, 6 de marzo de 2005
- Fuente: El Correo Digital. 6 de Febrero de 2005
- Galileo.El correo Digital
- Alberto Arregui
- Iñaki Uribarri.Font:Viento Sur.
